Aquest dissabte es constitueixen els ajuntaments. Gairebé totes les portades van d’això. Hi ha tres elefants a la sala. El primer és l’Ajuntament de Barcelona. És impressionant el silenci en portada de La Vanguardia sobre el cas. Res. Ni un títol petit ni gran. Costa de creure. Si més no, costa d’endevinar si al darrere hi ha un missatge o una raó, perquè és la principal conversa política d’aquest dissabte al país i serà un dels momentassos del dia, amb l’emoció fins a l’últim moment. No volen ni dir que les bases d’ERC i Junts voten minuts abans del plenari que decidirà l’alcalde del Cap i Casal? Potser només significa que consideren que fins i tot això els compromet mentre estan fent la delicada maniobra de virar el diari per acomodar-lo als nous aires polítics que venen d’Espanya. El bitllet del director parla de… Port Aventura! No hi ha cap editorial ni article d’opinió sobre la cosa… Serà que ja s’ha dit tot? Misteri. El Periódico obre la portada amb la cosa i tant l’Ara com El Punt Avui hi fan referència en sengles subtítols. El diari de referència de Catalunya, però, no en diu res en primera pàgina. 🤷♀️
El segon elefant a la sala el descriu molt bé El Punt Avui en un subtítol de la portada —el títol és horrorós per incomprensible 🤷— que remarca que Junts i ERC busquen pactar amb el PSC per fer-se mal mútuament a municipis i diputacions. Es feia estrany que cap diari deixés negre sobre blanc, en portada, la guerra entre independentistes (o com en vulguis dir, perquè ara quan un partit diu que és indepe no se sap què vol dir: que ho és, que ho fou o que li agradaria ser-ho). “El campi qui pugui partidista predomina sobre la crida a una acció comuna independentista”, es queixa el diari en un segon subtítol. Un altre cas semblant és Ripoll, que obre la portada de l’Ara, inquiet perquè la divisió entre partits tradicionals (Junts, ERC, PSC, CUP) acabi obrint pas a l’extrema dreta al capdavant de l’ajuntament.
L’últim elefant a la sala són els pactes del PP amb Vox en què els populars assumeixen les mesures, el marc ideològic i la terminologia habitual de l’extrema dreta, com explica aquí el nostre Jaume Vich. Només et cal llegir el text de l’acord de govern entre els dos partits al País Valencià per adonar-te’n, o pensar fredament uns segons en el fet que el PP tolera que el partit ultra hagi triat per vicepresident i conseller de cultura a un torero que figurava en setena posició a les llistes per la ciutat de València, senyal gairebé evident que se’ls en refot València, la Generalitat i la democràcia. Amb pactes com aquest —que no és l’únic: El País publica en portada el nou mapa del poder municipal— el PP no composa una bella figura de cara a les eleccions generals del 23-J.
El Trio de la Benzina ja fa dies que procura vestir aquesta mona de manera que ningú no s’espanti ni escandalitzi quan Alberto Núñez Feijóo, si arriba a la Moncloa, nomeni vicepresident Santiago Abascal, el manaia de Vox. El catàleg d’invents i mistificacions dels diaris va des de anomenar la coalició PP-Vox com “el centredreta” o normalitzar al partit ultra com l’equivalent d’Unidas Podemos però a l’altra punta de l’arc ideològic. També s’ha fet aparèixer tant com ha estat possible a la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, el partit de la qual, Fratelli d’Italia, s’equipara a Vox, com volent dir: Veus? No passa res! També es mostra al PSOE com a valedor de terroristes quan pacta o acorda amb EH Bildu —ho fa l’ABC a tota portada— o s’acusa als comuns de donar suport als independentistes perquè no volen votar amb el PP a Collboni alcalde de Barcelona i ignoren que Colau va quedar per davant del socialista —aquesta és la portada d’El Mundo. La quantitat de fabricacions és enorme, l’equivalent a associar Vox als 150.000 o 500.000 morts de la repressió franquista cada cop que esmentes aquest partit. Imagina’t un títol tipus: “El PP pacta amb els hereus del franquisme per governar València”.
