Les generals del 20D han provocat un autèntic sisme electoral a Catalunya. La distribució territorial del vot segons els resultats provisionals dels comicis permet dibuixar tres Catalunyes: la de l'esquerra referendista d'En Comú Podem (ECP), auspiciada per l'alcaldessa Ada Colau, que ha estat la força guanyadora, i les dues que integren el bloc format pels independentistes d'ERC (segona força) i DiL, que engloba CDC (quarta força). Una Catalunya violeta, una groga i una blava. El PSC, cedeix als colauistes la primacia a Barcelona i l'àrea metropolitana, el seu històric graner electoral, clau també en les victòries històriques del socialisme a Espanya, queda en tercera posició darrera dels republicans, i pràcticament és escombrat del mapa electoral per municipis.
El pitjor històric del PSC
La llarga hegemonia del PSC, guanyador a Catalunya de totes les eleccions generals entre el 1977 i el 2008, es va veure substituïda el 2011 per una victòria –efímera– de l'extingida federació de CiU. Els socialistes van quedar en segona posició i aquest diumenge han passat a ser tercers, amb 8 escons i 589.000 vots, el seu pitjor resultat en la història, gairebé la meitat dels assolits el 2011 (14), l'anterior pitjor marca. La desfeta és de tal magnitud que a la demarcació de Barcelona, on els socialistes governen ajuntaments com el de l'Hospitalet de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet, Cornellà o Mataró, només aconsegueixen ser primera força a Canovelles i Súria, si bé mantenen la segona posició en el global de la circumscripció. La gran paradoxa és que el PSC, força municipalista per excel·lència, només guanya les generals en una vintena de municipis petits de les zones de l'interior i part de la Val d'Aran, inclosa la capital, Vielha.
En Comú: vot urbà i litoral
L'ensorrament de la llista liderada per Carme Chacón a Barcelona i l'entorn metropolità catapulta En Comú Podem, que obté en total 927.000 vots i 12 escons a Catalunya, uns 5.000 sufragis més que els socialistes el 2011. Els colauistes, liderats per Xavier Domènech, són primera força en tres capitals: Barcelona, Tarragona i Lleida, i en dues demarcacions: Barcelona i Tarragona. A la demarcació de Barcelona s'imposen en tots els municipis del Barcelonès, el Baix Llobregat i el Garraf, fet que els permet contenir l'ascens de Ciutadans a l'antic cinturó roig, que a les eleccions al Parlament del 27S va virar considerablement cap al taronja, però també impedeixen a ERC rendibilitzar en l'àrea metropolitana la seva segona posició en el global de Catalunya. ECP, tot i concentrar el gruix de la seva bossa de votants a la capital catalana i el seu entorn més proper, no és exclusivament un fenomen barceloní, tot i que la seva base és, en general, el vot urbà, el litoral barceloní i part del tarragoní i gironí, i les Terres de l'Ebre.
ERC multiplica per tres
ERC multiplica per tres els seus escons a les Corts espanyoles, de 3 a 9 (el màxim el va assolir el 2000, amb 8) i assoleix la segona posició del rànquing general amb gairebé 600.000 vots, però queda a més de 325.000 per sota d'ECP. Malgrat apostar per un fill de l'emigració castellanoparlant, Gabriel Rufián, com a cap de llista per Barcelona, ECP li guanya la partida. El factor CUP, que no es presentava als comicis i demanava l'abstenció, ha perjudicat presumiblement els republicans i hauria afavorit ECP a l'àrea metropolitana. Això sí, ERC fa el sorpasso per la mínima a CDC –integrada a DiL–, amb 1 escó (9 a 8), 10.000 vots i 1,2 punts percentuals més. És la segona vegada en la història electoral recent, tot i que, a diferència de les europees del 2014, els d'Oriol Junqueras no aconsegueixen ser la primera força. De fet, no s'imposen en cap de les quatre demarcacions: a Barcelona la superen ECP i el PSC, i queda en segon lloc a Girona i Lleida –superada per DiL– i a Tarragona, on l'avança ECP.
Els mínims de CDC
Convergència, alma mater de la nova coalició Democràcia i Llibertat (DiL), equivalent a una CiU independentista, queda en quart lloc amb 565.000 vots, uns 25.000 menys que el PSC, i empata a 8 escons amb els socialistes. El balanç és difícil de pair per a la formació liderada pel president en funcions, Artur Mas, encara pendent del suport de la CUP a la seva investidura, i encapçalada als comicis per l'exconseller de Presidència, Francesc Homs. DiL obté la primera plaça a les demarcacions de Girona (també a la capital) i Lleida. Però cal anar a les constituents del 1977 (Pacte Democràtic) i les legislatives del 1979 (primer cop que es presenta CiU), per trobar registres de vot semblants als assolits el 20 per una coalició en què hagi participat CDC: 514.000 vots i 11 diputats en els primers comicis de la democràcia i 483.000 i 8 escons en els següents. El magre resultat s'agreuja pel fet que l'altre antic soci de CiU, la Unió de Josep A. Duran i Lleida, a penes ha captat vot "moderat" de CDC: només ha obtingut 64.000 vots i s'ha convertit en formació extraparlamentària. Val a dir que el 2011, CiU va guanyar per primer cop unes generals a Catalunya, amb 16 escons i més d'1 milió de vots.
L'efecte de les llistes separades
ERC i DiL han obtingut per separat 1.164.000 vots i 17 diputats, un espai molt semblant al que ocupava al Congrés CiU, o CiU i ERC històricament. Mai no hi ha hagut tants diputats explícitament independentistes catalans a les Corts espanyoles. Però les dues formacions en cap cas rendibilitzen anant pel seu compte als comicis espanyols, i malgrat una campanya marcada per la unitat d'acció en els missatges, el resultat assolit conjuntament en el si de la coalició JxSí el 27S, que els va procurar 1.628.000 vots. La de JxSí va ser la candidatura més votada a Catalunya en totes les eleccions celebrades al Parlament des del 1980, i la segona de la història, molt poc per darrera del resultat del PSC a les generals del 2008, que va obtenir 1.689.000 vots. És a dir, ERC i DiL han perdut per separat 464.000 vots respecte del 27S i no semblen haver incorporat el gruix dels 337.000 electors que van optar per la CUP, formació que no es presentava i va cridar a l'abstenció en un moviment que ha apuntalat la primacia d'En Comú Podem. Comptat i debatut l'independentisme explícit ha perdut 800.000 vots en relació amb el 27S, passant del 48% dels vots a un 31%, si bé, una part d'aquests electors haurien migrat als colauistes d'ECP.
La punxada de C's
La punxada de Ciutadans a tot l'Estat, que ha quedat en quarta posició i sense força per completar una majoria amb el PP o el PSOE, s'explica en part pel més que discret resultat a Catalunya després de l'èxit assolit el 27S, en què els taronges es van convertir en segona força amb 25 diputats al Parlament. Albert Rivera, el candidat a la presidència del Govern espanyol, no ha estat profeta en la seva terra: només ha sumat aquí 5 dels seus 40 diputats, totalitzant 489.000 vots. És a dir, en el seu debut a les espanyoles ha perdut gairebé 1/4 de milió de vots en relació amb les catalanes, quan va obtenir 736.000. C's només ha guanyat en 6 municipis, entre els quals Vila-Seca, Salou i Roses. El partit taronja ha superat, però, el PP en la part baixa de la taula de classificació, amb una avantatge de 72.000 vots i gairebé 2 punts percentuals.
La patacada del quartet del PP
Dels 947 municipis de Catalunya, Pontons, Corbera d'Ebre i Caseres són els tres únics on el PP ha aconseguit ser primera força, cosa que dóna una idea de la magnitud de la desfeta dels populars, que obtenen 5 escons i 417.000 vots, 6 diputats i 300.000 paperetes menys que el 2011. Una collita pèssima que s'agreuja pel fet que la candidatura de referència, la de Barcelona, estava liderada per un quartet de pesos pesants de la màxima confiança de Mariano Rajoy: el ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, el cap de llista; Jorge Moragas, cap de Gabinet del president del Govern central i director estatal de la campanya dels populars, com a número dos; l'encara presidenta del partit a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, com a número tres, i la vicepresidenta tercera del Congrés, Dolors Montserrat, com a número 4. Això sí, tots ells s'han assegurat la plaça al nou Congrés. El regidor tarragoní Jordi Roca serà el cinquè home del "PPC" a la Cambra Baixa espanyola.