És una enganyifa més vella que l’anar a peu però funciona gairebé sempre. Si la manifestació, concentració o esdeveniment que afavoreixes fracassa, punxa o fa figa, fotografia-la ben d’aprop. Si és un èxit, et convé una foto aèria que en mostri la participació musculada. Si alguna escena no et convé, fes-ne un pla més tancat. Si la vols destacar, t’afavoreix un pla obert. Seguint aquest senzill manual, una mani de menys de 7.000 persones, com la d’aquest diumenge de l’entitat unionista (o constitucionalista) Societat Civil Catalana (SCC), apareix com una Diada de milió i mig de persones. O més.

És el que fan aquestes portades dels quatre diaris madrilenys que encara editen versió impresa:

La gràcia de les portades de paper, a més de que queden tal qual, és que serveixen per a apamar l’estat d’ànim dels que dirigeixen una redacció amb més precisió que la home de la web, que canvia deu o quinze cops al dia. La portada d’un diari de paper és la pàgina del director (o de la direcció) i queda com una foto del que té (o tenen) pel cap, del seu senderi i de la seva capacitat de judici.

És a dir, les fotos triades per a aquestes portades (o per a qualsevol altra) no s’escullen, diguem, objectivament, sinó amb l’afany de reforçar el missatge del titular. Només cal que no diguis res del nombre d’assistents fins al tercer o quart paràgraf, on no hi arriba més que un 20% dels lectors/usuaris. També pots estimar-los en “milers”, que poden ser tants com vulgui la imaginació del lector/usuari. Ben estimulat per aquella foto, és fàcil que li faci l’efecte que no són set mil sinó set-cents mil, i els que diuen el contrari ho fan perquè el volen enganyar.

Les teles, encara més importants que la premsa impresa per a fixar els fets, han seguit la mateixa estratègia. Tele5 parlava d’una manifestació “multitudinària”. Antena3 deia que els assistents eren “milers” (després, al seu twitter han dit 7.000, segons la Guàrdia Urbana). Arreu no han deixat d’esmentar 200.000 assistents, la xifra que han perpetrat els organitzadors. A totes les teles han ensenyat plans curts i tancats, no fos cas que les imatges desmentissin la versió oficial.

Volien contar la història d’una manifestació monstre i l’han contada igualment, encara que els fets no acompanyessin el relat ni de bon tros, com ha demostrat aquest periodista en una sola foto i un enginyós mètode per comptar manifestants:

Els dos principals diaris catalans, també sembla que volien contar la mateixa història de la mani monstre, però com la realitat no ajuda, ho fan amb més prudència i no li donen tanta volada. El seu públic és d’aquí, coneix la ciutat més o menys i sap que 200.000 persones no hi entren, en aquell tros de carrer. És més complicat fer passar bou per bèstia grossa (y lo sabes).

Entre els digitals madrilenys, una de les cròniques més engrescades és la d’El Español (és el que dirigeix Pedro J. Ramírez). Qui la signa titula amb èpica: “SCC aúna al constitucionalismo y planta cara a la ANC y Òmnium” (aviam, potser el titular li van posar a la redacció central, res d'estrany).

Clar, l’home, que deu tenir la seva consciència, sembla que s’adona que hi posa més pa que formatge. Llavors s’empesca una excusa per a justificar la comparació entre ANC i Òmnium (sumen 200.000 socis) i SCC (no se sap ni si té socis) i diu que no s’hi val a menystenir la mani de SCC “sense considerar un factor clau: la inversió pública per manifestant. Que és de poc més de zero euros en el cas de SCC i de diversos milers d'euros (públics) en el cas de les manifestacions de ANC i Òmnium”.

No és genial, això de la inversió pública per manifestant? El cas és que volent justificar un titular tan heroic, fa un escampall encara pitjor. Perquè aquests “diversos milers d’euros (públics)”, són dos o són dos milions? No ho explica. Però ho diu. No ho sap. Tal vegada se li’n refot. El cas és tirar merda. SCC no aplega manifestants, d’acord, però els indepes sí perquè els dopen amb calés públics. Els manifestants de SCC són de veritat i ho fan per un ideal (perquè tothom sap que Manuel Valls viatja a Barcelona a esbroncar indepes gratis et amore), i no com els d’ANC i Òmnium, que ho fan per ràbia i per diners (això ens permetria saltar al clixé subliminal dels catalans garrepes, etcètera. Però ara fa mandra).

En una altra peça, El Español rebla el clau publicant al president de SCC, que acusa la Guàrdia Urbana de Barcelona de “dividir sistemàticament per quatre o cinc l'assistència a les seves manifestacions, mentre multiplica els participants de les marxes independentistes”. No diu per quant multiplica als indepes. Potser també per quatre o cinc. D’això se’n diu fer un Trump, qui va afirmar que en la seva presa de possessió hi havia més gent que en la d’Obama i tothom havia vist que no.

En fi. Quina rebequeria. Te n’has de riure. També podria ser que, des d’ara, totes les manis es classifiquin segons la inversió pública per manifestant. Se’n podria dir l’Escala d’El Español, una mica com es fa amb la de Richter per als terratrèmols.