“Aquí la clau és a què renunciem. Quin sentit té que 14 esquerres ens presentem al mateix lloc?” És la gran pregunta amb què Gabriel Rufián, va interpel·lar tot l’espai situat a l’esquerra del PSOE en l’acte que dimarts va coprotagonitzar a la sala Galileo Galilei de Madrid amb el diputat autonòmic de Más Madrid Emilio Delgado. Un altre díscol. Enmig d’una àmplia expectació mediàtica, el portaveu d’ERC al Congrés va insuflar esperança a una esquerra espantada i tan dividida com gairebé sempre, que, d’aspirar a assaltar el cel ha passat a enfrontar-se amb un futur més que fosc a l’ombra del sanchisme. El projecte de Sumar, que aquest dissabte ha escenificat la seva pròpia refundació en clau post-yolandista, no suma, mentre Podemos, l’antiga matriu i avui rival implacable, va de cap a la residualització. Però no és segur, més aviat gens segur, que, més enllà de sacsejar el tauler del debat, la fórmula Rufián, en la qual ell insisteix malgrat que ni el seu partit, ERC, ni cap altre no la compra, aconseguís el seu propòsit de mobilitzar i aplegar electorats d’esquerres diferents per frenar l’extrema dreta de Vox. Com li han recordat amb aspror des de Podemos, al final seria el PSOE de Pedro Sánchez el beneficiari de la crida al vot útil de l’esquerra.
Però, què implicarien les renúncies que proposa Rufián? La proposta que finalment va concretar el líder parlamentari d’ERC a Madrid pretén afavorir tècnicament la concentració de tot el vot a l’esquerra del PSOE en cada circumscripció electoral (al Congrés, 52, i al Senat, 59). La fórmula passa perquè només es presenti una llista d’esquerres a l’esquerra del PSOE en cada circumscripció, la millor situada prèviament, i la resta renunciïn a competir per conduir tots els potencials electors cap a la mateixa candidatura. S’evitaria així, la pena d’Hondt, l’atribució d’escons que castiga la fragmentació electoral especialment en províncies que trien pocs escons i es podria frenar Vox, que pot obtenir el tercer diputat en disputa en moltes d’elles. Però la via Rufián és fàcilment objectable perquè en política, i més encara en unes eleccions, la suma de dos i dos no sempre fa quatre. Aquest és precisament el retret que va fer Oriol Junqueras a Artur Mas en les eleccions plebiscitàries del 2015 després que Junts pel Sí guanyés arreu, però es quedés lluny de la majoria absoluta.
El cas de Junts pel Sí
Els números de les eleccions al Parlament del 2015 donaven en part la raó al líder d’ERC. Mentre el bloc CiU + ERC tenia al Parlament del 2012 la xifra de 50+21 diputats, Junts pel Sí, la llista unitària de l’independentisme integrada per Convergència i ERC, a més d’independents i altres formacions, en va obtenir 62. Es va quedar a 8 de la majoria absoluta. Una part de l’electorat independentista va preferir votar per separat la CUP, que va obtenir-ne 10 seients, i la posició determinant en l’arrencada del procés independentista. Si Junqueras sempre es va oposar a la “llista única” —en realitat, “unitària”— oferta per Mas perque pensava que ERC hi quedaria diluïda, la fórmula Rufián per a les pròximes generals espanyoles encara seria més lesiva per als republicans, atès que haurien de renunciar a presentar-se a la demarcació de Barcelona, la de més pes. La formació de referència serien els Comuns, que van ser segons, per davant d’ERC, a les generals del 2023. Un escenari que Oriol Junqueras ha donat a entendre que no comparteix de cap manera. ERC sí que seria la força de referència a Tarragona, Girona i Lleida, però està per veure si aquí els Comuns i, eventualment, la CUP, renunciarien a presentar-se per demanar el vot pels republicans. La paradoxa és que a Barcelona, Rufián no podria ser candidat d’ERC. A tot estirar, els Comuns haurien d’acceptar que encapçalés la llista amb les seves sigles. Tot i que, potser els plans de Rufián no passen per presentar-se a Catalunya si la seva idea prosperés.
Però, quins antecedents de fórmules d’unitat més enllà de coalicions convencionals pot invocar Rufián? En realitat, la proposta del diputat d’ERC és una versió o evolució extrema de models anteriors de convergència electoral, tant de les esquerres com de formacions nacionalistes o independentistes, que han tingut resultats dispars, i, alhora, s’aparta de tots ells. Se sol ciar el cas de les europees, en les quals ERC s'integra en una coalició d'esquerres nacionals amb Bildu o el BNG. Pero aquests comicis es disputen en una sola circumscripció: tot l'Estat. Si ens centrem en eleccions a Corts espanyoles i al Parlament de Catalunya, es poden establir quatre models principals en la relació entre les sigles i la marca electoral en coalicions d’àmbit estatal o només català en l’espai de l’esquerra, incloent-hi també els socialistes, i en fronts amplis i de centre. En el primer model, es renuncia del tot a les sigles en benefici d’una marca electoral-paraigües, si bé, cada candidat apareix identificat amb el partit al qual pertany; el segon implica una renúncia parcial a les sigles en alguns territoris en favor d’una coalició específica (model confederal); en el tercer, les sigles es comparteixen en alguns territoris (model federal centralitzat) i en el quart se sumen sigles però en coalicions territorials parcials.
Model 1. Renúncia total a les sigles amb marca-paraigües
S’hi poden incloure quatre grans casos:
La coalició Pacte Democràtic per Catalunya, a les primeres eleccions a Corts generals després de la mort de Francisco Franco, el 15 de juny de 1977 és el primer cas. La integrava Convergència, amb Jordi Pujol com a cap de llista; el PSC-Reagrupament amb Josep Verde Aldea i l’Esquerra Democràtica (EDC) de Ramon Trias Fargas, a més del Front Nacional de Catalunya (FNC) de Joan Cornudella i independents. Va ser segona força darrera del PSC-PSOE. A les mateixes eleccions es va presentar la coalició Esquerra de Catalunya, en la qual es va haver d’integrar Esquerra Republicana junt amb el maoista Partit del Treball d’Espanya i Estat Català pel fet que encara no havia estat legalitzada com a partit. Va aconseguir 1 escó al Congrés per al seu líder, Heribert Barrera.
El tercer cas és el de la coalició al Senat batejada com a Esquerra Catalana de Progrés, que va aplegar el PSC, ERC, ICV i EUiA entre els anys 2000 i 2011, com a avançada i projecció dels tripartits d'esquerres a la Generalitat, i va guanyar sistemàticament totes les convocatòries, arribant a sumar 12 dels 16 senadors en joc per elecció directa. El quart cas és el de la ja citada Junts pel Sí, la candidatura que va reunir CDC, ERC, Demòcrates, Moviment d’Esquerres, Avancem i Reagrupament Independentista, a més d’independents i membres de les grans organitzacions civils que van engegar el procés, l’ANC i Òmnium. Va ser primera força a les 41 comarques, les 4 províncies i les seves capitals, Barcelona inclosa, però es va quedar a 8 escons d’obtenir la majoria absoluta, que va haver de completar amb la CUP. La llista de Junts pel Sí la van encapçalar, per aquest ordre, Raül Romeva, en aquell moment exmembre d'ICV, Carme Forcadell, presidenta de l'ANC, Muriel Casals, presidenta d'Òmnium, Artur Mas, president de la Generalitat i de CDC, i Oriol Junqueras, d'ERC, la qual cosa dona una idea de la novetat absoluta que representava la fórmula.
Model 2. Renúncia total o fusió de sigles en alguns territoris (confederal)
S’ha aplicat en dos casos amb una versió forta i l’altra més suau.
La versió forta és el cas de la denominada Operació Reformista o Operació Roca, a les generals del 1986, articulada al voltant del Partit Reformista Democràtic (PRD). En realitat, es tractava d’una coalició centrista i liberal de diversos partits estatals i autonòmics que es va presentar amb les seves sigles a tot l’Estat excepte a Catalunya, on ho va fer Convergència i Unió (CiU), i a Galícia, on hi va concórrer Coalició Galega. Es dona la circumstància que el principal impulsor i candidat a la presidència del govern espanyol era el líder de CiU al Congrés dels Diputats, Miquel Roca, el número dos de Jordi Pujol a CDC. Antonio Garrigues Walker era el president del PRD i Florentino Pérez, avui president del Reial Madrid, el secretari general. L’Operació Roca va ser un èxit per a CiU i un complet desastre al conjunt espanyol, on va obtenir 0 escons. Està jugant Rufián la carta de Roca amb el PRD? Curiosament, l’Operació Reformista té similituds amb la de Rufián, però està plantejada justament al revés: el PRD va renunciar a presentar-se a Catalunya perquè tot el vot s’agrupés a CiU, que, a la vegada, proporcionava el candidat a la Moncloa. Ni a Roca, ni molt menys a Jordi Pujol, se’ls va acudir mai renunciar a les sigles de CiU en favor de l’experiment reformista espanyol, a diferència del que ha posat sobre la taula Rufián per salvar l’esquerra espanyola, el PSOE inclòs, d’una hecatombe a mans del PP i Vox.
El model confederal més suau és el de Podemos i les confluències o marees a les generals del 2015, 2016 i 2019 (2 convocatòries). A Catalunya, la força estatal, Podemos, va renunciar directament a les seves sigles o les va fusionar en la denominació de la candidatura en favor de la coalició catalana: En Comú, En Comú Podem, En Comú Podem-Guanyem el Canvi i En Comú Podem-Guanyem. En el cas de Galícia i el País Valencià va optar per una solució més federal, encapçalant el nom de la coalició electoral amb la força o forces coalitzades com a següents component de la marca: a Galícia, inicialment, PODEMOS-En Marea-ANOVA-EU i al País Valencià, Podemos-Compromís. El model té similituds amb el de Rufián, però la mateixa formació política es presentava a les quatre demarcacions catalanes. Va ser el gran moment de l’esquerra alternativa liderada per Pablo Iglesias i que va estar al caire de fer el sorpasso al PSOE. Els comuns van guanyar les generals a Catalunya el 2015 i el 2016 (2); ERC ho va fer el 2019 i van quedar segons per darrera del PSC i per davant d'ERC, que va ser tercera força, el 2023.
Model 3: Sigles compartides en alguns territoris (federal unitari)
El de les sigles compartides en alguns territoris amb predomini clar de la marca estatal és el cas de Sumar a les eleccions generals del 2023. La formació es va constituir com a partit i coalició electoral arran de la ruptura entre Yolanda Díaz i Pablo Iglesias, tot i que Podemos va formar-ne part inicialment després de complexes negociacions per confeccionar les llistes. Es va presentar com a Sumar en totes les demarcacions tret de Catalunya, on va compartir la denominació, encapçalant la marca, amb els comuns com a Sumar-En Comú Podem o al País Valencià com a Sumar-Compromís. A les Illes Balears sí que va acceptar tancar la denominació de la candidatura amb la fórmula Més per Mallorca-Més per Menorca-Sumar. La formació de Díez va aconseguir formar part del govern de coalició amb Pedro Sánchez, com Podemos en el 2020, però no va millorar els resultats de Pablo Iglesias.
Model 4: Suma de sigles en coalicions parcials
L’agrupació del vot de tota l’esquerra no independentista i sectors catalanistes progressistes era l’objectiu de la candidatura del PSC-Ciutadans pel Canvi que Pasqual Maragall va liderar a les eleccions al Parlament de Catalunya del 1999. El model va ser la suma de sigles PSC-CpC-ICV, però es va aplicar només en 3 de les 4 demarcacions catalanes: Tarragona, Girona i Lleida. A Barcelona, Iniciativa per Catalunya, la formació ecosocialista de Rafael Ribó hereva del PSUC, es va presentar en solitari. La no concurrència d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) en la coalició possiblement va impedir que Maragall, que va guanyar les eleccions en vots, s’imposés també en nombre d’escons a la CiU de Jordi Pujol.
Un segon cas de coalició d’esquerres territorialment parcial, el més lax de tots els apuntats, és la que van forjar el PSOE de Joaquín Almunia i la Izquierda Unida de Francesc Frutos a les eleccions generals del 2000. En aquest cas, les dues forces van pactar un programa de mínims, com també ha proposat Rufián, i van fer coalició al Senat amb la denominació PSOE-Progresistas en 27 circumscripcions de tot l’Estat. El resultat va ser un fracàs absolut. El PSOE va perdre 16 diputats; IU, 13, i el popular José María Aznar va revalidar la presidència i, a més, amb majoria absoluta.
En suma, la fórmula per recosir l’esquerra espanyola del cap dels republicans a Madrid grinyola per moltes bandes i diluiria ERC a Barcelona, precisament, la demarcació que encapçala Rufián. Ara com ara, ningú no s’apunta a l'invent. A la vegada, la fórmula Rufián se separa de tots els models coneguts d’agrupació del vot del mateix espai ideològic amb coalicions de format variable, la qual cosa afegeix encara més incertesa al resultat.
Quo vadis, doncs, Gabriel Rufián? Vet aquí la pregunta que realment compta i la incògnita principal d’aquesta història.