Portades: No ens passa res de pitjor perquè Déu no vol

Fa dos dies, el diari Ara va publicar en primícia que la regulació laboral del Parlament de Catalunya permetia als empleats de més de 60 anys cobrar el sou sense treballar fins a la jubilació. Pas mal. Aquest dimarts, la Mesa del Parlament ha eliminat la regalia, de la qual s’aprofitaven 21 treballadors (sic) de la cambra i que suposava una despesa anual de 1,7 milions d'euros. Gràcies a l’Ara hi ha un privilegi menys i s’ha descobert un escàndol indigne i indignant permés per cinc presidents del Parlament entre el 2009 i el 2022. Per paga, La Vanguardia informa aquest dimecres que els treballadors de la Sindicatura de Comptes també es beneficien de la mateixa martingala des del 2015. En aquest cas només (sic) els darrers dos anys de vida laboral, perquè el comitè de direcció de l’organisme s’hi va oposar.

És impressionant que les autoritats de la cambra legislativa aprovessin la bicoca de cobrar sense treballar, però resulta encara més pertorbador que un grapat de treballadors del Parlament ho proposés —quina barra— i ho mantingués fora de l’escrutini públic tots aquests anys. També és inquietant que, quan se’n van assabentar, els empleats de la Sindicatura de Comptes es fessin seu el privilegi i que, davant la lògica oposició dels directius, recorressin al Tribunal Superior de Catalunya, que va dictaminar-ne la legalitat perquè la Sindicatura depén del Parlament i se li aplica la mateixa normativa, encara que va recomanar suprimir-la. Més encara, els empleats del Parlament que s’han beneficiat d’aquests diners per no fer res —el salari més baix, el d’uixer, és de 3.800 euros al mes— defensen que es tracta d’un dret adquirit i que no han de retornar res de malaguanyat.

L’Iu Forn deia per aquí amb encert que ens defineix com a societat la barra de plàstic que un brètol va llançar al terreny de joc del Betis-Sevilla i va impactar al cap d'un jugador. Potser aquest afer del Parlament és encara pitjor. És una mesura infame, promoguda pels treballadors de l’anomenada “casa de tots”, “seu de la sobirania popular”, etcètera, avalada per cinc presidents, cinc meses del Parlament, i que s'ha escapat de la fiscalització durant 12 anys. Ningú va aixecar la mà. Ningú hi va veure res d’estrany. A l’Ara li van negar les dades durant nou mesos en un procés que ha provocat la renovació sencera de l’òrgan de garantia de transparència del Parlament. Encara hi ha partits que s’han queixat que no en sabien res i han atordit la ciutadania amb la matraca que la culpa és dels altres, de la mesa, de la presidenta. Quines galtes.

I els diaris? Doncs fora de l’Ara —i El Punt Avui— la resta ho ha publicat arrossegant els peus, segurament, ja ens coneixem, perquè la primícia era d’un competidor i l’enveja se’ns menja. El Periódico no ho té en portada ni ahir ni avui. La Vanguardia ho publica avui per sota perquè té la seva pròpia historieta de la Sindicatura de Comptes. Té gràcia el títol de portada, on diu que la Sindicatura “també”, com si fos la continuïtat d’alguna cosa publicada. També què? També malament el Quioscos & Pantalles, que no n’ha dit res fins avui. Els diaris de Madrid ni avui, potser perquè publiquen tanta gasòfia sobre Catalunya que han perdut la sensibilitat per adonar-se d’un escàndol de debò ni que el tinguin davant els nassos. Sembla que no funcioni res, oi? En fi. No ens passa res de pitjor perquè Déu no vol.

ARA