“Puta Europa”, va piular ahir Alfonso Ussía, un columnista de referència de la ultradreta caviar. “Espero que les coses que s’han fet bé a Espanya no les esmeni un tribunal que té una jurisdicció i unes competències que no coincideixen amb les del Suprem”, va declarar ahir Alberto Núñez Feijóo, president de la Xunta de Galícia i guru moderat del PP. “No es pot argumentar que la sentència del Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) demostri que Espanya és un estat poc democràtic, autoritari o directament feixista on la justícia no funciona”, va tuitar ahir Astrid Barrio, lideressa de la Lliga Democràtica, partit que vol “aplegar el catalanisme que respecta la Constitució”. “La sentència sobre Junqueras és herència del govern de Rajoy”, va declarar ahir a la COPE Carmen Calvo, vicepresidenta espanyola en funcions.
La llista de bestieses, ximpleries i excuses com les esmentades seria llarguíssima. Aquesta tria aleatòria de reaccions palesa l’estat de negació gairebé infantil —els ulls ben tancats per no veure la maleïda sopa— en què ahir va entrar bona part de la intelligentsia i el kommentariat espanyols un cop feta pública la decisió del TJUE sobre la immunitat parlamentària d’Oriol Junqueras. És fàcil imaginar molts d’aquests prohoms i prodones tancats als seus despatxos, remugant entre dents puta Europa! mentre claven puntades de peu als mobles i piquen els punys closos sobre la taula.
Mala figura
Els diaris d’avui fan més o menys la mateixa mala figura, sigui en les portades, sigui en els editorials —o en unes i altres—. Els més enrabiats i menys sofisticats, com El Mundo, parlen de la sentència com de l’agressió d’una potència estrangera, en línia amb les carallades patrioteres de Vox, hereves de la conspiranoia franquista del contubernio judeomasónico.
L’ABC i La Razón, més senyorets, agafen el rave per les fulles i proven de disfressar l’esmena al Suprem d’embolic en les negociacions ERC-PSOE per la investidura de Pedro Sánchez.
Sobre els drets vulnerats de Junqueras o la doctrina jurídica establerta —els requisits estatals no obliguen—, silenci. També silencien que els tribunals europeus són part del sistema judicial espanyol —en concret, la darrera instància— i deixen surar la idea que fan costat als “colpistes”, que Espanya ha patit un atac a la seva sobirania i a la Constitució. L’enemic exterior.
Què amaga 'El País'
El més sofisticat és El País. Explica fredament els fets en portada, això sí, però en l’editorial s’esforça per preservar el relat de la imparcialitat i pulcritud del Suprem en el judici i la sentència de l’1-O. “L'argument d'una justícia espanyola parcial amonestada per una justícia europea respectuosa amb el dret […] no se sosté des del moment en què el mateix Tribunal Suprem és qui es va dirigir al de Luxemburg” per aclarir dubtes sobre la immunitat, com volent dir que la sentència del TJUE esmena una simple errada processal, com quan avises al botiguer que s’ha equivocat amb el canvi o que la bossa no cal.
El País, però, explica la part que li convé i amaga les martingales del Suprem per evitar l’acreditació de Junqueras al Parlament Europeu, que és el que reprova el TJUE. Van denegar-li el permís que el diputat empresonat havia sol·licitat per complir els requisits legals —jurar la Constitució davant la Junta Electoral— i després van al·legar que Junqueras no els havia complert per deixar vacant el seu escó i negar-li la immunitat. La sentència del TJUE explicita que, amb aquest truc, el Suprem va desprotegir els drets de Junqueras i la competència del mateix Parlament, al qual havia de demanar el suplicatori si volia seguir el judici perquè, segons el TJUE, preval l'interès de la sobirania popular —el Parlament— sobre el procediment judicial, presó preventiva inclosa. El diari també oculta que el Suprem no va esperar la resposta del TJUE i va seguir endavant amb el judici, afanyat a condemnar Junqueras, malgrat que la resposta podia ser negativa, com així ha estat. Segur que no era mala fe.
Val a dir, en una nota positiva, que El Periódico avui es redimeix d'aquesta portada de l'u de novembre del 2017 (la d'avui la tens al final de tot):
Salvar Marchena
Cap diari tampoc traspua la més petita crítica a la sala segona del Suprem ni al seu president, Manuel Marchena, que ara no només haurà d’aplicar la sentència europea, sinó que corre el risc que li declarin la sentència nul·la de ple dret, perquè no podia actuar en aquell moment contra l’acusat sense el suplicatori del Parlament Europeu. La defensa de Junqueras ja ha anunciat que demanarà la nul·litat al Suprem. Si no li atorga, recorrerà altra vegada al mateix TJUE, que sens dubte tindrà en compte que Marchena i el altres vuit magistrats van tenir més pressa a sentenciar que diligència a respectar els drets de Junqueras i l’Eurocambra.
La narrativa del judici als líders polítics i socials de l’1-O que fins ara han fet els diaris —inclosos els dos més venuts de Barcelona— parlava fins ara de “l’escrupolós desenvolupament del procés” en “un tribunal democràtic, que ha conclòs un judici just, imparcial i amb garanties” amb una sentència que “només admet l'acatament” perquè “resulta de l'estricta aplicació de les lleis penals en un Estat de dret i no d'un judici parcial ni d'una venjança” a mans d’una justícia polititzada. Un dels llibres dedicats a aquest judici es titula Ni vencedores ni vencidos. En vista de la sentència europea, aquest relat de flors i violes comença a fer figa. El Financial Times, un diari de confiança, diu al titular de la seva crònica, que la sentència europea “fa dubtar” de la decisió del Suprem. La resta de la premsa seriosa europea tracta el cas de manera semblant.
Als diaris constitucionalistes que han fabricat el conte de fades judicial els hi costarà molt d’encaixar aquest nou capítol escrit a Luxemburg. Ja cal que es calcin. No serà l’últim.
