Fa mal als ulls no veure en cap portada de Barcelona una sola referència a la confirmació del processament de 29 alts càrrecs del Govern durant el referèndum d'independència de l’1-O. Aquesta decisió de l'Audiència de Barcelona posa en marxa els judicis polítics contra la segona línia de l’independentisme. Se’ls acusa de malversació, prevaricació, falsedat documental i desobediència. Alguns d’aquests delictes no es van poder provar al Suprem ni a l’Audiència Nacional. Per a d'altres es va fabricar un relat que no ha passat l’examen d’altres jurisdiccions fora d’Espanya i dels organismes internacionals independents. És una llàstima que —fora d’un retall a El Punt Avui— ni La Vanguardia, ni El Periódico ni l’Ara tinguin el tema en primera.

Els diaris són molt amos de fer el que vulguin, naturalment. No faltaria sinó. Avui fan una brutta figura, però. Sembla que el destí dels acusats ja els està bé, que s’hi han acostumat, n’estan cansats o els deixa indiferents. La por també hi deu jugar algun paper. Potser és tot plegat. Sigui com sigui, el resultat és el mateix: normalitzar la repressió com a part del paisatge polític, judicial i mediàtic; fer passar la dissidència per delinqüència, insensibilitzar la gent, silenciar les iniquitats. Si cap portada aixeca la mà, injustos i arbitraris tenen una vida molt còmoda. A la premsa patriòtica de Madrid, que és tota, no se l’espera, aquí. Però el silenci de les portades de Barcelona fa molt lleig. I no calia protestar ni res. Només ressenyar-ho. Han decidit no fer-ho, però.

La Superlliga en to visceral

La majoria dels diaris s’estima més obrir amb la Superlliga europea de futbol. Certament, és un tema de conversa. Tal vegada El Tema. En el terrabastall que han organitzat els 12 clubs promotors fins i tot s’hi han implicat diversos governs europeus, com explica El País. Les repercussions d’aquesta iniciativa, també polítiques, no són poca cosa.

En general, el to dels titulars i sumaris de les portades està tocat de visceralitat. No només per la bestiesa de La Razón, que ja parla de “xantatge”. Aviam, no hi som, aquí. Potser el diari del Grupo Planeta no s’imagina una altra manera de fer negocis. Potser és que ja s’han posat a favor de la Superlliga. El Mundo no sembla tan decidit. En fi. És inevitable una certa càrrega emocional tractant-se de futbol. No tant tractant-se de diaris. Perquè darrere de la iniciativa hi ha raons econòmiques i competitives que queden cobertes per l’enfocament sensacional i no s’acaben d’explicar.

El Financial Times calcula que 360 equips professionals europeus necessitaran ajuda per sobreviure a final de temporada. Entre altres els francesos, els pressupostos dels quals depenen de les retransmissions televisives, de les quals que cap empresa ha volgut fer-se’n càrrec des que Mediapro hi va renunciar la tardor de l’any passat. Pel que fa a la competició, mira: el Barça i el Bayern, per exemple, s'han enfrontat menys d'una dotzena de vegades, malgrat que tots dos existeixen des de fa 121 anys i les competicions europees de fa 70. Aquests són els partits que l’audiència global vol veure, els equips de les estrelles. També són els que deixen més caixa. Els promotors de la Superlliga calculen que si aquests equips s’enfronten més sovint, el negoci puja a 4.000 milions d’euros l’any, el doble del que factura la UEFA. A més, una lliga de només 20 equips deixaria a cadascun un tros de pastís més gran que la Champions de 36 equips.

La Superlliga es proposa destinar 400 milions per temporada als altres clubs i competicions per tal de mantenir l’ecosistema futbolístic. Els ho permetrien els majors ingressos, i també els nous mecanismes de control de l’anomenada “despesa esportiva” (sous dels jugadors, transferències i comissions). Avui dia els equips hi dediquen el 70%-80% dels ingressos. Els de la Superlliga s'han compromès a dedicar-hi només el 55% i marcar límits salarials més estrictes. A més, eliminar el risc de descens farà que els clubs puguin endeutar-se més a costa de futurs ingressos més estables. Etcètera.

Entre els aficionats —factor important— molts jutgen massa cobejosa la iniciativa. Altres pensen que la manca de descens i ascens equival a fer trampa. Ahir, a Old Trafford, l’estadi del Manchester United, van penjar una pancarta que deia: “Creat pels pobres, robat pels rics”. Els dies i setmanes que venen podràs veure com els diaris s’esforcen (o no) per tocar bé un afer més sofisticat del que sembla. No en tindran prou amb jugar amb les emocions i la víscera dels tiffosi.

LV

EPC

EPA

ARA

EP

EM

ABC

LR

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat