Francisco Franco Bahamonde va morir el 20 de novembre de 1975, aquest dijous fa cinquanta anys. Però hi va haver un anarquista menorquí que el va intentar assassinar en fins a tres ocasions, tot i que els intents de matar el dictador van ser nombrosos durant el franquisme. Parlem d’Octavio Alberola Suriñach, nascut el 1928 a Alaior i que va traspassar aquest mateix 2025 a Perpinyà. La seva família no estava lligada amb l’illa, sinó que els seus pares (ell un anarquista aragonès, ella d’Olot)  s’havien traslladat a aquest poble per fer-se càrrec de la direcció de la seva escola laica. El 1939, la família marxà a l'exili, a Mèxic, i va ser en aquest país on Alberola es va formar, convertint-se en enginyer especialitzat en hidrologia. També va entrar en diversos corrents anarquistes abans de passar, de retorn a Europa i en la clandestinitat, a formar part de la direcció del grup conegut com a Defensa Interior. Aquest va ser creat el 1960 i va sorgir en el denominat Moviment Llibertari Espanyol: el seu gran objectiu, tot i que no l'únic, era clar: matar Franco. Una fita que no Alberola mai no va poder aconseguir malgrat intentar-ho en fins a tres vegades: la primera, a Santillana del Mar; la segona, a Donostia i la tercera, a Madrid. 

El primer intent, més tímid, va tenir lloc anys abans que es conformés Defensa Interior. El 1957, quan Alberola encara no havia complert 30 anys, va viatjar a Europa des de Mèxic i va aconseguir entrar a l’Estat des de França. Va recórrer, amb una companya, Espanya i Portugal en cotxe amb l’objectiu de fer entrevistes i reportatges per a un diari mexica i també van visitar Santillana del Mar, municipi de la costa de Cantàbria, avui molt turístic. Franco també hi era. Així que es va decidir a intentar posar fi a la seva vida. Segons va relatar anys més tard, fins i tot li van arribar  a ensenyar l’habitació on dormia el dictador i tenia pensat col·locar-hi un explosiu abans que Franco hi arribés. Concretament, el volia posar al sostre. Però davant la gran quantitat de seguretat que hi havia en aquest municipi de Cantàbria, on Franco anava a pescar salmons, ho va acabar descartant. 

Intent frustrat en ple estiu 

El 1960 es va crear Defensa Interior i Alberola formava part de la seva direcció com a representant de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). El menorquí i els seus companys volien assassinar el dictador, ja que consideraven que la seva desaparició obriria la porta a un temps d'inestabilitat dins del règim i propiciaria el final de la dictadura. El 1962 van començar amb el que van batejar com "accions de fustigació" per denunciar la repressió del règim (amb bombes en espais com l'ara Valle de Cuelgamuros, però més conegut com a Valle de los Caídos, en la residència de la Falange a Barcelona...) que reivindicava la FIJL. El 15 de juliol d'aquell any van fer esclatar una bomba a l'Ajuntament de València l'endemà que hi fos el dictador. "Et seguim les passes", van escriure en la reivindicació dels fets. 

El primer intent de DI (el segon d'Alberola, tenint en compte l'ocasió a Santillana del Mar) va tenir lloc el 1962. La idea era executar-lo a Donostia, on estiuejava, concretament a la seva residència durant les vacances, el Palau d’Ayete, i molt a prop de la frontera amb França. Amb Alberola al comandament, acompanyat d'altres companys com l'històric anarquista Cipirano Mera, van col·locar 20 quilos d’explosius a la carretera d’accés al palau, un lloc en el qual no hi havia cases a prop. Quan els va arribar que Franco ja havia abandonat el Pazo de Meirás a Galícia per dirigir-se cap al País Basc en vaixell, hi van posar el detonador per fer-ho volar tot pels aires. Tot i que s'esperava la seva arribada, l’única que va entrar a l’edifici va ser la seva dona, Carmen Polo, mentre que Franco se n’havia anat a pescar i no va trepitjar el palauet. "Es va començar a escampar el rumor que Franco aquell any no vindria a Sant Sebastià", va explicar anys després Alberola en una entrevista. Davant d'aquesta situació i molt limitats pel fet que els detonadors tenien només una setmana de marge, van decidir activar els explosius i van marxar cap a París sense aconseguir fer realitat el seu gran objectiu. No els van detenir. Franco va arribar al palauet poc després: havia tornat a escapar. No seria l'últim cop, però sí el que van estar més a prop. 

La darrera oportunitat? 

"Després del fallit atemptat contra el dictador l'agost de 1962 a Sant Sebastià, el DI va decidir assassinar-lo a Madrid, quan anés al Palau d'Orient a rebre les cartes credencials dels nous ambaixadors". Així explicava el mateix Alberola el segon intent d'assassinar el dictador de Defensa Interior, que no va tenir lloc fins a l'any següent, el 1963. En aquesta ocasió, Alberola va plantejar col·locar un artefacte explosiu sota el Pont dels Francesos de Madrid, a pocs quilòmetres del palau, i fer-lo volar pels aires quan hi passés el vehicle que portés el dictador des de la seva residència. Va demanar la col·laboració de dos joves anarquistes, Francisco Granados (a qui va proposar que recollís una maleta amb els explosius) i de Joaquin Delgado (encarregat d'anar des de França a Madrid per informar a Granados que havia de deixar la maleta en un lloc concret i que tornés cap a França). L'atemptat ideat per Alberola al Pont dels Francesos va acabar sent avortat, ja que no hi havia previsió que el dictador el travessés. Amb tot, aquests dos joves van ser detinguts per la policia espanyola, acusats d'una acció que havia dut a terme un altre comandament i que no tenia res a veure amb ells:  una bomba al sindicat vertical i una altra a la Direcció General de Seguretat que van provocar ferits. Tots dos van ser executats per garrot vila la presó de Carabanchel, només dues setmanes després de ser detinguts. Anys després es va confirmar la seva innocència i Alberola, des de Perpinyà, va lluitar per la revisió d'aquell judici. 

Detencions a Bèlgica i França 

La vida de Defensa Interior, amb la qual el menorquí que va créixer a Mèxic, va intentar matar Franco va ser intensa, però curta. El 1965, en un congrés de la CNT a l'exili, a Montpeller, es va dissoldre. Alberola va tornar a viure a França, però durant molts anys ho va fer sense la condició de refugiat. Va patir més d'una detenció, com la de 1968, a Bèlgica, acusat per les autoritats franquistes d'intentar segrestar un diplomàtic espanyol o el 1974 a França, com a cervell del segrest del director del Banc de Bilbao a la capital francesa, Baltasar Suárez.

Aquest segrest va ser en resposta a l'execució de Salvador Puig Antich ordenada pel règim a la presó de la Model de Barcelona. Suárez va ser alliberat després que se'n pagués el rescat, que va recollir el mateix Alberola i que va repartir, en part. L'endemà de l'alliberament, va ser detingut amb més companys, i encara posseïa part dels diners. "Vaig ser el que més temps vaig passar detingut, nou mesos", rememorà anys més tard en una entrevista, recordant també que van quedar en llibertat provisional i el 1981 se'ls va absoldre. Poc després, va aconseguir que s'anul·lés el decret d'expulsió de França que l'amenaçava i així va poder entrar i sortir del país, però decideix no tornar a l'Estat, tot i que sí que comença a viatjar. En aquests viatges, va visitar en més d'una ocasió a Menorca i al seu poble. Alberola va passar els últims anys de la seva vida a la Catalunya Nord, a Perpinyà, on va traspassar,el 23 de juliol d'aquest 2025, gairebé 50 anys després que el dictador morís al seu llit. 

A la imatge principal, Octavio Alberola, el 1970, a París / Foto: Cedida 

Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!