Un manual d’instruccions per obstaculitzar la llei d’amnistia. És el que, de manera explícita i sense embuts, han ofert els lletrats del Senat al Partit Popular. Forma part de l’informe que han elaborat sobre la constitucionalitat de la norma que ha d’extingir la persecució penal, comptable i administrativa contra l’independentisme. Més enllà d’analitzar el seu encaix en el dret espanyol i europeu, el dictamen planteja que, donat que la Constitució no preveu la possibilitat que el Senat retorni textos al Congrés sense finalitzar-ne la tramitació, les “úniques vies possibles” per reaccionar a l’amnistia són el conflicte d’atribucions entre òrgans constitucionals i el recurs d’empara.
Està recollit en el capítol que aborda les “possibles actuacions judicials” davant la remissió al Senat d’un text amb “possibles vicis d’inconstitucionalitat materials i formals”. Els lletrats esgrimeixen que aquest apartat “només té un valor indicatiu”, ja que l’adopció de les actuacions “requereix una decisió política”. Malgrat això, el que estan fent és dibuixar el full de ruta que ha de seguir el PP fil per randa per torpedinar (encara més) l’amnistia durant el seu pas pel Senat. Una de les portes que obren és la de plantejar mesures cautelars al Tribunal Constitucional per evitar un “perjudici irreparable” per les atribucions de la Cambra Alta.
Un “frau constitucional” que “menyscaba” les competències del Senat en les formes de la Carta Magna
El primer que posen els lletrats sobre la taula és la possibilitat de plantejar un conflicte entre òrgans constitucionals. Està regulat a la Llei del Tribunal Constitucional i està previst pels casos en els quals el Congrés, el Senat o el Consell General del Poder Judicial adoptin decisions “assumint atribucions que la Constitució” atribueix als altres. I com ho justifiquen? Esgrimeixen que el conflicte es basaria en el “frau constitucional”, donat que consideren que l’amnistia “està menyscabant l’atribució constitucional del Senat en la tramitació de reformes constitucionals”. L’argument és el següent: “Se li demana al Senat que participi en un procediment que materialment hauria de ser una reforma de la Constitució”, en la qual “hi ha un bicameralisme perfecte” i “pesa el mateix la voluntat de les dues cambres en el text final de la norma”, cosa que no passa amb totes les altres lleis. Ara bé, els lletrats no es limiten a plantejar els motius que els porten a afirmar això, sinó que llisten, punt a punt, tots els passos que caldria fer per portar-ho a terme.
És cert que l’escrit reconeix que el plantejament d’aquest tipus de conflictes “no paralitza la tramitació” al Senat, ja que això deriva directament de la Constitució i la regulació del conflicte entre òrgans constitucionals “no fa menció expressa que la seva interposició tingui un efecte suspensiu ni la possibilitat de sol·licitar mesures cautelars”. Tanmateix, els lletrats apunten que “es podria sol·licitar al Tribunal Constitucional la mesura cautelar per si, excepcionalment, l’admet ponderant les circumstàncies urgents i extraordinàries”, ja que si no s’adoptés, hi hauria un “perjudici irreparable” per les atribucions del Senat. Per tant, encara que no estigui previst, obre la porta a un mecanisme que podria frenar el camí de l’amnistia a la Cambra Alta.
El procediment a seguir en cas de “conflicte entre òrgans constitucionals”
Els lletrats del Senat plantegen un full de ruta amb cinc passos a seguir en cas de “conflicte entre òrgans constitucionals”. El primer és que un grup parlamentari o 25 senadors presentin un escrit amb els motius. Tot seguit, el Ple del Senat, on el PP té majoria absoluta, hauria d’aprovar el plantejament del conflicte. A continuació, amb un termini d’un mes des de l’entrada de la iniciativa a la Cambra Alta, es requeriria al Congrés perquè “revoqui la seva decisió”.
Com es pot articular el requeriment per revocar la decisió? Els lletrats avancen dues maneres: sol·licitar la retirada de la proposició o sol·licitar l’anul·lació de totes les actuacions. Si al cap d’un mes el Congrés no ha rectificat o comunica que actua legítimament, “queda oberta la via per la presentació, en un termini d’un mes, de l’escrit de plantejament de conflicte davant del Tribunal Constitucional”. En aquest cas, seria la Mesa, sense necessitat del ple, qui ho acordaria.
Quan el recurs arribés al TC, l’Alt Tribunal fixaria un termini d’un mes al Congrés per formular al·legacions i també traslladaria la qüestió al Senat i al CGPJ. Així mateix, podrà fixar un termini de trenta dies més per presentar informació, aclariments i precisions i tindrà un mes més per prendre una decisió. La sentència determinaria “a quin òrgan correspon les atribucions constitucionals controvertides”.
El recurs d’empara si un senador considera que se li han vulnerat els drets i llibertats
L’altre camí que es pot seguir, i que és més conegut per l’opinió pública i s’ha usat en múltiples ocasions els darrers anys, és el recurs d’empara. En aquest cas, és el que pot presentar qualsevol diputat o senador que consideri que una decisió parlamentària ha vulnerat els seus drets i llibertats. Els lletrats del Senat tampoc es queden curts i expliciten amb tota claredat contra quins actes (que han de ser “sense valor de llei”) es podrien presentar els recursos: l’acord de la Mesa del Congrés admetent a tràmit l’amnistia, l’aprovació del nou dictamen per part del Ple o l’acte de la presidenta del Congrés de remissió de la iniciativa al Senat.
I, és clar, els juristes indiquen a qui pugui estar interessat que “es preveu la possibilitat” de sol·licitar mesures cautelars, entre les quals també hi ha “la suspensió del procediment al Senat fins que arribi la resolució de l’empara”. No seria la primera vegada que això passa. El dictamen s’encarrega oportunament de recordar el que va passar el desembre del 2022 per frenar la reforma impulsada pel govern espanyol per canviar els criteris d’elecció dels membres del TC i del CGPJ amb l’objectiu de posar fi al bloqueig. El TC (encara amb majoria conservadora) va admetre les mesures cautelaríssimes exigides pel PP i va paralitzar la votació al Senat en una decisió sense precedents a les Corts Generals.
En el cas de l’amnistia, els lletrats sostenen que suspendre el procediment legislatiu estaria “justificat” per la seva “urgència excepcional” i perquè “la possible qualificació d’una futura llei d’amnistia com a norma penal més favorable faria irreversible l’efecte jurídic de la seva publicació i entrada en vigor”, cosa que “faria perdre la finalitat del recurs d’empara”. L’última frase del document rebla que els senadors, “a falta de poder accionar directament contra el Congrés”, només poden “reaccionar mitjançant el recurs d’empara per protegir els seus drets”.