La majoria de les dèries del Trio de la Benzina tenen una raó precisa i es poden explicar. Bàsicament, s’arrelen en l’afany de deslegitimar l’actual govern espanyol i/o empastifar-lo, hi hagi o no notícia. La d’aquest dissabte, però, és més complicada de raonar. Es tracta, sembla, de presentar l’intent d’assasinat de Cristina Fernández, vicepresidenta de l’Argentina, com una operació governamental per recuperar el prestigi del peronisme, que ha deixat el país al caire de la suspensió de pagaments, polaritzat i sense esma. És complicat d’entendre què motiva a El Mundo i l’ABC a considerar-ho la notícia principal del dia. Potser ho sabrem els propers dies i segurament estarà lligat al govern de Pedro Sánchez o a la gent de Podemos —fans de la variant de peronisme patrocinada per Cristina Fernández—. Aviam com lliguen aquesta nova maionesa mental. L’autor de l’atemptat fallit és un pirat fanàtic a qui, gràcies a Déu, va fallar la pistola. Certament, l’oficialisme kirchnerista posa l'èmfasi en els “discursos d’odi" i culpa a l'oposició, els mitjans i la justícia de ser els autors intel·lectuals del fet, sobre el qual encara hi ha molt poca informació. Bé. Tot això, val la pena recordar-ho, ha passat a l’Argentina, a 10.000 quilòmetres. Aquí, al costat de casa i directament relacionat amb la teva vida, s’ha produit un altre esdeveniment que obre les portades de gairebé la resta de diaris: la gasista russa Gazprom ha tallat el gas del Nord Stream I, principal via de subministrament d’Europa Central i Oriental.
Encara més a prop, el President Aragonès ha anunciat que no acudirà a la manifestació de la Diada que convoca l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Als consellers de Junts els hi ha faltat temps per anunciar a cop de tuit que hi assistiran, l’ANC ha dit que a Esquerra ja no són independentistes, etcètera. La trifulga independentista no té aturador. Els partits i organitzacions del sobiranisme aprofiten amb delit cada oportunitat de mostrar divisió i discòrdia entre ells, fins al punt que ja no se sap si actuen de debò o només és una comèdia per distreure al seu públic de les seves mancances, renuncies i/o incompetència. El diari imprés que més hi suca pa és El País, obsessionat de fa mesos en qualificar de “fractura” qualsevol discrepància en el món independentista. Aquest dissabte és l’enèsima fractura. Ho fa sempre amb molta trompeteria i sense associar-ho a la repressió, que aquest diari considera aplicació normal de la justícia en un estat de dret. Després resulta que l’independentisme té una mala salut de ferro, amb majoria parlamentària i govern de coalició. Però mira, de tant dir-ho, això de la fractura, un dia l’encertaran.
