El diari madrileny El País està de pega. A Twitter, xarxa politiquera per excel·lència, el marquen a l'home, i aquest dimecres s'ha tornat a endur una altra xiulada pel seu titular: "El secesionismo impone su mayoría y sigue apostando por Puigdemont". Els tuitaires han recordat al diari que les majories no s'imposen, sinó que les decideixen els ciutadans amb el seu vot i que justament aquest joc és típic de la democràcia parlamentària.

El titular de la seva portada digital també traspua bronca: "Los independentistas se aseguran el control de la Mesa del Parlament". D'una rutina parlamentària tan mecànica, automàtica i maquinal, que ja se sabia com acabaria (el mateix diari ho diu al primer paràgraf: "Torrent era el candidato con más apoyos"), difícilment es pot descriure com "assegurar-se'n el control", amb aquest llenguatge bèl·lic, com si es tractés d'alguna cosa extraordinària. Fa l'efecte que vol trobar guerra on, de moment, no n'hi ha. És la introducció perfecta al discurs de la queixa ("els indepes posen la presidència del Parlament al seu servei", etcètera), que el primer partit de la cambra ha arrencat a fer quan no havien passat ni deu minuts deu de l'apertura d'aquesta nova legislatura. La sintonia entre diari i partit és, segurament, accidental.

Com s'han agafat la resta dels mèdia espanyols de referència la primera sessió de la XII Legislatura del Parlament?

La premsa impresa de Madrid (El Mundo, ABC, La Razón) marca el pas amb el titular de l'agència Europa Press: Roger Torrent l'han elegit president del Parlament amb el vot delegat dels diputats presos. La Razón ha turbinat el seu un pèl afegint-hi "los secesionistas controlan", etcètera. Certament, tenir diputats empresonats que voten per delegació és una novetat d'aquesta legislatura i és matèria de titular. Per als malèvols, però, queda el dubte de si ho han destacat com volent dir que "controlen" gràcies al vot d'uns (presumptes) delinqüents. Però vaja, quedi això pels malèvols, perquè el to general de la premsa madrilenya és més expectant que inculpatori.

A Barcelona, la web de La Vanguardia, més moderada, també proposa un titular d'aroma bèl·lic: "El soberanismo se hace con la Mesa del Parlament y Ciutadans y PP muestran sus armas" i al subtítol segueix amb llenguatge violent/guerrer, tot parlant de "bronca anecdòtica" (bonica antítesi) per la delegació del vot, i d'un president "parapetado en una Mesa de mayoría soberanista". Bronca. Parapetado. Bum! Ra-ta-ta-ta!

El Periódico va més en to de pau. Destaca aquestes paraules de l'Honorable Roger Torrent: "Vull contribuir a cosir la societat catalana". Ho amaneix amb uns complements sense cap misteri: "Torrent, elegit amb els vots de l'independentisme" (no es podia saber); "Torrent, home de partit i polític professional" (que estrany eh) i "Maragall fa enfadar Arrimadas amb el seu discurs" (tampoc no es podia saber).

El vot misteriós

L'altre tema calent de la cobertura informativa d'aquesta primera sessió parlamentària és el misteriós vot en blanc d'algun diputat unionista, constitucionalista o del 155, que es restava de la candidatura a la presidència de José María Espejo-Saavedra, de Cs. Pitjor encara, treia raó a l'acusació de Cs als comuns de permetre que a majoria de la Mesa sigui independentista.

Només que s'ha sabut que mancava aquell vot, tothom ha començat a sospitar de Ramon Espadaler, el diputat democristià adscrit al grup del PSC. Per què Espadaler? No hi ha dret. Fa l'efecte que que el polític duranista és poc menys que el "traïdor oficial". La cosa ha anat tan amunt que el mateix diputat s'ha vist empès a explicar-se:

El "misteri del vot traïdor" se l'han agafat molt seriosament El Español i El Periódico. El diari de Zeta fa una peça de fets i explica que el vot només podia venir del PSC o del PP. Com que uns i altres ho neguen, el reporter conclou: "El que és clar és que algú menteix". Molt perspicaç. Bé.

Al digital de Pedro J., en canvi, el cronista aspira a molt més. Fa un relat amb ritme de thriller on proposa dos possibles culpables: el susdit Espadaler o algun diputat/da del PP, que així es venjaria per la negativa de Cs a cedir-los un diputat per a constituir-se en grup parlamentari. No seria poc favor: guanyarien molt temps d'intervenció i els reduiria el dèficit d'1,6 milions de la campanya del 21-D.

El cronista d'El Español exculpa el PP perquè "aunque nadie duda por aquí que el PP le tiene ganas a Cs, todos saben que esas ganas no son tantas como para traicionar la unidad del bloque constitucionalista" (la unidad, sempre tan principal). Tot molt basat en les típiques i sòlides evidències científiques. En conseqüència, deixa penjant la llufa sobre el diputat independent amb les mateixes evidències (és a dir, cap). No s'entén si no és perquè el cronista descompta que Espadaler sigui una mena de caragirat professional. La sospita/prejudici li serveix per avançar una continuació, també basada en les mateixes evidències, que com tothom sap, s'escriuen en condicional: "Si se confirmara la traición de Espadaler, el PSC se las vería y se las desearía...". Amb aquesta tècnica podries implicar al diputat del grup socialista en l'assassinat de Kennedy o en l'11-S. Endavant.

Espadaler estava encantat. Havia de passar més o menys desapercebut o ser anècdota tipus monges votant però, arran del cas del vot insidiós, gairebé totes les teles l'han entrevistat i els diaris en van plens, fins i tot El Nacional. 

La samarreta heretada

A l'Ara i a eldiario.es han informat d'una tradició que ha nascut tot just aquest dimecres. El diputat d'ERC Ruben Wagensberg vestia la mateixa samarreta que duien posada David Fernández i Lluís Llach el primer dia que van acudir al Parlament, el 2012 i el 2015, respectivament. La peça recorda la destrucció de Xàtiva, el 1707, per l'exèrcit franco-castellà de Felip V de Borbó. És una al·lusió als Països Catalans i tal.

En aquest punt, a tothom li ronden pel cap les mateixes dues preguntes. La resposta és Sí a les dues. Sí, és la mateixa samarreta. Sí, no s'ha rentat en tot aquest temps "perquè conservi l'esperit inicial".

Que només sigui l'esperit.

Ara sí, Ara no

Ja que hi som, un bonus: la portada de l'Ara. L'edició de les 23 hores d'aquest dimecres (que només s'edita en pdf) diu una cosa. La impresa, una altra. Tot molt revelador de l'estat de coses entre els republicans i de l'agilitat del diari per actualitzar-se:

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat