L’Ara obre avui portada amb una pregunta —cosa molt mal vista entre els puristes dels titulars (no és el cas aquí)— que posa el dit a la nafra. És sorprenent i desesperant que encara no es disposi de dades fiables, coordinades i gairebé en temps real del nombre de PCR que es fan i quantes són positives, i les xifres d'ingressats, malalts a la UCI i de morts.

Sense dades és molt difícil gestionar o governar res, molt especialment una pandèmia. Una empresa o un govern sense dades és un gran miop que ha perdut les ulleres. El director d’epidèmies de l’OMS deia aquesta setmana que no hi havia problema en obrir les escoles “si la transmissió comunitària és baixa i si la vigilància epidemiològica i el rastreig de contactes són bons”. Tot plegat són dades, xifres, nombres. No és tan sovint que els diaris s’han ocupat de tocar els nassos amb les dades de la covid-19. L’altre dia ho feia El Punt Avui. i hi torna també aquest dissabte. La resta, però, s’encallen en les politiqueries de sempre. Llàstima.

Les politiqueries de sempre

Malgrat que hi ha bones notícies pel que fa a la vacuna contra la covid-19 (és el que obre La Vanguardia i La Razón i malbarata l’ABC), la premsa impresa de Madrid ja ha decidit traslladar d’escenari la guerra contra el govern PSOE-Podemos, especialment El Mundo i El País. Fins ara les línies del front passaven per l’inici del curs escolar en temps de la covid-19 i ara tota la tropa mediàtica ja obre trinxeres davant els pressupostos generals de l’Estat. Podemos mateix ha obert aquest nou front —era inevitable: és la fruita de temporada— en anunciar que pleguen del govern central si Pedro Sánchez pacta amb Ciutadans.

Sembla lògic que els socis de la coalició de govern tinguin l’exclusiva, la preferència si més no, en les negociacions pels pressupostos, però a Espanya de més verdes en maduren. El País diu que Podemos vol “excloure dels pressupostos” a Ciutadans. Excloure? El Mundo, que “trenca l’estratègia de Sánchez”. Trenca? Són dues manifestacions d’antipatia sense argument a Unidas Podemos —que proporcionen abundoses raons a la crítica— i de com als poders fàctics els hi costa tantíssim d’acceptar que els de Pablo Iglesias són part del govern central.

Aquesta actitud visceral dels diaris no és més que un reflex de la polarització surrealista en què viu la política: el mateix PSOE fins i tot s’havia plantejat l’opció de mantenir Podemos als ministeris alhora que pactava els comptes amb l’oposició. Ja feia prou gràcia que alguns diaris s’ho creguessin i resulta que no era només una fantasia impresa. En fi. Esperem que de tots aquests tripijocs no se n’assabentin a Brussel·les, no sigui que s’ho repensin i deixin Espanya sense els 140.000 milions de la reconstrucció postcovid.

ARA

EPA

EP

EM

LV

LR

ABC

EPC