Entre els afers de les portades d’avui n’hi ha alguns que potser mereixerien més sort. Una d’aquestes notícies apareix a El Mundo i La Razón: 21 milions d’espanyols, un 40%, “cobren de l’Estat”, segons el tabloide trumpista, o “viuran de l’Estat”, segons el diari del Grupo Planeta. Les dues expressions són despectives. Se sol parlar així en un context de menyspreu, com volent dir que aquests 21 milions de persones se n’aprofiten, de l’Estat.
Quina plaga, aquesta mentalitat, que entén l’Estat com un aparell que no pertany als ciutadans i no els serveix, sinó que és propietat dels seus administradors: de la monarquia, dels ministres, dels alts càrrecs públics, dels jutges i fiscals, dels cossos de seguretat, dels catedràtics, dels notaris, dels ambaixadors… L’Estat és un artefacte que s’ha de protegir de la gent, que se’n vol aprofitar, servir-se’n per ves a saber quins interessos foscos, enganyar-lo, alguns fins i tot destruir-lo, etcètera. El procés català, a més a més, no ha fet res més que agreujar aquesta visió.
L’obsessió per desmuntar l’estructura constitucional —que és autonòmica, aka l’Estat Més Descentralitzat del Món™, etcètera— i centralitzar i militaritzar la gestió de la pandèmia a Madrid, en l'anomenat “govern de l’Estat”, respon a la mateixa inèrcia argumental. D’aquí també es deriva, per exemple, l’escàndol —sense proves— dels diaris pel comportament presumptament irresponsable dels ciutadans en el passeig desconfinat amb la canalla d’aquest diumenge. La gent és perillosa. Amenaça l’Estat. Posa en perill l’ordre que fabrica la única autoridad competente.
A aquests diaris els costa veure que l’Estat és justament per a això: perquè la gent hi acudeixi i se’n valgui quan venen tan mal dades com ara. Pel mateix motiu els és tan difícil d’entendre la desconfiança dels estats del nord d’Europa —que saben que es deuen als seus ciutadans— quan debaten el pla de reconstrucció postpandèmia de la UE. Què s’han cregut, diuen, i els insulten: són egoistes, insolidaris, mesquins, etcètera, etcètera.
En fi, tot això es més complicat i es mereix més que les quatre ratlles d’un comentari de les portades del dia. Per posar-te-la curteta i al peu: és penós que els mateixos diaris que exigeixen, tot aixecant el ditet, que l’Estat els ajudi a sobreviure, tractin ara de pirates i malfactors els ciutadans que paguen aquest mateix Estat que els obliga a quedar-se a casa, amb multes i restriccions arbitràries de drets i llibertats, però que és incapaç de comptar bé les víctimes, fer prou tests, equipar bé els seus sanitaris o facilitar els ajuts necessaris.
