Entre tota la documentació desclassificada pel govern espanyol sobre el 23F destaca una conversa telefònica de l'endemà entre militars, en què un d'ells detalla com van ser les ordres rebudes per la unitat que es va desplegar a Prado del Rey per prendre la seu de Televisió Espanyola aquell 23 de febrer del 1981 durant l'intent colpista. Malgrat que no va haver-hi cap gota de sang, cap ferit, ni cap mort, les ordres eren ben clares: "El primer tret a l'aire, el segon a tocar, amb els carregadors ficats i sense fiador ni res".
"Vam estar prenent Ràdio Televisió a les vuit de la tarda. Tot just et vaig deixar, que et vaig trucar per telèfon, doncs van tocar l’alarma i vam preparar-ho tot, petates, la Mare de Déu, com per marxar; ens n’aniríem de maniobres, i cap a Televisió, i ordres de no parlar amb ningú, el primer tret a l’aire i el segon a tocar, amb els carregadors posats i ni fiador ni res". Amb aquestes paraules, un dels militars que van ocupar TVE durant el 23F explicava l’endemà, per telèfon i a un familiar, com s’havia desenvolupat l’operació. La transcripció de la conversa forma part del document titulat "Converses telefòniques de (presumptament) la unitat militar El Pardo (24 de febrer del 1981)", inclòs dins la documentació desclassificada per l'executiu de Pedro Sánchez aquest dimecres.
Aquesta transcripció recull una conversa telefònica mantinguda l’endemà dels fets entre un soldat —anomenat John— i una persona del seu entorn, probablement un amic o familiar. La trucada té lloc just després de la seva participació en la presa de Televisió Espanyola durant el 23F. La conversa comença de manera aparentment informal, però de seguida s'hi percep tensió. El soldat confirma que estan aquarterats i explica que la nit anterior van ocupar Televisió Espanyola, juntament amb un capità, un sergent i altres soldats del regiment. Deixa clar que no es tractava només d’una iniciativa individual, sinó que tot el regiment hi estava implicat i el capità actuava seguint ordres del coronel.
Relata que van prendre la instal·lació cap a les vuit del vespre i que hi van passar tota la nit. Estaven armats i preparats per actuar. En un moment determinat, hi va haver un intent de nova sortida cap a tres quarts de quatre de la matinada, però sembla que el coronel va rebre ordres —possiblement després d’una trucada del Rei a la caserna— de no continuar.
El to del soldat és ambigu, ja que, per una banda, es mostra cansat, asfixiat i sense dormir; per l’altra, deixa entreveure que la situació podria no haver acabat definitivament. Quan l’interlocutor diu que “els ha fet llufa”, el soldat respon que això no és tan simple, que hi ha moltes maneres de fer les coses i que podria haver estat una mena de “presa de contacte” per mesurar l’estat d’ànim.
En un moment determinat, l’interlocutor es mostra preocupat i li demana que no parli gaire, per por que la conversa estigui sent escoltada o gravada. Això reforça la sensació de clandestinitat i tensió del moment.
Cap al final, el soldat demana que tranquil·litzin els seus pares, assegurant que ell està bé. Explica que després d’estar a Madrid fins cap a les deu de la nit, van tornar a la caserna d’El Pardo i es van preparar per sortir amb carros i tancs en un camp de futbol proper. Confirma sense dubtar que van ser ells qui van ocupar la televisió.
La conversa acaba amb una frase especialment dura: “tirar a matar”. Amb això, el soldat deixa clar que, si hagués calgut, estaven disposats a disparar amb intenció letal. Tot seguit torna a una certa normalitat quotidiana dient que l’endemà creu que té servei.
Transcripció:
—Hola, John. Què tal? —arrenca la conversa amb el militar.
—Imagina-t'ho. Bé.
—Escolta, esteu aquarterats?
—Ahir vam estar a Televisió Espanyola. Tota la nit. Si deu haver sortit fins i tot a la ràdio i tot. Que un capità d’un regiment i soldats i un sergent i això. I allà vam estar.
—Qui va ser? El teu capità?
—És clar.
—El que va sortir a prendre la ràdio, no?
—La ràdio televisió allà, que va posar música militar i tot.
—O sigui, que aquest estava en complot.
—Doncs no ho sé, no sé què passarà, només sé que aquí estem, asfixiats, sense dormir, ni res.
—I només era aquell capità?
—No, tot el regiment. [...] El capità rebia ordres, del coronel i aquests. Vam estar prenent Ràdio Televisió a les 8 de la tarda —continua relatant el que va passar el soldat John, que demana al seu interlocutor que truqui als seus pares—. Jo no els puc trucar, perquè aquí només funciona una cabina i hi ha unes cues terribles.
—Vas passar por? —li pregunta en un altre moment de la conversa el seu interlocutor/a.
—Tota la nit, i després a dos quarts de quatre un altre conat de sortida. El que passa és que devia rebre ordres el coronel de no sortir. Si va trucar el Rei, aquí, crec. Aquí a la caserna.
—O sigui, que aquells militars també estaven... Es podia haver organitzat, ahir, una de grossa.
—I s’armarà.
—No, els ha fet llufa, maco.
—Però deixa’t, bé i què?, però això no importa, hi pot haver moltes maneres de fer-ho. Pot ser una presa de contacte per veure com estan els ànims. Hi ha moltes coses, aquí.
—Escolta, no parlis gaire, que a veure si passarà alguna cosa —diu l’interlocutor/a, conscient per primera vegada que potser estan sent escoltats o gravats.
—Ja. Escolta, els dius [als meus pares] que jo estic bé, que el que ha passat i això. De moment, avui a la nit ja dormirem al llit i això. Ja ho hem acabat tot, per la resta hem estat al carrer tota la nit.
—A Madrid, no?
—No, no, a Madrid, fins a les 10 o 10 i escaig. Després vam venir aquí [s’entén que a les instal·lacions de la unitat militar d’El Pardo], després preparats per sortir. Aquí, en un camp de futbol que hi ha aquí. Amb tot, els carros, els tancs i tot.
—O sigui, que vosaltres vau ser els que vau prendre la televisió, no?
—Sí, sí, sí. Nosaltres vam ser.
—La gent què deia?, amb els soldats què deien? El capità estaria frenètic, no?
—Fixa’t. Doncs tirar a matar. Amb això ja t’ho he dit. O sigui que parles amb casa meva, demà crec que tinc servei.