La Vanguardia dispara avui fort contra el Govern. L’editorial del diari dóna per fet que el Tribunal Suprem encausarà el president Quim Torra, pinta com a “esgotat” el pacte entre els dos socis i, en conseqüència, demana a Torra que convoqui eleccions com més aviat millor, tal com ell mateix va deixar caure el 29 de gener, abans que la pandèmia ho capgirés tot. La narrativa que vesteix aquestes raons ocupa sis pàgines sis, signades pels cronistes polítics de més renom, que remen en la mateixa direcció, inclòs l’exdirector Màrius Carol a “La Recontra”, la seva nova tribuna.

El País, l’altre diari diguem-ne governamental, combat en un altre front: aconseguir que Pedro Sánchez es despengi de Podemos i d’ERC. Alguns dels opinadors de calibre gros ja ho han dit amb més o menys contundència —l’exdirector Juan Luis Cebrián, per exemple, demanava dilluns passat un acord PSOE-PP. Aquest diumenge és el mateix diari qui ho proposa a l’editorial: cal una nova majoria —com la que va prorrogar l’estat d’alarma, amb el PNV i Cs— i la vènia del PP. L’editorial burxa als populars (“encadenats a les masmorres de la ultradreta”) perquè aprovin un pressupost d’emergència. Segons el diari, Espanya podria així presentar-se a Brussel·les a negociar bons diners com un país responsable que té la casa endreçada.

Els beneficis d’aquest “nou panorama” serien dos, explica el diari madrileny: deixar de banda Podemos a l’hora d’encarar la crisi econòmica que ve i arxivar la taula de diàleg sobre Catalunya. Pietosament, salva la cara de Sánchez en argumentar que “el govern més progressista de la història” ha anat prou bé per afrontar la crisi sanitària, però que no és la millor eina per el rescat de l’economia, com volent dir que els podemitas, amb la seva insistència social, ja no són bons companys de viatge. En aquest punt, és fàcil endevinar per qui parla El País.

Aixafaguitarres o líder?

L’editorial de La Vanguardia va més fluix d’argument, sobretot perquè el Govern Torra té  els pressupostos aprovats gràcies justament a l’abstenció dels comuns —el govern espanyol, ara per ara, hi ha renunciat, aclaparat com està per la pandèmia. A més, a mesura que avança l’estat d’alarma, Torra ha passat de ser titllat d’aixafaguitarres cap calent a ser vist com un governant decidit, els plans del qual sobre la covid-19 són regularment adoptats per la única autoridad competente, com han reconegut diversos mandataris autonòmics.

Passar els comptes públics cobreix el 80% de la feina anual d’un govern. La resta, ordinàriament, és gestió. És a dir, que malgrat els estira i arronsa entre JxCat i ERC —“guerra freda electoral” en diu el diari— el Govern se’n surt mal que bé. L’editorial, però, es poleix el tema en 14 de 485 paraules, mentre s’escandalitza molt fort per les conseqüències del processament de Torra. “Catalunya no es pot permetre que sigui el Suprem qui posi en marxa el rellotge electoral”, diu. Aquesta preocupació de La Vanguardia per la dignitat de la presidència i del procés electoral contrasta amb com va ignorar les, diguem-ne impureses, del judici al titular de la mateixa presidència per no despenjar una pancarta a temps, Junta Electoral Central mediante. No és cap secret que, des de l’inici del seu mandat, La Vanguardia ha tractat Torra durament, gairebé tant com a Carles Puigdemont.

La gràcia de tot plegat és que tota l'orquestra mediàtica de la dreta espanyola, la impresa i la digital, ja fa un parell de setmanes que promociona un pla semblant. Ho expliquen en el seu argot, d’aire més primitiu: la pàtria està en perill; cal que el govern espanyol s’alliberi de comunistes i separatistes i basteixi un pacto nacional per rescatar Espanya i, si convé, plantar cara a la Unió Europea. Ni El País ni La Vanguardia parlen d’aquesta manera, esclar. Són diaris que han anat a col·legi de pago. Ara bé, encara que cada diari canti una lletra diferent, resulta difícil no adonar-se que tots són una única banda que toca la mateixa música.