Els diaris de Madrid i La Vanguardia obren la portada amb el discurs de Felip VI. Les dues frases guanyadores de la reial declaració són la que apel·la a “evitar que s’instal·li el germen de la discòrdia” i la que caracteritza la Constitució com a font de la democràcia i de la convivència. O l’una o l’altra fan els títols principals dels cinc diaris. L’Ara, que té la cosa en portada, però com a tema secundari, en tria una tercera en què el Rei reclama “respecte” entre les institucions de l’Estat. Als editorials, El País, La Razón i l’ABC es desfan en elogis i fan l’onada a Felip de Borbó, entusiasmats amb la defensa que fa del sistema del 1978 i de la Constitució que l’aferma —o que el petrifica, si vols—.
La Vanguardia, com gairebé sempre, s'espera a publicar el seu aviam què diuen els altres. El Periódico fa un títol estrany (“El rei lloa la Constitució com a font de certeses”). S’entén que vol dir Constitució o caos i barbàrie, etcètera, però es diu impròpiament, perquè no es predica d’una constitució, la certesa, atès que és “un estat de l’esperit que considera una cosa com a certa, segura, que està segur de posseir la veritat”, segons el DIEC. Una constitució és una convenció política més o menys oberta, i justament per interpretar i acotar aquest més o menys és necessari, per exemple, un Tribunal Constitucional, que no caldria si la carta magna es compongués de certeses.
Fins aquí, tot normal. És poc raonable esperar de cap dels diaris dinàstics de Barcelona i Madrid res més que or, encens i mirra per al Rei, i la fabricació d’una interpretació de les ambigüitats i tòpics del discurs que vesteixi la xerrameca de sempre sobre la unitat d’Espanya, la llei, la Constitució, la prosperitat, bla, bla, bla. El que fa gràcia és com alguns d’aquests diaris interpreten que Felip VI ha esbroncat als actors polítics (partits, institucions…) com a causants d’atiar la polarització que condueix a la “discòrdia”, mentre que els mateixos diaris no es donen per al·ludits. Molts dels que ara fan veure que s’escandalitzen han participat activament en totes les xacres que denuncia el Rei, amb un partidisme sectari —cridaire o no—, la denigració sistemàtica de la persona i el caràcter dels polítics i càrrecs que els disgusten, o els judicis d’intencions forassenyats sobre l’activitat política dels desafectes.
Tres diaris obren portada amb altres temes. Tots tres són catalans. El Periódico promet reportatges interessants sobre “històries que el dia a dia sol enterrar”. El Punt Avui va amb dos afers que són com les cares de la mateixa moneda: el consumisme desfermat d’aquest Nadal enmig d’un moment crític pel que fa a un recurs bàsic com és l’aigua. L’Ara també provoca l’ull i la curiositat amb un reportatge sobre Betlem il·lustrat amb una foto de la basílica de la Nativitat de Jesús (N.B.: és el que se celebra avui, 25 de desembre). Té gràcia perquè és el diari on més opinadors han cunyadejat sobre Jesús de Natzaret i perquè el subtítol és ben punyent: diu que Betlem, una ciutat palestina, “viu pendent dels israelians igual que fa dos mil·lennis estava pendent dels romans”. Ben vist.
