Eren la gran esperança blanca de l’esquerra europea. Lluïen, precisament, ajustades camises blanques sense corbata, expressió de la pulcritud de les seves formes, l’atractiu de les seves figures, la proximitat dels seus lideratges i la modernitat dels seus plantejaments. Però, lluny de dominar el continent i imposar un nou relat –com havien previst en aquella foto de setembre del 2014 a Bolonya–, la història els ha devorat amb una facilitat que posa en qüestió el suposat domini de l’anomenada nova política, incapaç de llegir amb exactitud el batec de la societat i la seva demanda que realment sigui nova i no un restyling.

El Club de les camises blanques –com el va batejar Enric Juliana– tenia un trident estel·lar format per l’aleshores primer ministre italià, el prometedor Matteo Renzi; el primer ministre francès i aspirant a president, Manuel Valls; i un Pedro Sánchez que encara no era conscient de l’amenaça real que suposava la capacitat de penetració del flamant Podemos i, ara, la de Ciudatans, per a les seves aspiracions de saltar a la Moncloa. El club tenia dos actors secundaris: el president del Partit Socialista Europeu, l’alemany Achim Post, i el secretari general dels socialdemòcrates danesos, Diedrik Samson, que no alteraven que el nucli central del grup fos llatí amb l’aparent intenció de plantar cara a la política econòmica de l’eix Berlín-Brussel·les.

Valls Renzi Sánchez

Els que havien de ser referents de la nova esquerra europea han caigut en desgràcia per incapacitat d'articular propostes reformistes atractives per a les classes mitjanes 

Poc més de tres anys després d’aquella foto, dos dels tres membres del trident estan fora de combat i l’únic que aleshores no tenia responsabilitats de govern continua amb les mateixes escasses possibilitats d’assolir-lo. Els que havien de ser els referents de la nova esquerra europea han caigut en desgràcia, no tant per un canvi de context i conjuntura, sinó més aviat per la manca de consistència dels seus relats i la debilitat dels seus lideratges, però, sobretot, per la incapacitat d'articular propostes reformistes realment atractives per a les classes mitjanes dels seus respectius països. Eren, fonamentalment, un producte del màrqueting.

El cas més evident i pròxim, el de Pedro Sánchez, resulta prou il·lustratiu: el 2014, al costat dels altres membres del Club de les camises blanques, abanderava un model socialdemòcrata com a alternativa a un PP que havia confós la majoria absoluta amb un xec en blanc. En tot aquest temps, Sánchez ha canviat el guió del seu relat a conveniència: primer socialdemòcrata, després un patriota constitucional (amb bandera espanyola de grans dimensions inclosa) i, tot seguit, un esquerrà sense matisos per acostar-se a la massa social de la seva desorientada militància. En tres anys, el guió ha canviat contínuament de línia com a resultat de la buidor de la seva proposta real. La de Pedro Sánchez, certament, és l’única de les tres targetes del trident caigut en desgràcia que no ha patit una patacada electoral considerable, fonamentalment, perquè mai no va estar dalt del cim, a diferència dels premiers francès i italià. Pedro Sánchez era tan lluny el 2014 d’arribar a la Moncloa com ho és ara.

La seva caiguda en desgràcia és mostra de la fragilitat del màrqueting polític quan no va acompanyat de relats creïbles que generin confiança

Al costat de Sánchez –que, de fet, era més aviat un teloner– les dues grans banderes del club resultaven ser Manuel Valls i Matteo Renzi. Tres anys després, tots dos representen la cara més trista –i fosca– de la política. Valls va ser derrotat en primera ronda en les primàries d’un Partit Socialista francès que només va assolir el 6,3% dels vots a les Presidencials. Sense acceptar la derrota, va buscar refugi en la que estava predestinada a ser la nova majoria presidencial d’Emmanuel Macron, però no va rebre prou suports per ser acceptat en un nou partit que, precisament, buscava quadres amb experiència per compensar les debilitats que en aquest sentit exhibien la majoria dels seus candidats. Avui, l’antic primer ministre que es pensava que França cauria rendida als seus peus, és –tot i la seva relativa joventut– un simple ex que no troba consol al país on ha exercit la seva trajectòria política i ha de creuar els Pirineus per actuar com a cap de cartell de manifestacions nacionalistes que no aconsegueixen convocar ni 10.000 persones.

Com Valls –que va acabar traint el seu mentor, François Hollande–, a Matteo Renzi el perseguiran dos fets de per vida: el primer, la manera com va accedir a primer ministre, sense guanyar unes eleccions i fent de Judes a Enrico Letta, un dels pocs dirigents brillants que Itàlia ha tingut en els últims vint anys al capdavant del govern (els altres dos són il professore Romano Prodi i l’accademico Mario Monti). I l’altra, la supèrbia amb què va convocar el referèndum per aprovar les reformes administratives, com si fos un individu per sobre del bé i el mal. Els italians el van castigar amb un rotund 60% de vots negatius. Malgrat tot, Renzi no va llançar la tovallola i va moure fils per mantenir el comandament del Partito Democratico. El resultat va tornar a ser implacable: en les eleccions legislatives del 4 de març, el PD va rebre només el 20% dels vots, el percentatge més baix des de la seva refundació, iniciada a conseqüència de la caiguda del mur del Berlín i el procés de Mani Pulite.

Valls, Renzi i Sánchez es van voler presentar com els abanderats de la nova política, però van acabar exercint la pitjor cara de la política: la que només busca el poder pel poder, lluny del sentit de la societat i sense capacitat per efectuar les reformes efectives per a la ciutadania, especialment les classes mitjanes, que són les que fan avançar les economies productives (i guanyar eleccions). La seva caiguda en desgràcia és una mostra de la fragilitat del màrqueting polític quan no va acompanyat de relats realment creïbles i que generin els nivells de confiança necessaris.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
El (plural) 43% unionista
EIXAMPLAR LA BASE El (plural) 43% unionista Santi Terraza
CAUEN LES CAROTES Ciutadans i la dreta del PP
JUTGES, MÈDIA, POBLE La presó de Rajoy