Avui cada diari diu la seva i cap coincideix, excepte si llegim allò que en diuen el subtext. Per fer-te-la curta, el subtext és allò que no s'enuncia expressament (en una obra de teatre, un titular de diari…) però que s'expressa en el comportament dels personatges o del diari, les motivacions, els sobreentesos, etcètera. És el significat amagat o menys obvi del que es diu o es mostra.
El subtext de l’ABC, El Mundo o La Razón és gairebé sempre Sánchez fora, eleccions ja. La gràcia és descobrir la maniobra entre allò que es diu i allò que es vol dir. Per desgràcia, en el periodisme cal un actor o actors que actuïn, no com al teatre —que també podria ser— sinó un agent en sentit estricte. Que passin coses, vaja. Si no passen coses no només no es pot explicar res sinó que, pitjor encara, no se’ls pot atribuir una interpretació ni es poden acomodar a un prejudici, a un interès o a una dèria.
I si no passa res?
Si no passa res es poden aplicar diverses tècniques clàssiques.
Una és fabricar una acció que tothom pugui considerar versemblant o, millor, que sigui impossible de desmentir. És el que fa avui El Mundo. “La por a quedar fora de les llistes silencia la crítica al PSOE”, diu. El diari no informa de cap fet que justifiqui el titular, algú que digui soc del PSOE, soc crític amb la direcció i no ho dic perquè em faran fora: tinc por. No té res —si ho tingués, ho diria, esclar que sí. Senzillament, s’estranya que només dos baronets (García-Page, de Castella-la Manxa, i Lambán, d’Aragó) s’hagin mostrat crítics amb Pedro Sánchez i en dedueix que els altres de més pes no ho fan perquè tenen por. Perquè és impossible que callin perquè accepten —o això és el que et vol fer creure aquell diari.
El subtext aquí és que Sánchez és un tirà i és inaudit que no es revoltin contra ell (perquè s’ha rendit als indepes, claudica davant Torra, traeix Espanya, bla, bla, bla). Com al text no es parla de ningú, ningú sortirà a desmentir-ho. És bona maniobra, eh? Això només funciona si la mistificació original és versemblant, com és el cas: és freqüent i ningú no s’estranya que les direccions dels partits afavoreixin els fidels i expulsin els deslleials.
Una altra tècnica és agafar els resultats d’una enquesta, fer-los passar per la realitat i tal dia farà un any. Per definició, els resultats de les enquestes no són fets reals sinó una fotografia del moment i un, diguem-ne, pronòstic. És el que fan La Razón i l’ABC, deixant de banda, entre altres coses, que, si tot va com cal, les eleccions catalanes seran d’aquí a tres anys i les espanyoles d’aquí a 18 mesos, si fa no fa. Tota una vida.
El missatge ocult de tot plegat és que Sánchez no té força dins el seu partit i els seus aliats (Podemos i els indepes) punxen. Aquesta setmana sortiran més de dos i més de tres columnistes, tertulians i totòlegs dient-ho, tot fabricant una realitat o un estat d’ànim basats en pronòstics gasosos i en fets no comprovables. Els servirà per fer bullir l’olla del Sánchez fora, eleccions ja, Torra caca, Iglesias fracassat. És certament una plaga i més aquests dies de Nadal. Què hi farem? Ja saps: riure quan morirem.
Aquest dilluns, però, estem de sort. Hi ha altres diaris que parlen de fets (El País, El Periódico, Ara) o que fan interpretacions basades en fets (La Vanguardia, Avui). Ho pots comprovar en aquestes portades:
