Federica Mogherini devia sentir com el seu sostre de vidre es trencava quan Matteo Renzi va insistir a investir-la comissària de la Unió Europea. És a dir, la ministra d'exteriors de 500 milions de persones. Era agost del 2014 i dirigia el Ministeri d’Exteriors del Govern italià des de feia només sis mesos. Poc temps. Suficient, a ulls del seu primer ministre, que havia copsat en ella el talent i potencial perquè portés a terme una missió difícil: “donar forma a una autèntica política d’exteriors comunitària. La nostra visió, la nostra estratègia”. Massa ambiciosa. Massa inexperta. Però hi havia algú que estava disposat a jugar-se-la per ella. De capacitada n’estava, relativament. No havia ocupat càrrecs polítics fins a esdevenir diputada nacional del Partit Democràtic italià l’any 2008, però havia crescut en l’activisme d’esquerres. La seva trajectòria havia consistit a viatjar pel continent, com a membre del Consell Europeu de la Joventut, vicepresidenta dels Joves Socialistes d’Europa i secretaria de la secció jove de la FAO. Era hiperactiva i molt inquieta. L'Erasmus a França durant els anys universitaris li havia desvetllat la consciència proeuropea –devia ser de les poques a qui aquest programa li havia sortit efecte–. On assistia, era xerraire i un pèl irònica –si la situació ho afavoria–, però mantenia l’extrema formalitat en les maneres. Amb Pablo Iglesias –que es va adreçar un cop a ella dient-li “senyora MoRgherini”– va fer broma que si contestava en italià, mai no s’acabaria la compareixença. Ella parlava francès, l’idioma de la diplomàcia al continent, i també anglès, l’universal. Xampurrejava el castellà, el vehicle per Llatinoamèrica. Se sabia la teoria i tenia "La Sapienza”. Així es diu la universitat on havia estudiat Ciències Polítiques a Roma, graduant-se amb honors. La seva tesi doctoral tractava sobre islamisme, religió i política. Síria feia mesos que donava problemes.
Ningú o ella
L’opinió pública i el Consell Europeu no pensaven el mateix. Amb 41 anys, a allò de “massa jove i inexperta” dels diaris, se li sumava l’adjectiu de “prorussa” per part dels mandataris polonès i bàltics. De llarg, el pitjor qualificatiu per a una candidata a Alta Representant d’Afers Exteriors, Seguretat i Defensa de la UE. L’acusaven d’haver-se mostrat molt condescendent amb les accions del president rus, Vladimir Putin, quan va esclatar la crisi d'Ucraïna i ella era ministra. Però Renzi, en virtut del poder informal que li atorgava ocupar la presidència rotatòria del Consell de la Unió, va plantar-se. O Mogherini, o no hi hauria alternativa. A Matteo, estratega, li interessava mantenir influència en el futur càrrec i presentar-ho com una victòria al seu país. Dues rondes de votacions va costar arribar a un acord per triar la nova comissària, alhora que vicepresidenta de la Comissió. El Tractat de Lisboa estableix que aquests dos càrrecs es compaginin per afavorir la cohesió entre afers domèstics i globals. Jean-Claude Juncker, l’actual president de la Comissió, hauria pressionat en secret per investir Kristalina Giorgeva. Tanmateix, l’elecció del conservador polonès Donald Tusk, com a president del Consell, hauria empès a refer l’equilibri amb una “socialista” com Mogherini. Però Federica prometia. Va néixer a Roma, el 16 de juny del 1973, dos mesos abans de la primera crisi mundial del petroli. Duia el conflicte de naixement.
L’èxit de la nova doctrina
Desafiant i de mirada fixa, duia americana negra, que als despatxos acostuma a vestir quasi sempre. “Començaré la meva tasca visitant les capitals dels 28 estats. Però no sols el president, sinó també el parlament, els think tanks, els sindicats, les ONGs, l’acadèmia”. El primer cop que va comparèixer de forma oficial davant dels micròfons europeus, hom celebrava l'encert del seu protector, Renzi. “Falsa o naïf” com assegurava, reconeixia que cadascun dels 28 tenia competències en seguretat i no calien 29 polítiques de defensa. Si bé, "els temps que ens han tocat viure en requereixen una de sola: integradora i capaç de copsar la nostra multiplicitat d’interessos”. Sense saber-ho, Mogherini era la primera dona a fundar una doctrina sobre diplomàcia per al continent. Margaret Thatcher havia sigut profundament antieuropea, i l'última datava de l'Ostpolitik. Durant la Guerra Freda, aquesta era l'estratègia del ministre de Relacions Exteriors alemany, Willy Brandt, per aproximar relacions amb l'est i l'Alemanya oriental. Fins i tot, a diferència de Federica, la seva homòloga i predecessora, Catherine Ashton, no havia brillat durant el seu mandat. Segons algunes tesis, la principal causa resideix en la fructífera relació entre Mogherini i Tusk, que contrasta amb la dèbil connexió que Ashton mantenia amb l’expresident del Consell, Van Rompuy. A més, l’entramat institucional hi jugava a favor: la impulsió del Servei Europeu d’Acció Externa el 2011, ara més assentat, dotava d’una infraestructura adhoc, interconnectada entre alts càrrecs i més àgil.
Intramurs i extrafronteres
Els qui l’admiren, coincidirien a preguntar-li com supera el jetlag d’allò que al seu blog Mogherini confessa “amo viaggare”. L’agenda de la comissària no entén de fusos horaris, si bé, al seu twitter es pot seguir amb ordre l’activitat d’aquesta dona casada, mare de dues filles. Però ella, autoexigent i compromesa, necessita estar segura que “la UE compleix el seu rol al món”, amb l’objectiu de prevenir les crisis abans que signar documents quan ja és massa tard. Aquesta, una visió molt crítica i gens errònia, sobre la manca de rumb geopolític habitual a Brussel·les.
“No hi ha ni una sola prioritat a la Unió Europea que no estigui vinculada a una dimensió externa: energia, comerç, medi ambient, migració. Ni una sola”. Convençuda, el principal front de la comissària ha consistit en combatre la influència russa a l’est d’Europa. A Ucraïna, s’han enfortit les relacions amb el nou president, Petró Poroshenko, per evitar més crisis com l’Euromaidán –que va comportar la independència de regions prorrusses com Crimea i Sebástopol–. Aquest, un esforç europeu per recuperar posicions, que també ha passat per països com Geòrgia, Azerbaijan i Moldàvia. Però com ella assegurava, la diplomàcia s’ha hagut de combinar amb altres eixos paral·lels.
És el cas de l’energia, en què la impulsió d’un interconnector de gas que eviti qualsevol àrea d’influència del Kremlin és un punt principal dins la Unió Energètica. El mateix als Balcans, on s'ha treballat per desenvolupar econòmicament la zona, i apropar posicions entre Sèrbia i Kosovo. Fins i tot, amb el repartiment de quotes de refugiats, com a política migratòria impulsada arran de la guerra de Síria. Precisament, un enclavament on Mogherini considera que “la UE ha sigut un pagador eficaç, però ara haurà de ser un jugador efectiu”. Sobretot, després de la intervenció de Rússia en el conflicte i la recent reelecció del president turc, Tayyip Erdogan.
Quant a la resta del món, Federica té interès en estrènyer relacions comercials i estratègiques amb Llatinoamèrica; impulsar una relació no tant desigual amb Àfrica; mantenir bones aliances amb l’Àsia central i els dracs asiàtics, i no treure la vista de l’Àrtic. Alhora, la possibilitat de signar el Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversió (TTIP) serviria per enfortir el tàndem Europa–Estats Units. Aquest últim, un país amb qui col·laborar en matèria nuclear respecte de l’Iran, a qui ella va amenaçar amb sancionar. Ara, després d’un any en el mandat, i amb quatre per endavant que permetran saber als europeus, a Renzi, i al món, si la “Missió Mogherini” és –o no– complida.