Rush Limbaugh és als Estats Units el que Federico Jiménez Losantos és a Espanya —però amb influència real i material. Dimecres passat va blasmar en directe la doctora Nancy Messonnier, directora del Centre de Malalties Respiratòries del CDC, l’organisme que dirigeix la prevenció i control de malalties i la promoció de la salut als EUA. Limbaugh va etzibar pel micro que Messonnier exagerava l’amenaça del Covid-19 per bescantar el president Trump. Messonnier, repetia el ràdiopredicador, és germana del viceministre de Justícia que va designar Robert S. Mueller, exdirector del FBI, com a fiscal encarregat d’investigar la interferència de Rússia en la campanya electoral de Trump el 2016, confirmada després d’un any de penes i treballs. Mueller és avui una de les bèsties negres del trumpisme. Limbaugh volia aprofitar-se d’aquest garbuix per protegir Trump amb una nova conspiranoia davant la inevitable extensió del coronavirus als EUA.
Per fortuna, les portades de Madrid i Barcelona no van per aquí.
De més verdes que aquella n’han madurat a Espanya, però. La més grossa potser és l’atribució a ETA dels atemptats gihadistes de l’11-M a Atocha, un enganyatall que encara és viu avui dia.
Max Fisher i Amanda Taub, els periodistes de The New York Times que editen la secció The Interpreter, recorden avui que comportaments com el de Limbaugh, o les exageracions sensacionalistes sobre l’epidèmia, etcètera, generen desànim i pèrdua de confiança més enllà del daltabaix que la situació suposi en termes de salut pública.
Si la confiança en les institucions cau massa —afegeixen Fisher i Taub—, la gent recorre a l’autoajuda. Els que es malfien de les autoritats sanitàries deixen de fer-ne cas i acuden a tractaments poc efectius o fins i tot perjudicials. Els que desconfien dels mitjans de comunicació de referència recorren als venedors de teories conspiratives i als embolics que alguns desaprensius aboquen a les xarxes socials. Els suspicaços i escèptics comencen a pensar si no será millor fer-s’ho un mateix —com aquests lladres de mascaretes dels que es lamenten alguns hospitals de Barcelona. Tot plegat multiplica el temor i el dubte que esperonen a aquests malfiats i, finalment, si les dinàmiques de la por i de l’ira s’exciten, el teixit social corre el risc d’esquinçar-se.
Enmig del aquest sotrac global, que a Europa combina l’epidèmia del Covid-19, la inestabilitat política en diversos països, la crisi dels refugiats al Pròxim Orient, la desacceleració econòmica i etcètera, una paraula de més, un invent de més —com el d’Atocha—, una actitud pessimista de més, pot ser letal. Més que qualsevol epidèmia.
