Té gràcia que El Mundo obri amb “l’exigència” de la Unió Europea a Espanya que el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) el triïn els jutges. El diari ultra ho presenta com una bronca de Brussel·les al govern espanyol, com si el problema fos que els jutges no decideixen la composició del Consell, pobres. D’entrada, la UE no ha dit això. Ha demanat a l’Estat espanyol que s’afanyi a renovar l’òrgan de govern dels jutges, el mandat del qual fa gairebé tres anys que ha caducat. No és el primer cop, encara que mai s’havia expressat tan directament —a Brussel·les són molt de la cerimònia, especialment amb Espanya, que veu ingerències en la soberanía nacional sempre que no es tracti de cobrar diners—. Aquí, a qui cal carregar els neulers pel bloqueig del CGPJ, entre altres institucions, és al Partido Popular. Però si esperes que El Mundo t’ho expliqui, ja pots seure en una cadira còmoda.
D’altra banda, és molta hipocresia que aquest diari se sorprengui ara com un nen petit el primer dia que es troba els peus. L’elecció del CGPJ per línies partidistes es va imposar amb les reformes del PSOE a mitjans dels anys 80 del segle passat, i del PP a principis de la dècada passada. Originalment, la majoria del CGPJ sí que l’elegien els jutges. Aquelles dues reformes, però, van posar aquest òrgan en mans del trieu i remeneu dels dos grans partits espanyols. Ho va deixar clar al 2018 el whatsapp del senador del PP, José Ignacio Cosidó, als seus coreligionaris, als que explicava com havien conxorxat amb els socialistes la renovació del CGPJ, que controlarien la Sala 2ª del Suprem “per la porta del darrere” i també la 61, responsable de la il·legalització de partits.
Un dring de xantatge
També té gràcia el títol principal de La Vanguardia, bon exemple de dir sense dir. No és el primer ni el trentè cop que Foment recepta “estabilitat”, paraula que excita a la patronal i al diari tant com concòrdia, diàleg o pacte. En aquest cas, Foment diu que així tornaran les empreses i els “centres de decisió” que van marxar si us plau per força a causa, se sobreentén, del procés. Així com ho diu el diari no sembla res, però el missatge està molt clar i no se t’escapa que fa un dring de xantatge. Sembla que el retorn de les empreses depengui només del Govern i dels catalans, que s’entesten a votar malament. L’Estat? Res a veure. Que això ho digui la patronal, encara mira. Que el diari ho repliqui com avalant-ho… ves. I si no ho has entès, llegeix el títol de l’Ara, que explica concisament com funciona la repressió real, aquesta sorra fina que gripa la voluntat de les persones, acoquina la llibertat i rovella els mecanismes democràtics: “Ni els bancs ni l’ICF avalaran per por a la justícia”. Subratlla “por a la justícia” i comenta-ho amb la teva companya. És la mateixa justícia, per cert, de què s’ocupa el CGPJ i que inquieta la UE. Dos diaris, dos actituds.
Cal dir que sobta (o no) que les portades d’El Mundo i de La Razón s’agafin tan a la valenta la decisió d'anar tancant el Valle de los Caídos. També cal dir que, trencant una tradició sòlida i establerta, El Periódico posa en portada el cas dels excàrrecs de la Generalitat encausats pel Tribunal de Comptes. I, ja que hi som, un últim detall, una niciesa, dels que potser no valen res o potser expliquen alguna cosa. El Periódico anomena “xef asturià” José Andrés, protagonista de la foto de portada en haver rebut 85 milions d’euros que el magnat d’Amazon, Jeff Bezos, dedica a l’ONG World Central Kitchen, fundada pel cuiner per proveir menjar a víctimes de desastres naturals. Magnífic. La família d’Andrés va traslladar-se de Mieres (Astúries) a Barcelona quan ell tenia cinc anys. Va estudiar a l'Escola de Restauració i Hostaleria de Barcelona i es va formar a El Bulli. Viu als EUA des del 21 anys —ara en té 52—. Allí ha fet la seva carrera, que va arrencar al restaurant Paradís Barcelona de Nova York. Avui té locals a Washington DC, Los Angeles o Las Vegas, entre d’altres ciutats. Es va nacionalitzar estatunidenc el 2010. Però diu El Periódico que és asturià, casualment com el principal diari del grup al qual pertany. És bonic que la gent sigui d’on vulgui, sense vergonya —els diaris també.
