Duran va dimitir del càrrec públic més rellevant de tota la seva vida política –conseller de Governació– molest per la decisió de Jordi Pujol de fer Artur Mas el seu hereu polític. Era l'any 2001 i duia menys de dos anys en el càrrec. Ironies de la història, fa una setmana, el mateix Mas va llençar la tovallola com a candidat a president de la força guanyadora del 27S i el dimecres 13 va retornar la seva acta de diputat. Tres dies després arriba la dimissió de Duran de la presidència d'Unió Democràtica (UDC). Tot la mateixa setmana. Un cercle es tanca. Josep Antoni Duran (Alcampell, 1952) ha passat més anys en càrrecsen institucions polítiques, electes o no, que el mateix president Jordi Pujol. Entre que és elegit regidor a la Paeria de Lleida, el 1979, i la dissolució de les Corts espanyoles al 2015, Duran ha ocupat càrrecs 36 anys de la seva vida política pels 26 de Pujol. En total, el de Ponent ha dedicat 41 dels seus 63 anys a la política: es va afiliar a Unió el 1974.
1. Manca d'aspiració
La vida política de Duran ha estat marcada per l'aspiració de ser president de la Generalitat, com va reconèixer el 2011 al mensual Vanity Fair, que li va preguntar pel moment més dur de la seva vida política. La resposta:
—[...] no haver pogut ser president de la Generalitat, és l'únic càrrec al qual realment he aspirat, però Pujol es va inclinar per Artur Mas. Però ja està oblidat, Mas és el meu president i jo he ajudat tant com he pogut que ho fos.
La dimissió del 2001 va ser el divisor d'aigües de la seva vida política. Fins llavors tenia un objectiu: la Generalitat. Un cop va comprovar que no hi arribaria mai, per mantenir la posició dins CiU, Duran va buscar altres arguments. Però la seva real motivació política i personal ja havia desaparegut.
2. La separació de CDC
De cara a sostenir la quota d'Unió a les llistes electorals i als càrrecs associats –arbitràriament fixada en el 25%–, el jerarca socialcristià va generar periòdicament crisis de mitjana intensitat amb CDC, descrites benèvolament com a dificultats d'una parella consolidada. El territori favorit d'aquestes crisis eren les eleccions municipals, maldecap atiat per les naturals rivalitats locals dels socis. En aquest espai, Duran era el rei. La més intensa es va viure abans de les municipals del 1991, amb el líder d'Unió encarant-se amb el llavors secretari general de CDC, Miquel Roca. El final clàssic d'aquests daltabaixos era una reunió on Pujol i Duran signaven la pau i aquest en sortia reforçat, ni que fos per sobre d'un animal polític com Roca. Finalment, després de tantes crisis rutinàries, Duran va conèixer el preu d'anar en solitari a les eleccions i es va resoldre un dels grans misteris de la política catalana: el pes real d'UDC. La resposta va ser aquesta: cap. Que Duran aconseguís sostenir tants anys una posició tan forta amb un instrument tan feble diu tones de la seva capacitat política. Un cop perduda l'àncora de CDC i sense el recurs del patriarca Pujol, el seu naufragi i el d'Unió eren cosa de (poc) temps. 
3. Pèrdua de pes a Madrid
Desprès del 2001, Duran es va resituar a Madrid com un intermediari polític de pes. Des del 2004 era el president del grup parlamentari de CiU, els vots del qual van ser una màquina de fabricar majories al Congrés. Això va donar Duran posició i prestigi de bon componedor de voluntats, però també acusacions de subordinació a Madrid i de confusió entre interessos públics i privats. El zènit de Duran arriba quan José Maria Aznar li proposa ser ministre. Al d'Alcampell li agradava la idea però Pujol el va parar en sec. El democristià sempre explica que ha pogut ser ministre amb el PP i el PSOE, que és una part del seu currículum que contribueix a engrandir la seva presència com a lobista, com ho han fet les reves relacions internacionals via la xarxa de partits democristians d'Europa i Amèrica Llatina. Des del moment, però, que Mas i CDC es posen a propulsar el procés, Duran no se'n surt de fer-se escoltar a Madrid. El govern del PP, amb majoria absoluta, no el necessita ni el vol. "Arriba tard", va dir Soraya Sáenz de Santamaría, sorneguera, en ser preguntada per la proposta política de Duran en un apart a Barcelona durant la campanya del 20D. Era l'extremaunció del Pont Aeri.
4. Divisió d'Unió
Duran ha procurat dirigir Unió amb mà de ferro. N'és president del comité de govern des de 1982 a 1984 i des de 1987 fins a aquest dissabte. No ha tolerat la dissidència –que sempre n'hi havia– i ha comptat amb el sistemàtic suport majoritari de la militància. El moment en què es va visualitzar que el lideratge intern s'havia desgastat i Unió anava contra les roques és la consulta interna del 14 de juny del 2015. La direcció del partit va proposar una envitricollada pregunta per traslladar als militants la resposta a l'ultimàtum de CDC de sumar-se al procés independentista o trencar la federació. Van votar el 66,15% dels 4.095 militants: 50,54% a favor de la direcció i el 46,51% en contra. Un mes després, CiU deixava d'existir i els democristians es partien en dos: la Unió de Duran i els Demòcrates de Toni Castellà i els veterans tòtems del partit. A l’escissió s'hi van sumar el 53% dels alcaldes d’Unió i el 62% dels regidors. Duran afrontaria les eleccions del 27S i del 20D amb un partit menor i coix que té un deute acumulat de 17.164.394 euros a 31 de desembre del 2013. 
5. Desencaix amb la 'nova política'
El tsunami que sacseja la vida política espanyola no ha deixat sense tocar Unió ni Duran, partit i persona que gairebé es confonen des del 1987. La imatge de polític de despatx i la mecànica del peix al cove s'adiuen poc amb l'actitud política emergent que empeny tant els nous partits com les forces independentistes. Duran com a cap de llista d'Unió ha fet poc més de 65.000 vots el passat 20D, una mica més de la meitat dels que va aplegar Ramon Espadaler el 27S encapçalant la mateixa llista. Duran és un polític amortitzat i sense tracció. Potser el pitjor moment de tot plegat és el curs de l'anomenat "cas Pallerols", on Unió estava acusada de finançament il·legal a través dels fons europeus de formació professional. Quan va esclatar el cas, l’any 2000, Duran va assegurar que dimitiria si es demostrava el finançament irregular d'UDC. El 2013, el cas es va resoldre amb l’autoinculpació dels acusats i ni una paraula de Duran. Aquest dissabte, però, si que ho ha dit. Cap al final del seu discurs de dimissió, reconeix: "Estic convençut que la nostra proposta política és el que necessita el nostre país però la ciutadania, avui per avui, no li dóna prou suport". Foto de portada: Mas i Duran, en una calçotada del febrer del 2010