No, ara no li parlaré del partit de futbol Betis-Sevilla, però sí dels fets succeïts al partit de futbol entre el Betis i el Sevilla. Perquè claven el funcionament de la societat mediàtica que patim. De fet, expliquen la nostra societat en general sense que sigui necessari afegir-hi el “mediàtica”. No li cal perquè -definitivament- la nostra és una societat absolutament mediàtica on tot funciona a partir de la informació que rebem, sigui certa, falsa, manipulada, interessada o, directament, desinformada i en forma d'estímul prèviament elaborat per provocar-nos una determinada reacció. I li dic “informació” perquè avui m'he llevat optimista.

Els fets són que un salvatge que era a la graderia dels seguidors del Betis va llançar un pal de plàstic al terreny de joc durant el partit del seu equip contra el Sevilla i va impactar al cap d'un jugador d'aquest equip.

El futbolista, Joan Jordán, va caure a terra, potser més per reacció defensiva que pel cop en sí, però va haver-hi impacte.I a pesar que aparentment en un primer moment no tenia cap ferida, va ser traslladat a l'hospital. El partit va ser suspès amb l'empat a un que hi havia al marcador al moment de l'incident i es va reprendre l'endemà sense públic. El Betis va aconseguir marcar un segon gol i, per tant, va classificar-se per la següent ronda.

A partir d'aquesta realitat, apareix la societat en la que vivim amb la creació de dos relats paral·lels pel consum de cada una de les parts i a uns els confirmen que ells tenen la raó i els altres són uns mentiders i un manipuladors. I viceversa. Pels bètics, el Sevilla ha exagerat els fets per treure'n un benefici i criminalitzar-los a ells, s'ha inventat el comunicat de l'hospital on es parla de traumatisme cranial i tot ho ha organitzat el seu entrenador dient-li al jugador que va rebre el cop -i davant del quart àrbitre- que es llancés al terra i fes teatre. Pels sevillistes el seu entrenador no va dir això i el que ha fet el Betis ha estat victimisme per desviar l'atenció i que no es parlés de l'agressió. A més destaquen que és indecent que un jugador bètic celebrés la victòria fent veure que una ampolla de plàstic li impactava al cap i que això el deixava estabornit al terra.

I al final, què tenim? Que, què tenim? Doncs que depenent de quin equip parli, cada seguidor té una veritat. La seva. I va a banda de la realitat, que al final potser és una barreja de les dues versions. També tenim, i sobretot, que el beneficiat ha estat l'equip de l'agressor, que ha acabat guanyant contra un rival que no va poder alinear el jugador agredit. O sigui, la victòria és del Lazarillo, del trampós. O millor dit, del més Lazarillo dels dos, perquè l'agredit també ha intentat posar-hi més pa que formatge. I, finalment, el que ajuda a entendre com funcionen els debats a la societat digital, siguin polítics, socials o esportius: a la discussió generada, ningú parla de qui va llançar el pal ni de qui va rebre l'impacte. No, la qüestió és acusar-se mútuament de la manipulació. El debat no és sobre el fet ni sobre fets sinó sobre el que s'ha construït a partir dels fets. Igual com passa a la resta de “debats” que vivim cada dia. Des del de les macrogranges al que vostè vulgui.

Sí, ja sé que està molt grapejada, però la frase adaptada és perfecta per definir-ho: “Quan el dit assenyala la lluna, a la societat mediàtica de les dues trinxeres el receptor només veu el dit i no la lluna perquè és el que l'estimulen a fer i a ell ja li va bé que sigui així”.