Dos mons, dos planetes, dos universos diferents: Benvingut a les portades de Madrid i Barcelona d’avui. Els diaris del cap i casal es concentren a posar en relleu el desori dels plans d’emergència i de seguretat de la petroquímica de Tarragona —l’empresa afectada no va avisar a emergències, manca de coordinació, normativa antiquada, etcètera. Els de la capital espanyola es dediquen a fer d’artilleria de la plana major del Consell General del Poder Judicial, enrabiada perquè el vicepresident espanyol, Pablo Iglesias, digui la seva sobre el paperot de la justícia espanyola a Europa respecte a la causa de l’1-O i decisions col·laterals, com les relacionades amb l’elecció de Puigdemont, Junqueras i Comín, que el Tribunal de Justícia de la UE ha deixat a l’alçada dels plans de seguretat de la petroquímica. Qui es pica, senyal que li cou.
Iglesias no està mancat d’arguments. Abans-d’ahir mateix, el Tribunal Europeu de Drets Humans va tornar a condemnar Espanya per no escoltar uns acusats en vista pública abans que el tribunal de segona instància, en aquest cas el Suprem, dictés sentència en contra seva. Ahir, Gonzalo Boye, l’advocat de Puigdemont i Comín, recorria les interlocutòries amb què el magistrat Pablo Llarena demana el suplicatori contra els seus clients al Parlament Europeu i ordena mantenir les euroordres a Bèlgica. La raó? El Suprem no és competent per demanar el suplicatori ni per cursar-lo, sinó que ho és el ministeri de Justícia. No és estrany que Iglesias —i molta altra gent— estiguin preocupats per l’actuació de la justícia espanyola que, per paga, surt a censurar les opinions del vicepresident. En fi.
Els diaris de Madrid, enfeinats com estan amb las cosas que importan a la gente —la dreta mediàtica impresa a bombardejar al nou govern i el diari progre a cobrir-lo— tampoc han trobat avui ni un mal racó en primera pàgina per parlar de l’explosió al polígon petroquímic més gran del sud d’Europa. Ja hi ha tres morts i gairebé mig milió de ciutadans aterrits, però es coneix que aquells morts i aquests vius no són gente o que les seves coses no (els) importen. Encara, mira, El País hi dedica un retall. No fan res diferent del govern espanyol, però, que tot just ha fet sortir a la tele un secretari d’Estat a dir quatre vaguetats sobre la importància de la seguretat en les indústries de risc i encara gràcies.
No fa gaire, el pedagog Gregorio Luri recordava Raymond Aron —potser l’únic veritable pensador liberal francès de l’últim segle. Luri deia que a L’opium des intellectuels, Aron no s’estalvia ironies “sobre aquells que amb l'única ambició de l'objectivitat diuen que s’ocupen de la política, però acaben esdevenint periodistes, o publiquen que els règims polítics que millor funcionen són els que no són escrupulosament escodrinyats”. Doncs això.
