Fa vergonya que no aparegui en algunes portades —les del Trio de la Benzina i alguna més— la notícia que Alemanya se suma a l’hidroducte submarí entre Barcelona i Marsella, conegut com BarMar o H2Med. El projecte, promogut per Portugal, Espanya i França, serà operatiu el 2030 i transportarà al voltant del 10% de les necessitats d'hidrogen de la UE. És una aposta europea per desconnectar-se del subministre energètic rus i reduir la dependència dels combustibles fòssils. El canceller alemany, Olaf Scholz, i el president francès, Emmanuel Macron, ho han anunciat aquest diumenge a París, on es van trobar per commemorar el tractat d’amistat i cooperació franco-alemany signat el 1963 entre Konrad Adenauer i Charles de Gaulle. Als diaris de la dreta mediàtica madrilenya els cou que Pedro Sánchez pugui apuntar-se aquest tanto en un afer que afecta molt directament les butxaques dels ciutadans i l’estructura productiva. El seu afany per desallotjar l’actual govern espanyol és ferotge i no fan concessions, ni tan sols per una notícia de primera pàgina com una casa de pagès.
Tenien una opció per ferir Sánchez, que és explicar que el president de França va burlar-se del president del govern espanyol a la cimera hispanofrancesa celebrada el dia 19 de gener a Barcelona, perquè, en públic, Macron no va dir ni ase ni bèstia de la participació alemanya al BarMar. Arran de la cimera, bona part del kommentariat espanyol de Madrid i de Barcelona va esplaiar-se insinuant que França canviava Alemanya per Espanya com a soci preferent a Europa. Com que els dos socis europeus tradicionals se les tenien en qüestions clau de política energètica en plena guerra de Putin a Ucraïna i havien ajornat fins a tres cops el tradicional consell de ministres conjunt, tertulians i opinadors van pensar que les discrepàncies entre París i Berlín afavorien Espanya. Tot era picar-se el pit amb patriòtic orgull. Els ha durat tres dies.
Certament, la guerra ha exposat vells desacords i malentesos entre París i Berlín. La preferència francesa per l'energia nuclear sempre s'ha enfrontat al ferm rebuig d’Alemanya, que els últims 30 anys s’ha fet dependent del gas natural rus. A causa del conflicte a Ucraïna, però, la indústria alemanya ha hagut de desconnectar-se a marxes forçades del seu proveïdor tradicional i cercar-li alternatives, cosa que ha motivat alguna discussió entre els dos aliats, en particular sobre el pla fallit de construir un gasoducte a França des d’Espanya sobre el que Madrid i Berlín gairebé s’havien posat d’acord. París no volia perdre el lloc i va matar el projecte en una setmana.
En fi, que per molt que El País o La Vanguardia s’esforcin per vendre una Espanya capdavantera en la reorganització energètica d’Europa, els fets la presenten més aviat com un peó en el gran joc de França, que recupera la posició central en el continent i revifa l’eix francoalemany en convèncer Alemanya de sumar-se al BarMar. Aquest diumenge, la commemoració del 60è aniversari del tractat de l'Elisi va servir per girar full de les discrepàncies de l’últim any. Macron i Scholz van tornar a presidir l’ajornat consell de ministres francoalemany —no l'intercanvi d’un ministre que es va acordar a Barcelona—. És complicat que Macron canviï Alemanya per Espanya en el tauler europeu. Seixanta anys d’entesa no es desfan per un gasoducte mal girbat. La premsa espanyola que no es flipi tant.
