Llegint les portades de Madrid fa l’efecte que l’actual coalició de partits que dona suport al govern espanyol s’ensorra a causa de les dificultats d’encaix entre Podemos i Sumar, el projecte de Yolanda Díaz. En realitat, si t’agafes als fets, la vicepresidenta ha aplegat sota el paraigua de Sumar mitja dotzena llarga d’artefactes polítics variats i un bon nombre de personalitats que orbiten en aquell espai. El comuns d’Ada Colau hi són. Els valencians de Compromís i els madrilenys de Más País, també. Jaume Asens —diputat a Madrid, on és un dels caps parlamentaris d’Unidas Podemos i ell mateix afiliat de Podemos a Catalunya— deia aquest dimecres a la ràdio que la líder era Díaz sí o sí. La gent de Podemos a València ja ha renovat l’acord amb Compromís per les properes eleccions autonòmiques. Etcètera.
Hi ha més fets com aquests —deixem-ho aquí per no embolicar la troca— que haurien de fer pensar al periodisme sobri, sense paranoies i d’agenda oberta, que de mica en mica l’univers yolander tendeix a aplegar-se més que a desintegrar-se, malgrat les topades, batusses, retrets i esgarrapades amb el PSOE i altres aliats en el tràmit de les anomenades lleis del “només sí és sí”, la “llei trans” o la de l’habitatge. Sigui com sigui, la coalició es manté en un espai polític molt fragmentat, amb uns líders d’alt octanatge personal, gent jove que prové de l’acadèmia i de l’activisme, més acostumada a la brega i a l’assemblea que a l’acord i al govern.
El Mundo prova aquest dijous d’escampar l’incendi imaginari entre Podemos i Sumar a set govern autonòmics. L’ABC s’inventa un retret del Tribunal de Comptes al finançament popular que promou Sumar com si es tractés d’un frau alimentari, només perquè els de Díaz volen recaptar 100.000 euros per la campanya a base de petites donacions. Aviam, una mica de calma: amb aquests diners no pagues ni unes hores de campanya en unes generals. La Razón busca perfídies i traïcions entre els socis del govern espanyol en un obscur tràmit parlamentari sobre una llei quan ja està tot dat i beneït. Esclar, El País procura promoure la narrativa contrària: tot marxa d’acord amb les previsions i els fragments de l’esquerra acabaran en una bonica bandera multicolor malgrat les complexitats de la negociació, bla, bla, bla.
Ja veurem com es confegeixen les llistes electorals, com va la campanya i què passa a les eleccions municipals del maig i a les generals de finals d’any —o quan siguin— però avui, amb les dades a la mà, no sembla que el procés de recosir el patchwork de l’anomenada true left postcomunista vagi de mal borràs, per molts escarafalls que faci la premsa de la capital d’Espanya i per més que s’escarrassi a construir una realitat paral·lela a base de fets alternatius. Les dèries del Trio de la Benzina s’encomanen i provoquen relliscades patètiques. L’altre dia, el president del PP, Alberto Núñez Feijóo, acusava el govern espanyol de menysprear la cultura xinesa perquè no havia enviat a Alacant cap representant a l’enèsima exposició dels guerrers de Xi’an, aquests milers de soldats de terracota que van trobar enterrats a la tomba del primer emperador xinès. El mateix dia, Pedro Sánchez aterrava a Pequín per entrevistar-se amb Xi Jinping, president de la Xina. En fi.
