[Les portades d’avui dimecres són al fons de la peça]
A El Roig i el Negre, Stendhal fa dir al jesuïta Malagrida que “la paraula ha estat donada a l'home per a amagar el seu pensament”. Aquest dimarts, La Vanguardia, El Periódico (i El País) la fan servir per disfressar l’origen comú dels seus editorials. L’operació d’appeasement en què participen els dos diaris barcelonins és òbvia. Segueixen fil per randa el mateix guió, tot adaptant-lo als públics respectius amb bona cura i molta traça. Tres trencaclosques de peces diferents que, un cop acabats, composen la mateixa imatge. Cada diari, al seu estil, enfila cinc o sis idees idèntiques i les fa morir a la mateixa platja: la sentència del Tribunal Suprem sobre l’1-O és “un abans i un després”, “una oportunitat” per a “retornar el conflicte català a la política” i trobar-hi “una solució dialogada”, “basada en el respecte a la llei”. Així de fàcil s'esborren les 19 propostes de sortida dialogada i legal oferides per l'independentisme i els 19 "no" de l'Estat.
Gràcies a la sentència, diuen, Catalunya pot tenir un futur. És una sort.
Amb condicions, però. Condicions que només s’apliquen a l’independentisme, que ha de “mirar més enllà” amb “serenitat” i “alçada de mires”, i abandonar “l’aposta unilateral al marge del marc constitucional i estatutari”. Per paga, cal que trobi altres líders “capaços de pactar i cedir [que] coincideixin en un afany de consolidació i desenvolupament de l’autogovern”, segons La Vanguardia. “Nous interlocutors”, en diu El Periódico, que avisa: “no s’ha de descartar un avançament electoral [a Catalunya]”. Se'ls enten perfectament quins vots recomanen i quins no.
Un to més melós
Les versions de l’editorial publicades pels diaris barcelonins fan l’efecte d’un company de feina que et vol convèncer que la retallada de sou (sedició) és necessària pel futur de l’empresa i, mira, encara gràcies que no t’han acomiadat (rebel·lió).
El País s’expressa en termes despietats i granítics, un xic perdonavides, com qui dicta condicions de rendició al derrotat. Dedica llargs paràgrafs a defensar la sentència, que “resulta de l'estricta aplicació de les lleis penals en un Estat de dret, no d'un judici parcial ni d'una venjança”, que “no és el resultat de cap judicialització de la política” i que “cal entendre que no ha concedit la victòria a una posició política sobre altra”, etcètera.
En canvi, La Vanguardia, en to més melós, més bla, parla escaridament de “la independència i professionalitat” del Suprem, que tenia “motius sobrats” per intervenir contra l’independentisme. Tot seguit, escriu: “Espanya és un estat de dret”. S’allarga més, amb un xic de sentiment, sobre la duresa de la sentència (“molt penosa per als condemnats, també per als seus familiars i pròxims”), i de la protesta al carrer i el bloqueig de l’aeroport en diu “mostres de suport” (sic) als “polítics independentistes”. El Periódico va més per feina: només diu que la justícia “es va veure abocada” a actuar i passa de llarg pels presos i les mobilitzacions.
I els presos polítics?
Altres arguments són comuns fins i tot en el fraseig. Els presos polítics? No passa res. Mireu, diuen els dos diaris barcelonins, hi havia magistrats i polítics “falcons” que volien una sentència encara més dura. Mireu que la decisió del Suprem no és el que sembla, explica La Vanguardia, amb un punt dolcet: “és probable que els seus efectes reals no responguin exactament al seu enunciat”.
Probable? Sí: gràcies a que el Suprem no ha acceptat les condicions penitenciàries draconianes que demanava la fiscalia (semblants a les dels violadors), és possible atenuar el règim penitenciari que, al·leluia, gestiona la Generalitat —però controlen els jutges. Es podria interpretar que el Suprem reserva als jutges la capacitat de premiar i castigar als presos segons es comportin, però el diari dels Godó ho veu més rosat: “un reu en règim de tercer grau en té prou amb anar a dormir a la presó de dilluns a dijous”. No n’hi ha per a tant, oi? El Periódico hi afegeix que és una forma “de pal·liar la duresa de la sentència” i prevenir “interferències polítiques”.
De les llargues inhabilitacions cap diari no en diu res. Menys encara es qüestionen els fets que la sentència dona per provats ni l’argumentació que justifica les penes per sedició i malversació. La sentència és impecable i merescuda. No es discuteix. Punt. Recorden, això sí, que encara haurà de passar pel Tribunal de Justícia de la UE.
Canviar als líders
Els tres diaris accepten que la sentència no soluciona el “conflicte català” (El Periódico) ni calma “una societat polaritzada” (La Vanguardia) i que “els problemes d’encaix territorial” de Catalunya “són els mateixos” que abans del veredicte (El País). Els dos diaris barcelonins reconeixen que es tracta “d’un problema polític” —El País només ho dona a entendre— i La Vanguardia fins i tot afirma que va ser “erròniament traslladat al seu dia pel PP a instàncies judicials”.
En canvi, tots tres deixen clar que la sentència marca el terreny de joc: ni unilateralitat ni desbordament de la Constitució —el dret d’autodeterminació i el referèndum no són sobre la taula, com hi eren, en potència, a la declaració de Pedralbes que van signar Pedro Sánchez i Quim Torra el passat desembre. Als editorials, l’independentisme pot saltar al camp si només és una opció innòcua. Aquí és on El País va cara a barraca i proposa una solució: nou Estatut i nou finançament “que faci justícia a Catalunya”. El remei de sempre, però ara “amb la serenitat i la certesa que és possible fer les coses d’una altra manera i millor”, segons La Vanguardia, perquè vénen unes eleccions on es pot votar bé i fer-ho pels que “aposten per una solució dialogada, atenent el desig de la majoria dels catalans”. No fa gaire, aquest desig, segons les enquestes que publicaven aquests mateixos diaris, era decidir-ho en referèndum. Ara s'estimen més inclinar el cap.
