El tema del dia a les portades és la guerra Israel-Hamàs, però el que serveix al Quioscos & Pantalles per titular és la primera de l’ABC, que té més grapa. El tabloide monàrquic diu que el comissari de justícia europeu, el belga Didier Reynders, “asseu el PP i el PSOE per despolititzar el CGPJ”. És un llenguatge robust i viril, amb aroma d’escola antiga, d’aquelles on el mestre imposava la disciplina amb regle, crit i clatellot. Té gràcia que l’ABC, sempre tan escrupolós amb la sobirania d’Espanya, celebri aquesta pèrdua de sobirania i d’imatge. Tampoc diu res del poc talent dels seus polítics, incapaços de resoldre la renovació del Consell del Poder Judicial des de fa cinc anys. També té gràcia recordar totes les vegades que aquest diari s’ha fet ressò de l’argumentari de la dreta nacionalista espanyola —o sigui, de la dreta espanyola, a seques— que acusa el govern de Pedro Sánchez de posar Espanya en mans d’un pròfug de la justícia, etcètera, anomenat Carles Puigdemont, que també resideix a Bèlgica. Reynders val. Puigdemont, no. Qui havia de dir que Bèlgica, l’antiga i rebel colònia hispànica, tornaria amb aquesta, diguem-ne venjança.
La majoria dels diaris, però, obren portada amb el pronunciament preliminar del Tribunal Internacional de Justícia de la Haia, que ha ordenat a Israel que eviti actes de genocidi a Gaza, sense exigir-li l'alto el foc ni qüestionar el seu dret a defensar-se. El tribunal de l’ONU ha refusat les cautelars demanades per Sud-àfrica contra l'estat hebreu, al qual ha demandat per genocidi. La contundència sumària dels títols de les portades ignora el context del cas i transmet la impressió que el fallo és definitiu. No ho és. El tribunal no ha decidit encara si Israel està cometent genocidi. La decisió final sobre aquesta qüestió trigarà mesos. La victòria parcial de Sud-àfrica tampoc no s'ha d’interpretar com un avanç de la sentència final, perquè els requisits i proves per guanyar un cas per genocidi són molt difícils de satisfer. El que ordena de moment el tribunal és que Israel deixi clar amb els fets que la guerra és contra els terroristes de Hamàs; que faci un ús raonable de la força —establint zones de debò segures per als civils, per exemple— i que permeti l’entrada de més ajuda humanitària: aigua, menjar, energia, medicines, personal sanitari…
La sentència s’ha emès en el context global sobre el qual cal veure el caos de l'Orient Pròxim. Israel no depèn d’ell mateix per derrotar el partit terrorista islamista que subjuga i empobreix Gaza i els gazians i és un impediment per a la pau. Israel depèn del suport dels Estats Units —l’únic Estat amb poder per contenir l’Iran— i de la Unió Europea i dels estats del Golf Pèrsic, també oposats a la influència de l’Iran a la regió. En aquest context, pronunciaments com el del Tribunal de la Haia, encara que semblin suaus i poc clars, deixen Israel molt mal parat davant els seus aliats.
Especialment mal parat en surt el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu. Sota el seu mandat, Israel ha vist fracassar la seva doctrina de seguretat tradicional, que consistia a renunciar a la pau amb els palestins, ignorar els acords favorables a la solució dels dos Estats, mantenir els assentaments en territori palestí, aixecar murs i repel·lir els atacs i infiltracions amb tecnologia. Tot això ja no funciona. Els murs no han aturat les atrocitats de Hamàs. Les defenses antiaèries d'Israel són vulnerables a l'arsenal de míssils cada cop més sofisticats de les milícies terroristes sostingudes per l'Iran al Líban, al Iemen, a Síria, a l’Iraq… Alhora, a Gaza, dos milions de civils corren el risc de patir fam. Els atacs dels houthis iemenites als vaixells en ruta cap al canal de Suez amenacen el comerç mundial. La frontera nord d'Israel viu en tensió: podria obrir-se un segon front entre Israel i Hezbollah al Líban.
En fi. És un merder més enllà de Gaza i resoldre’l demana el suport dels EUA, de la UE i dels estats àrabs del Golf. Però ni el govern ni la política de Netanyahu no tenen gaires amics entre aquests actors. L’ordre del tribunal de la Haia no és un gran incentiu perquè Israel aturi una guerra que els seus líders consideren imprescindible per protegir la seguretat nacional. El que pot fer és que els governs aliats es repensin el seu suport. La sentència també il·lumina aquesta situació. Les portades d’aquest dissabte, no tant. Era certament complicat.
