Que el proper 1 d'octubre no hi haurà referèndum ho podem entendre com una preferència, una tendència o una predicció.
Una preferència
El primer ministre espanyol, Mariano Rajoy, és sovint descrit com algú que prefereix la inacció com a forma de resolució de conflictes. Malgrat la caricatura, deixar que un problema segueixi el seu curs sense intervenir és també, en darrera instància, una decisió. I l'experiència de la carrera política del president espanyol indica que sovint pot ser encertada i tot pels propis interessos. És per això que potser ha passat relativament desapercebut que Rajoy ha reiterat en més d'una ocasió que “no hi haurà referèndum”. Perquè això implica justament fer alguna cosa. Aquesta preferència del govern i, per extensió, de l'Estat espanyol, implica però una important elecció estratègica. Des del “no fer res” fins a posar en joc tots els recursos coercitius de l'Estat, es desplega un ventall d'escenaris molt amplis. El que està fora de dubte és la capacitat de l'Estat d'impedir un referèndum. La qüestió és si està disposat a assumir els costos i els riscos d'assolir aquesta preferència. Les accions terroristes d'aquest estiu a Catalunya van ser una trista prova que va fer palesa la capacitat de l'administració catalana —seguretat, emergències, salut, etc.— per controlar efectivament el seu territori. És més, van fer front a un escenari d'alt risc amb eficiència i reconeixement, acostant-se al que el sociòleg Max Weber va definir com l'essència de l'estat: l'exercici eficient i legítim de la coerció dins un territori i sobre una població concreta.
Una tendència
La conjuntura que estem vivint els darrers mesos pot haver resolt aquest dilema que se li plantejava a l'Estat espanyol. Entre projectar internacionalment la imatge que no controla el seu propi territori, i el desgast que en termes de deteriorament democràtic i de pèrdua de legitimitat pot comportar una actuació dura, violentant drets civils i polítics bàsics de qualsevol democràcia, l'Estat espanyol sembla haver optat per aquesta segona. Una resposta calculada i limitada a entorpir el referèndum planejat per les institucions catalanes podria haver conduït al ja oblidat “nou 9N”. Optar per aquesta via tova tenia el risc que hi hagués una mobilització electoral prou alta com perquè es produís un resultat homologable internacionalment. Més encara quan malgrat apel·lar al boicot en el referèndum no garanteix que un gruix important de votants contraris a la independència però favorables a exercir el seu vot poguessin reforçar la legitimitat de la convocatòria. Al capdavall, els partits acostumen a parlar dels “seus” electors com si fossin un grup cohesionat i disposat a seguir les directrius del partit —afortunadament, la realitat no és ben bé així. Però sobretot, buscar l'escenari d'un “nou 9N” mostraria la manca de control del seu propi territori, un dels trets fonamentals de l'exercici de la sobirania estatal. Amb l'acceleració de tots els recursos dels aparells de l'Estat que s'han posat en marxa aquests dies, la tendència que ens marquen els fets és que l'Estat continuarà incrementant aquesta pressió: citacions judicials, intervenció financera, presència policial, persecució de la logística del referèndum...
Una predicció
L'Estat té encara molts més recursos al seu abast, que segurament veurem en acció els propers dies, alguns dels quals semblaven de difícil execució però dels que, en haver-se desdibuixat les línies que delimiten la separació de poders, se'n torna a parlar, com el ja famós article 155 de la Constitució. Si aquesta tendència es manté, la predicció no pot ser una altra que la impossibilitat de celebrar-se un referèndum amb les no menys famoses “garanties”. El problema per l'Estat espanyol serà que així s'haurà posat de manifest el que ja era prou evident sinó fos pels diversos interessos partidistes: que celebrar un referèndum amb totes les garanties no estava sinó en les seves mans. Però a més, el risc que corre l'Estat en aquest escenari és resoldre un problema a curt termini —evitar la imatge del referèndum— però creant-ne un de molt menys manejable i de resultat encara més incert per als seus interessos a partir del dia 2 d'octubre.