Barcelona, Badalona o també Tarragona han estat els casos més mediàtics i els que potser han acaparat més portades i titulars, però són 51 els municipis catalans, dels 200 que no van assolir la majoria absoluta el passat 26-M, on els pactes han apartat de l'alcaldia la llista més votada. Una circumstància que no és nova, però que el fet que aquesta vegada hagi passat en grans ciutats –entre elles Barcelona i Madrid–, ha posat en evidència, un cop més, que les eleccions es poden guanyar a les urnes i perdre als despatxos i han reobert el debat sobre si cal una reforma de la llei electoral per evitar els anomenats "pactes contranatura".

Un dels primers en obrir el meló del debat va ser el cap de llista del PP a Badalona, Xavier García Albiol, que tot i aconseguir més d'un 37% dels vots i quedar molt per sobre de la segona força –Guanyem-ERC va fer un 24,5%–, es va quedar sense l'alcaldia. En una entrevista a Rac 1, el popular va considerar que en casos com el de Badalona, en què la diferència és tan gran, "s'hauria de deixar votar la llista més votada" i allà on és més ajustat, com a Barcelona o Madrid, s'hauria d'optar per un sistema de segona volta entre els candidats més votats.

ple constitucio ajuntament badalona albiol pastor sabater sergi alcazar (15)

Foto: Sergi Alcàzar

Una opció, la de la segona volta, que troba partidaris i detractors de totes les ideologies i colors polítics. Els secretaris de política municipal d'ERC, Marc Sanglas, i del PDeCAT, Ferran Bel, també ho veuen amb bons ulls i així ho van expressar en un debat col·loqui aquesta setmana organitzat per Alcaldes.eu. De fet, Bel va assegurar que aquest debat s'havia d'"imposar" i que "s'ha de fer una reforma". "Ho havíem intentat i ho tornarem a intentar", va afegir en aquest sentit. 

En declaracions a El Nacional, Sanglas no s'expressa amb tanta contundència, i defensa que és més una "reflexió" que una "proposta" ferma, tot i que sí que assegura que un sistema de doble volta, com el que hi ha a França té "aspectes positius". En aquest sentit, remarca que ajudaria als municipis a "garantir estabilitat" perquè evitaria que l'oposició bloquegi i que els pactes tinguin "més legitimació". Tot i això, creu que caldria posar a debat si la segona votació ha de ser entre els dos o els tres candidats més votats i si s'estableix algun tipus de percentatge.

Doble volta, una opció amb cara i creu

No són tan partidaris d'aquest sistema alguns politòlegs, com Ernesto Pascual, professor de Ciència Política de la UOC, que, tot i reconèixer que podria millorar la "governabilitat", també alerta que hi hauria el perill de tornar a caure en el "bipartidisme" i faria que el sistema fos menys representatiu. En aquest sentit, avisa: "Ens hem de plantejar si volem governabilitat o representativitat i pluralisme". A més, remarca que en una societat tan "polaritzada" com la catalana, on hi ha dos blocs, podria provocar que "molta gent quedés exclosa". 

El també politòleg Pablo Simón no és tan contrari a aquest sistema. De fet, defensa que no n'hi ha cap que sigui "millor ni pitjor". Això sí, avisa que la doble volta té "una cara i una creu". Per una banda, reivindica que evita el malestar dels votants amb els pactes contranatura, però també recorda que el sistema actual és "més representatiu" i accepta més bé el "pluralisme". 

Urna eleccions 26 M   ACN

Foto: ACN

Ara bé, també reconeix que la major part dels països del nostre entorn tenen sistemes més avançats de desbloqueig i defensa que es podrien explorar diferents opcions perquè els ciutadans poguessin evitar pactes indesitjats i escollir més directament l'alcalde, una figura que al nostre país reconeix que té "molt poder", gairebé com si fos un "sistema presidencialista".

D'Itàlia a Nova Zelanda: com són la resta de sistemes?

La doble urna d'Itàlia

"El nostre sistema no és estrany", deixa clar Simón, que recorda que Dinamarca Bèlgica també es regeixen per un sistema proporcional representatiu com el de l'Estat espanyol. Malgrat això, avisa que hi ha una gran varietat arreu del món més enllà d'aquest model o el de doble volta, com s'aplica a França o Grècia, que permeten a la població una elecció més directa i millor percepció de la participació política entre l'electorat. Seria un exemple el sistema mixt d'Itàlia, que, tal com explica Simón, permet votar en dues urnes: una per l'elecció de l'alcalde i una altra per la composició del ple. Tot i això, recorda que l'alcalde sempre té majoria.

Una altra opció són les llistes obertes. A Alemanya diversos estats com Bremen o Hamburg, o en les eleccions municipals en diversos estats, hi han instal·lat aquest sistema. Un model que, de fet, s'aplica també a Catalunya amb els pobles de menys de 250 habitants, on els electors voten directament els candidats i no el partit, un sistema com el que s'utilitza pel Senat. Tot i això, preguntat a Sanglas (ERC) per la possibilitat d'exportar aquest sistema a escala catalana, avisa que en el 80% dels casos, els electors acaben votant tots els candidats del mateix partit, pel que no acaba de corregir els problemes que presenten les llistes tancades. 

Les 'eleccions-primàries' de Suècia

Simón posa un altre exemple: el de Suècia, on es va introduir un sistema en el qual podies escollir directament els regidors d'un partit. És a dir, que permetia alterar l'ordre establert pel partit a la llista i que, defensa, va "millorar molt la qualitat de la representativitat". Amb aquest model, el politòleg defensa que, davant l'absència d'enquestes municipals, el sistema permet als partits distingir entre els "bons" polítics i els "dolents" i avisa que funciona gairebé com un "sistema de primàries". "Seria interessant saber quants vots va aportar Elisenda Alamany a ERC", es pregunta Simón. 

Mut reunio ERC Ernest Maragall Alemany - Sergi Alcàzar

Foto: Sergi Alcàzar

En aquest sentit, afegeix que el sistema d'elecció directa faria que hi hagués "competició dins els partits" i que es premiés el que s'ho "treballa" i no el que "és més lleial a la cúpula". Simón reconeix que aquest sistema fa "vertigen" als partits perquè "perden el control de l'organització" i s'alteren els seus equilibris interns, però defensa que els obliga a treballar-s'ho més i creu que això "és molt bo pel votant i pel sistema polític". 

El vot únic transferible de Nova Zelanda

Finalment, Pascual afegeix dues noves possibilitats de reforma: augmentar el llindar d'entrada a l'ajuntament –es redueixen els partits i la fragmentació i es millora la governabilitat– o optar pel model de vot únic transferible. Aquest últim és el que s'utilitza a països com Austràlia o Nova Zelanda i permet als ciutadans ordenar els partits en funció de les seves preferències. Un sistema que evita els pactes no desitjats pels votants i millora la gobernabilitat, però que, tal com reconeix Pascual, complica la votació i necessitaria molta explicació i una nova "cultura política" a l'Estat per implementar-se. 

Tot i aquest ventall de possibilitats, Pascual recorda que el que seria més fàcil seria exposar realment quins pactes es faran després de les eleccions, i recorda que a Alemanya s'expliquen a priori i, així, s'evitarien els pactes "increïbles" i que els votants s'hi sentin decebuts. De la mateixa manera que retreu als partits que no compleixin els programes electorals, un fet que recorda que seria "impensable" a països com el Japó, i conclou: "aquí és el festival de l'humor".

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat