Dos relats sobre l’amnistia es confronten des de les portades dels diaris d’aquest dimarts —i sobre aquests dos eixos narratius s’explicarà tot l’estira-i-arronsa del qual en són protagonistes des del govern espanyol a la Justícia passant pel Congrés i el Senat. D’una banda, el Trio de la Benzina ho explica com resumeix el títol de l’ABC: El PSOE ataca els jutges per investigar Puigdemont. És la versió, diguem-ne, més institucional. El Mundo, en canvi, ja fa dies que ho presenta com un combat entre dos jutges heroics que desafien l’arbitrarietat del govern central i dels partits de l’anti-Espanya. D’aquesta versió diguem-ne èpica. Fins ara era el magistrat de l’Audiència Nacional, Manuel García-Castellón, en solitari. Aquest dilluns ha aparegut sobre l’escenari el jutge Joaquín Aguirre López, titular del jutjat d'instrucció número 1 de Barcelona, que mai perdona un ball —té un bon mestre—. El tabloide ultra l’ajuda bé i qualifica de “nous indicis” l’última fantasia del jutge: que Rússia va assabentar Puigdemont abans que ningú de la invasió d’Ucraïna.
En canvi, altres diaris —La Vanguardia, El Periódico, El Punt Avui, l’Ara i El País— expliquen la situació posant el focus en l’activisme judicial que posa setge a l’executiu i al legislatiu espanyols i pretén col·lapsar la finalitat de la proposició de llei d’amnistia: deixar sense efecte els casos judicials oberts contra l’independentisme. Aquest dimarts, La Vanguardia i El País destaquen que el PSOE qualifica “d’ingerència” l’acció dels dos jutges, als quals acusa de perseguir l'independentisme. Els altres tres diaris catalans destaquen les interferències judicials concretes: allargar les investigacions sobre els casos Volhov (en mans de l’esmentat Aguirre) i Tsunami Democràtic (García-Castellón). Ingerència no és un mot qualsevol. Significa intervenir indegudament o sense habilitació ni títol, i entre els seus sinònims hi figuren paraules com intrusió, extralimitació, entremetiment, manefleria, intromissió, desmesura, abús, excés…
Triturada entre aquests dos engranatges narratius, es dessagna la realitat dels fets. També la possibilitat que la vida pública espanyola i catalana recuperin alguna mena de pau o de temps mort polític que permeti dir al món que Espanya és una democràcia constitucional i parlamentària d’una certa qualitat, si més no com la que tenia abans del procés independentista. Pedro Sánchez la qualificava de “sana i forta” en l’entrevista a La Vanguardia d’aquest diumenge. Entretant, fora del despatx on ho afirmava, en el mateix moment que ho afirmava, dos jutges apujaven l’aposta per evitar que l’amnistia afecti diversos dels seus beneficiaris —molt especialment el president exiliat Carles Puigdemont— i per endarrerir-ne l’aplicació. Alhora, el principal partit de l’oposició (la “fatxosfera”, segons Sánchez), surt al carrer per acusar el mateix Sánchez de carregar-se la democràcia i organitza una trinxera al Senat amb els mateixos objectius que els jutges. Sana i forta? El comissari europeu de Justícia, Didier Reynders, deu maleir el dia que va acceptar l’encàrrec de mediar per desembussar la renovació del Consell General del Poder Judicial. Ànims, comissari.
