La ruta d'expulsions aèries, generalment, es fa a la capital de país d'origen o ciutats reconegudes internacionalment com a part d'aquest. Però hi ha un cas, com a mínim, en el qual no es compleix aquesta premissa. Segons ha pogut saber ElNacional.cat, les repatriacions de ciutadans marroquins quan són vols macro, és a dir, un avió contractat específicament per a això i sense viatgers comercials, se centralitzen a l'aeroport Adolfo Suárez Madrid-Barajas i després —moltes vegades amb una escala a les pistes de Las Palmas de Gran Canària— volen fins a Al-Aaiun, la capital del Sàhara Occidental ocupada i sota control del Marroc. Només es duen a terme per territori exclusivament marroquí, reconegut internacionalment, si les deportacions es realitzen en vols comercials, que és quan són lliurats a les autoritats del regne alauita a Fes, Casablanca, Marràqueix o Tànger. Això va ser denunciat l'any 2021, però aquest 2025 continuen i s'han convertit en la regla habitual.
Vols d'expulsió de marroquins de Madrid a Al-Aaiun
Les fonts consultades per aquest mitjà confirmen que les expulsions pel Sàhara Occidental es van produint des de fa diversos anys i no han cessat, malgrat pensar, a començaments de 2021, que la ruta que li havia colat el Marroc al govern de Pedro Sánchez per Al-Aaiun seria temporal. Els protocols i procediments seguits pel Cos Nacional de Policia (CNP) per a la custòdia i registre de les persones repatriades s'ha comprovat que són els correctes i amb els més alts estàndards. Aquest no és el problema, tant com la decisió i acord per part del Ministeri de l'Interior, amb el beneplàcit, d'altra banda, de l'Agència Europea de la Guàrdia de Fronteres i Costes (Frontex) de triar una ciutat sota ocupació i sense reconeixement internacional respecte a la sobirania marroquina. Tant és així que, com explica aquest mitjà, l'espai aeri a la part costanera del mur marroquí de 2.720 quilòmetres de llarg és gestionat, pel que fa a aviació civil, pel Centre de Control Aeri de les Canàries i forma part de l'àrea espanyola de les Canàries per mandat de l'OACI (Organització Internacional d'Aviació Civil).
Totes aquestes variables —discutibles i incertes, però reals—, s'uneixen amb una realitat: l'expulsió de ciutadans marroquins des d'Espanya al Marroc es produeix a una zona ocupada al bell mig del desert del Sàhara. Sempre que, com s'ha dit, es tracti de vols macro on només viatgen persones, de nacionalitat marroquina o reclamades pel país magribí, amb ordres d'extradició. Cosa que, a més de ser comprovat per aquest mitjà, va ser verificat el 8 de juny de 2023 pel Mecanisme Nacional de Prevenció de la Tortura (MNP) del Defensor del Poble en un operatiu de repatriació des de l'aeroport Adolfo Suárez Madrid-Barajas amb destinació a Al-Aaiun organitzat per l'UCER (ara UCR) espanyola de catorze homes marroquins. No és estrany, doncs, que es doni la sorpresa que apareguin a la capital sahrauí i que el govern espanyol hagi denegat la consulta d'informació pública per part d'ElNacional.cat per esclarir aquests fets, tenint en compte que el soci minoritari de la coalició de l'Executiu espanyol és obertament prosahrauí i això implica, indirectament, donar suport al pla d'autonomia del Marroc sobre el territori presentat l'any 2007 i, en part, per a algunes posicions ideològiques, la seva sobirania.
Una ruta controvertida: entre la llibertat sahrauí i la pressió marroquina
Per comprendre les contradiccions d'aquesta ruta d'expulsions —en no ser considerada oficialment territori marroquí— cal tenir clars tres punts clau en la història d'Al-Aaiun. La ciutat va ser fundada sobre un antic assentament indígena a finals de la dècada de 1930 pel tinent coronel Antonio Oro, quan el territori era la colònia del Sàhara Espanyol. La metròpoli va anar creixent i convertint-se en la capital del territori que en 1958 Francisco Franco va convertir en la província 53 i que el 1975, amb el dictador moribund, el rei Hassan II va aprofitar aquesta debilitat espanyola per inundar de nens, dones i joves la frontera nord i que va culminar amb l'Operació Golondrina, en contra de les resolucions de l'ONU.
El Sàhara va quedar partit en dos, després dels acords de Madrid de fa 50 anys entre Espanya, el Marroc i Mauritània, cedint la primera potència a la segona i la tercera parts del territori de la ja excolònia o exprovíncia. El Front Polisario va batallar primer contra els espanyols i, posteriorment, amb el seu veritable enemic per aconseguir la seva independència: el Regne del Marroc. De fet, Mauritània va bombardejar la Güera —ciutat abandonada i en ruïnes en l'actualitat—, fins que va retirar les seves tropes i va cedir la seva parcel·la de terreny —que mai no va arribar a controlar del tot— als marroquins, sota el regnat de Hassan II. Molts civils sahrauís van trobar refugi a Tinduf (Algèria), on hi ha els camps de refugiats, i va aconseguir mantenir sota el seu control algunes ciutats com Tifariti o Mijek.
En paral·lel, l'Estat espanyol sempre va mantenir la seva posició neutral i d'acord amb les resolucions de Nacions Unides, fins que Sánchez va fer un gir de guió sense precedents i va donar suport a la proposta d'autonomia marroquina del Sàhara Occidental, després de les pressions migratòries sobre Ceuta i Melilla a començaments d'aquesta dècada. En qualsevol cas, i com s'ha exposat en aquesta, potser excessivament, breu explicació dels fets històrics al territori; la ruta d'expulsions de ciutadans marroquins a Al-Aaiun coincideix en el temps, pràcticament, amb el canvi de posició del govern espanyol actual, l'arribada a Logronyo per rebre tractament mèdic del líder del Front Polisario, Brahim Gali, i els incidents fronterers de 2021 a Ceuta i, amb menor intensitat, a Melilla. Aquestes coincidències són més notables, encara, si es té en compte que no existeix un reconeixement de sobirania per part de l'Executiu espanyol i molt menys per la comunitat internacional o l'ONU. Però, mentrestant, tal com ha pogut confirmar ElNacional.cat, les repatriacions, fora de vols comercials, de ciutadans marroquins es continuen fent per la capital del Sàhara Occidental.