Les portades d’avui no hauran estat de lectura agradable a la Moncloa. Fins i tot l’ABC dedica als presidents Torra, Urkullu i Feijóo una d’aquestes primeres d’estètica spaghetti western. Podria ser El bueno, el feo y el malo. El mateix president Torra s’haurà endut un bon ensurt en veure’s relativament ben tractat pel tabloide monàrquic. Les notícies que obren la resta de diaris tampoc no són gaire falagueres per al govern espanyol. El País parla de la “tempesta perfecta” contra Pedro Sánchez i La Razón quantifica les pèrdues per la gestió de la Covid-19 en 800.000 vots. L’alegria no és completa perquè la dreta encara no suma: els vots de cada bloc canvien d’habitació però no de casa.
L’establishment es mou inquiet i potser el comentari de portades d’ahir era menys fantasiós del que semblava. Avui, Juan Luis Cebrián, l’exdirector d’El País, escriu una cosa llarguíssima i alambinada que va a petar en aquesta frase final: Es verdad que de esta no saldremos si no actuamos todos juntos, o al menos una gran mayoría, pero no habrá unidad mientras los dos principales grupos parlamentarios que han gobernado este país durante las pasadas cuatro décadas sean incapaces de establecer un programa conjunto, no excluyente respecto al resto de las fuerzas políticas. Targeta groga de l’establishment al govern espanyol.
Aquesta és la partida que es juga: un pacto nacional dels partits dinàstics, els de la transició, on encaixa malament el particular divide et impera que Pedro Sánchez posa en joc i que l’editorial d’ElNacional.cat descriu així: “La dreta està temorosa que els independentistes tinguin un pes específic en la presa de decisions i els independentistes estan espantats pel creixement de la dreta”. Aquest és el joc que irrita tothom —i no resol gran cosa— i d’aquesta irritació ploren les portades.
Una última nota. El Mundo fa una d’aquelles maniobres que tant li agraden, especialitat antiga de la casa: dir que passa una cosa que encara no passa amb l’afany de provocar-la —a l’estil d’una corredissa bancària dels anys 20 i 30 del segle passat—. Ningú ha posat encara cap demanda, ni cap jutjat n’ha acceptat alguna, però ho vas dient, ho vas dient, ho vas dient… fins que un advocat amb fam de fama tria aquesta aventura i motiva d’altres a seguir el mateix camí aviam si surt un jutge que s'hi animi. No seria el primer cop.
