Aquest diumenge venen els diaris impresos que te’ls compraries gairebé tots perquè tots tenen una o dues peces en portada que piquen l’ull, el cor o el cervell. El País potser s’emporta el rècord d’històries atractives —tot això és molt opinable, no cal dir-ho—. La més graciosa no és la principal sinó la columna del costat, pel títol: “Ningú pregunta a Davos per Puigdemont i l’amnistia”. Després resulta que tampoc és això, però és fàcil imaginar que el diari no ho faci tant per fer rabiar a l’espanyolisme de fària i cigaló —que també— com per menysprear al president exiliat. La notícia principal és que els espanyols estan contents, però troben que estan mal pagats. Fa ganes de llegir només per saber com es combina una cosa i l'altra. Ve al cap la nadala del pobre alegre (“Soc pobre i no envejo la vida del ric / perquè me la passo molt més divertit”, etcètera). Anuncia també dues entrevistes que no saps per quina començar. Una a Timothy Snyder, potser el principal expert occidental en Ucraïna, on explica què cal fer perquè Rússia no guanyi la guerra. L’altra a Naomi Klein, respectable intel·lectual i activista progre antiglobalista, que es juga la cancel·lació tot dient que “la passió censora de l’esquerra asfixia a molts joves”.
La Vanguardia publica dues històries del món de les que no se’n parla gaire i ens afecten aquí. Una és la crisi alimentària derivada de la pujada de preus de l’arròs, que encareix la dieta de la meitat de la població mundial. Les migracions que tant preocupen ara tenen causes com aquesta. L’altra història és els milers i milers d’alemanys de tota mena que surten al carrer a protestar contra la ultradreta d’Alternativa per Alemanya arran d’una trobada d’aquest partit amb grups neonazis per promoure l’expulsió dels estrangers. Potser aquesta reacció s’escampa enllà d’Alemanya. Justament l’Ara obre amb un afer paral·lel: els altres catalans del segle XXI, que no tenen la mateixa mirada sobre Catalunya que els del segle XX. També publica una entrevista a l’economista Joan Mas Cantí, el fundador del Cercle d’Economia. Es queixa que el seu món no té partit que el representi. L’entrevista farà forat, previsiblement, a Junts. També entre els partits que pensen que han ocupat l’espai de què parla Mas Cantí i… sembla que encara no. El Punt Avui anuncia un reportatge de quatre pàgines quatre on explica que les universitats privades “posen contra les cordes” a les públiques. Dit així sembla que no pugui ser i aquest és precisament l’ham del reportatge.
No tots els diaris d’aquest diumenge van tan ben servits, però. La Razón obre amb unes “enquestes de Moncloa” que atorguen la majoria absoluta al PP a les eleccions gallegues. En un concurs de portades poc atractives, aquesta ni qualificaria per la final per avorrida —perdó pel tòpic—. La resta d’afers de la portada són ferralla encara pitjor. El Mundo titula amb una altra entrevista a Isabel Díaz Ayuso, que parla de la Fórmula 1 a Madrid i repeteix que la capital espanyola celebrarà un gran premi, etcètera. Les alternatives a aquest títol són —se suposa— els tres subtítols, on la presidenta regional diu Pedro Sánchez caca, els indepes caca i soc molt amiga de Feijóo… però diferent. Caram. Ayuso mai havia dit res semblant els últims tres anys. També hi surt un torero que es declara pansexual, l’enèsim sopar de duro on fonts anònimes i secretes del PSOE diuen que el PSOE ho fa molt malament, i propaganda d’Ouigo, una operadora d’alta velocitat ferroviària francesa que sembla partidària de tornar a posar peatges. El Periódico obre amb les xifres de la delinqüència a Barcelona —molt interessant— i titula que com més delictes es cometen, més sensació d’inseguretat tenen els barcelonins. No pot ser! Que estranys són aquests barcelonins, oi?
