Les portades d'aquest dimecres es poden llegir com un desafiament entre la diada de Sant Jordi —“el dia més bonic de l’any”, una jornada que també reivindica la cultura catalana—, i el premi Cervantes, el guardó més important de la literatura en llengua espanyola, atorgat pel Ministeri de Cultura a proposta de l'associació d'Acadèmies de la Llengua Espanyola i que sempre entreguen els reis d’Espanya a la universitat d’Alcalá de Henares, d’on era nadiu Miguel de Cervantes. Sempre coincideixen en la data —des del 1976, any de la primera entrega de la distinció ministerial—, perquè l’autor del Quixot va morir un 23 d’abril… Sant Jordi, dia triat a la dècada dels anys trenta del segle XX per festejar el llibre.
La comparació entre una diada i l'altra explica tantes coses. El premi del ministeri és una cerimònia cortesana fantàstica, amb tot de patricis empolistrats i marqueses de vint-i-un botons, que celebren l’exaltació d’un dels seus literats, decidida per l’elit de la cosa llibresca en una sala tancada, com l’aula on se celebra l’entrega del guardó. La festa catalana és una celebració del llibre, la lectura i l'amor, esdevinguda confusió firal d’autors de tota mena —refistolats, acadèmics, oportunistes, mercenaris…—, un basar sorollós on es barregen els egos d’escriptors, editors i traductors —tant els voluminosos com els retrets—, i topen davant les parades els cossos i les ànimes de menestrals i pròcers, vulgars i benestants, en un dia feiner que col·lapsa carrers principals a les principals ciutats i viles del país. Per paga, es regalen roses i llibres. És el que salta com un gat a la cara en contrastar les fotografies de les portades dels diaris de Barcelona i de Madrid d’aquest dimecres. És ben cridaner. Desempata la portada d’El País que, sense vergonya ni por al ridícul, la dedica als premis periodístics que atorga l’editora del mateix diari. Ni pels uns ni pels altres: per a mi.
El País, però, obre amb una notícia que tindrà conseqüències: la confessió d’Alberto González Amador, parella d’Isabel Díaz Ayuso, presidenta de la Comunitat de Madrid. L’home va acceptar “íntegrament” que havia comès frau fiscal. El diari disposa del correu electrònic adreçat a la Fiscalia en què l'advocat de González Amador accepta la conformitat penal i proposa un càstig de vuit mesos de presó i el pagament de 520.000 euros. Una conseqüència de tot plegat és que deixa en fum l'intent de regularització fiscal que Ayuso ha venut fins ara com a prova de la innocència de la seva parella. És gros. Aviam què en diuen Ayuso i el seu equip. En aquest context, té gràcia que l’ABC hagi retallat de la fotografia de portada al president del govern espanyol, Pedro Sánchez, per destacar a la presidenta madrilenya. Ni El Mundo ni La Razón han arribat a tant.
Aquest dimecres també és un dia per confirmar que alguns diaris van a mossegar de qualsevol manera i amb qualsevol argument. Avui és a propòsit de l’informe del Banc d'Espanya dedicat al mercat immobiliari. Mentre La Vanguardia, El País, l’Ara o La Razón informen de les dades (que l’any que ve mancaran 600.000 habitatges i només se’n fan 90.000 l’any), El Mundo parla de “col·lapse de l’habitatge” que “aboca a alliberar sòl públic i a abaixar impostos”. Exagera el problema retòricament —és gairebé l’apocalipsi— i tot seguit presenta una solució única que, curiosament, afavoreix a tots els sectors lligats a l’immobiliari. La propaganda del tabloide ultra es basa en algunes recomanacions del mateix Banc d’Espanya, però no en totes: només les que beneficien a la indústria de l’habitatge. El diari és ben lliure de posar-se al costat que vulgui, esclar que sí. Si més no, perquè ara tothom sap exactament en quina direcció treballa i al servei de qui posa la portada. I d’això en diuen periodisme.
