La televisió France3 ha emès en la seva desconnexió en llengua catalana, un reportatge on analitza per quina raó els mites francesos no quadren gaire amb els nord-catalans, malgrat que formen part de l'Estat francès.
En una nova edició del programa Aquí sem, fet amb figures retallades de paper, s'explica el cas del mite dels gals com a avantpassats de tots els francesos. "A l'escola francesa dels segles XIX i XX, s'aprenia que els nostres avantpassats eren els gals. Tant si vivíeu a les colònies d'Àsia, o d'Àfrica o a la Catalunya Nord, se'ns repetia aquest mite nacional que, encara que fos fals, queda present en el nostre imaginari col·lectiu", assenyala.
Aquí Sem : Nos ancêtres ... gaulois ou pas? https://t.co/WUApe4uA3M via @YouTube @JuliaTaurinya #aquisem pic.twitter.com/GXmZ1cGyfV
— France 3 Pays Catalan (@f3payscatalan) April 5, 2021
El reportatge continua assenyalant que els avantpassats dels nord-catalans serien més aviat uns altres, localitzats més al sud. "Si hem de trobar uns avantpassats, més aviat serien els ibers. Aquest conjunt de pobles independents amb cultura molt avançada i amb una llengua encara molt misteriosa. Però només cal observar aquest mapa per entendre que estem en una mena d'autopista, un lloc ideal per a tota mena d'intercanvis, invasions i colonitzacions. Grecs, romans, visigots, moros i un gran etcètera fins als nostres dies. Tota mena de pobles i de persones ben diverses han passat i repassat per ca nostra. I s'hi han instal·lat i barrejat fins a enriquir el nostre ADN, ben impur, de catalans", assenyala amb un to inclusiu.
La veu en off és de la periodista Júlia Taurinyà, i permet escoltar el català amb accent rossellonès.
L'actual Catalunya Nord va passar a sobirania francesa arran del Tractat dels Pirineus, del 1659. Segons l'historiador Marc Pons, per entendre el perquè del Tractat dels Pirineus només cal observar l’evolució hispànica i francesa durant la primera meitat de la centúria del 1600. L’any 1656, l’inici de les converses que conduirien al Tractat dels Pirineus, ja s’havia consumat el relleu. La Pau de Westfalia (1648) que posava fi a la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) —el primer gran conflicte mundial de l’era moderna— dibuixava un nou escenari dominat per les potències atlàntiques: França, Països Baixos, Anglaterra i Suècia. El declivi de l’estrella hispànica es confirmaria amb el resultat final del particular enfrontament entre Madrid i Paris (1635-1659), amb la revolució catalana (1640-1652) com a teló de fons. El Tractat dels Pirineus era la derrota diplomàtica hispànica que seguia a la desfeta militar dels Tercios als camps de batalla.
Segons Pons, això últim és molt important, perquè desemmascara el fals mite àmpliament difós per certa pseudo-historiografia espanyola que afirma que la “pèrdua” del Rosselló i la Cerdanya va ser a causa de la “traición catalana”. En aquest punt, queda manifestament palès que el president Pau Claris mai va comprometre els comtats catalans del nord a canvi de l’ajut militar francès en la Revolució dels Segadors (1640). Lluís XIII, proclamat comte de Barcelona per les institucions del país (27/01/1641); i el seu hereu Lluís XIV; van actuar com a prínceps electes -totalment al marge de la seva condició de reis de França- ; i això vol dir que ni van incorporar Catalunya a França, ni va alienar part del seu territori en benefici de la monarquia francesa. Entre 1640 i 1652, Catalunya va ser un estat independent que compartia la figura del monarca amb França i amb Navarra.