La mort de l'exalcaldessa de València, Rita Barberà, per infart en un hotel madrileny ha col·locat el Partit Popular davant el mirall de les seves contradiccions. Aquells qui fins fa uns dies la repudiaven per no haver deixat el seu escó al Senat, després d'haver estat citada a declarar al Suprem per presumpte blanqueig de capitals, eren els qui sortien aquest dimecres en tromba per defensar-la, oblidant les seves paraules els dies anteriors. Al seu costat s'hi mantenien alguns fidels, que ja havien advertit de la pressió a què el partit i l'opinió pública l'havien sotmesa. 

El procés d'arraconament de Barberá va començar el setembre d'aquest any, quan el Tribunal Suprem li va obrir una causa penal en el marc del cas Taula. Aquest consistia en el presumpte finançament il·legal de la campanya electoral del PP a l’Ajuntament de València quan ella era alcaldessa. El fet va tenir lloc enmig de les negociacions per a la investidura del president Mariano Rajoy i just la setmana anterior de les eleccions basques i gallegues. Davant el neguit que això pogués perjudicar el partit, els populars li van donar 24h per dimitir voluntàriament. El malestar era palès.

La tensió anava escalant i les declaracions posteriors mostraven com tothom mirava de salvar-se. Els dos contendents en les eleccions a Galícia i Euskadi van aixecar la veu els primers. El gallec Alberto Núñez Feijóo va demanar a Barberá que pensés "en Espanya i el partit". En una línia similar s'hi havia mostrat el candidat a lehendakari, Alfonso Alonso, qui la convidava a prendre una decisió el mateix dia perquè el PP es mereixia no dur "aquest perjudici sobre les seves espatlles". Entretant, Rajoy no posava pau i guardava un silenci revelador.

Però en un clima de pressió creixent a Génova, Barberá va decidir que es mantindria a l'escó, però estriparia "dolorosament" el carnet del PP. Així va passar al Grup Mixt del Senat, d'on no podia ser cessada perquè el seient correspon a la persona i no al partit. En el seu comunicat, es defensava que la llei l'emparava i el contrari "podria entendre's com una assumpció de culpabilitat". Però de no haver pres la determinació, ho hauria fet el mateix PP: aquell dia reunia el comitè de drets i garanties del partit per aprovar mesures disciplinàries per forçar-ne la dimissió.

Divisió a Génova 

L'oposició va esclatar en retrets perquè els populars no forcessin una senadora electa pel PP a deixar el Senat. "Arrogant" o "indecent", va dir-li aleshores el líder de Podemos, Pablo Iglesias. Al PSOE asseguraven que tot plegat "no tenia ni cap ni peus" i Ciutadans es vantava que gràcies al seu pacte anticorrupció havia estat possible que Barberá deixés –almenys– el partit. Però el més significatiu va ser la forma com va sublimar quin era l'equilibri de poders i de parers dins del PP, que es dividia en dues meitats: els detractors i els defensors de Rita.

Per la banda dels joves vicesecretaris, va sorgir el neguit habitual quant a les gestions de Rajoy que no comparteixen. Aquests sempre s'han lamentat en privat pel que fa als casos de corrupció i la xacra que deixaven en el partit. "No és exemplar mantenir-se a l'escó", deia el vicesecretari, Javier Maroto, qui gaudia de l'aprovació del vicesecretari de comunicació, Pablo Casado. A aquests s'hi sumava la presidenta de la comunitat de Madrid, Cirstina Cifuentes, sempre crítica amb la regeneració, i que manté un pacte i bones relacions amb C's a l'autonomia.

En el bàndol dels defensors s'hi van situar els seus fidels, malgrat la investigació al Suprem: la secretària general del PP i ministra de Defensa, Maria Dolores de Cospedal, i l'exvicepresidenta de la Mesa del Congrés, Celia Villalobos. "Coneix molts ciutadans que, sense haver declarat per aportar 1.000 euros, hagin de deixar un escó? Jo, no”, va dir Cospedal. Més tard aquesta va denunciar que "de vegades" semblava que alguns "fins que no vegin que determinada persona es mor d'un infart no pararan". A propòsit d'això, Villalobos va dir que era una persona "molt íntegra".

FOTO: Estefania Molina – Sessió solemne d'inici de la legislatura

Bufetada d'Aznar

Els qui coneixien Rita creuen que mai no es va acabar de refer de la seva expulsió. L'exemple fefaent va ser fa uns dies quan Barberá va coincidir amb l'exministre d'Exteriors, José Manuel García-Margallo, al Congrés i ella va cridar-lo "Marguiii". Ell es va girar i la va saludar visiblement forçat per la situació. Sobre això, l'expresident José María Aznar no ha perdut ocasió –com ha fet ja en altres ocasions– de llançar un dard a Rajoy ementent un comunicat on denunciava que hagués mort després de ser "exclosa del partit des d'on havia governat tota la seva vida"

Rajoy, silenci en públic 

Però si hi ha una peça reveladora en aquesta trama, és la de Rajoy. El president espanyol va guardar silenci en l'episodi de la dimissió, però els seus gestos privats sempre han denotat un tracte si més no de respecte. Dos fets recents ho il·lustren: el primer, que Barberá va ser convidada a la inauguració solemne de la legislatura amb el Rei i va seure amb el Grup Popular al Congrés. I el segon gest, el fet que Rajoy declarés aquest mateix dimecres que havia trucat a Barberá després de la seva declaració al Tribunal Suprem dilluns per saber com estava i donar-li ànims.

Així les coses, la protecció del líder del PP sempre ha trobat en la rumorologia un clima d'opinió sobre que Barberá coneixia informacions comprometedores per al PP. La versió contrastada és l'amistat amb Rajoy: València va ser el lloc on el president va aconseguir el suport del PP de la comunitat, liderat per l'exalcaldessa i Francisco Camps, davant el menyspreu a Rajoy d'Aznar i els embats de l'exalcaldessa de Madrid, Esperanza Aguirre. L'altra prova de fidelitat de l'exalcaldessa va ser el 2014, quan va acceptar per Rajoy concórrer en unes eleccions municipals que sabia que perdria.