Amb el compte enrere activat per evitar una repetició electoral, la política espanyola està pendent dels moviments entre Junts i el PSOE per a una possible investidura de Pedro Sánchez. L'acord s'apropa, però aquest diumenge va sorgir una qüestió que pot encallar les negociacions: el lawfare. El president a l'exili, Carles Puigdemont, va reivindicar la lluita contra el lawfare enmig de les converses amb els socialistes, llançant un advertiment que des del PSOE han recollit. Així, el partit de Pedro Sánchez ha cedit i s'ha obert a abordar aquesta qüestió, una proposta que no ha agradat a tothom de la formació. Però què és el lawfare, el concepte que ha encallat la negociació entre Junts i PSOE?
 

El terme lawfare s'utilitza per referir-se a una persecució judicial amb l'objectiu d'inhabilitar un adversari polític a través de procediments jurídics. És a dir, utilitzar la justícia de manera abusiva o il·legal, mantenint una aparença de legalitat, per desacreditar, perjudicar, deslegitimar i perseguir políticament un rival polític. Segons el diccionari de llengua anglesa d'Oxford, lawfare significa "accions judicials empreses com a part d'una campanya en contra d'un país o grup". 

El terme en anglès modifica la paraula warfare (que es tradueix com anar a la guerra), substituint la paraula war (guerra), per llei (law). L'expressió va començar a utilitzar-se a principis del segle XXI en l'àmbit militar per les Forces Armades dels Estats Units, que qüestionaven l'ús dels sistemes judicials internacionals per protegir els drets humans per part dels bàndols més dèbils en una guerra com una arma per defensar-se. D'aquesta manera, el lawfare es definia com un mètode de guerra asimètrica que fa servir la llei per aconseguir un objectiu militar. Més tard, però, es va començar a aplicar en la política per referir-se a situacions on s'utilitzen processos judicials per fer una persecució política contra un adversari.

En el cas de l'independentisme català, el lawfare inclou causes judicials que no estan directament vinculades amb l'organització de l'1-O ni amb la del 9-N, però que, segons el moviment, també busquen perseguir persones per raons polítiques. És el cas, per exemple, del responsable de l'Oficina del president Carles Puigdemont, Josep Lluís Alay, implicat en l'anomenat cas Volhov, i també el de l'exconseller d'Interior Miquel Buch, que ha estat condemnat a quatre anys i mig de presó per contractar un agent Mosso d'Esquadra perquè fes d'escolta a Puigdemont quan estava a Bèlgica. 

L'advertència de Puigdemont

Carles Puigdemont va posar el lawfare a sobre de la taula aquest diumenge, a través d'una piulada. "El mes de febrer del 2020 vaig moderar un acte al Parlament Europeu sobre “Lawfare, judicialization of politics”. Qui tingui interès a saber què és, allà s’hi van exposar casos escandalosos que afectaven líders polítics sud-americans, entre d’altres. L’ús estratègic de les lleis per perjudicar dissidents o rivals polítics no busca fer justícia sinó aconseguir, per mitjans inacceptables en democràcia, efectes polítics a través del poder judicial", va escriure el president, obrint un nou front a les negociacions amb el PSOE.