Ningú no ho diria pel seu aspecte bonhomiós i el tracte exquisidament amable que dispensa a El Nacional en un hotel de la Via Laietana, de Barcelona, de regust gairebé centreeuropeu. Però a Václav Klaus, expresident i ex-primer ministre de la República Txeca, se’l podria considerar un dels predecessors de l’actual onada de polítics europeus populistes -en aquest cas, de dretes-, pel seu euroescepticisme declarat i el seu to sovint polèmic, sense pèls a la llengua. La rivalitat amb el mític Václav Havel, pare de la "revolució de vellut" (1989), que va portar la Txecoslovàquia comunista a la democràcia liberal, tampoc no l’ha ajudat gaire. Però tot això, sense ser incert, seria un retrat massa reduccionista d’un personatge força més complex que ja té el seu lloc a la història com a propulsor del feliç "divorci de vellut" (1992) amb què Txèquia i Eslovàquia es van convertir en dos estats independents.
Klaus es va convertir, certament, en un corcó per a la resta de socis de la UE durant la negociació del tractat de Lisboa, i aquests dies ha aplaudit el Brèxit; però durant la seva presidència, Txèquia va entrar a la Unió, el 2004. Klaus, certament, defensa que els estats reforcin els seus poders en una reorganització comunitària, però va ser ell, en la seva qualitat de primer ministre, i no Havel, el president, qui va negociar la separació entre Txèquia i Eslovàquia amb Vladímir Meciar. Un procés cap a la independència al bell mig d’Europa, que va esdevenir modèlic comparat amb el cas de l’antiga Iugoslàvia i d’algunes repúbliques de l’antiga URSS.
Klaus va néixer a la Praga de 1941, en plena ocupació nazi -Hitler va dividir la Txecoslovàquia nascuda el 1918 de les cendres de l’Imperi Austrohongarès entre el protectorat de Bohèmia i Moràvia i l’estat satèl·lit eslovac. Fill de família humil i ja sota el règim comunista -Txecoslovàquia, organitzada federalment, era un dels països que va quedar a l’altra banda del teló d’acer-, es va llicenciar en Comerç Exterior el 1963, i va poder ampliar estudis a Itàlia i els Estats Units. Quan els tancs soviètics van esclafar la primavera de Praga, el 1968, Klaus era un jove investigador a l’Acadèmia Txecoslovaca de Ciències (CSAV), des d’on després va passar al banc central i posteriorment, de nou, a la CSAV.
El 1989, quan va començar la revolta contra el règim comunista que encapçalava un Gustav Husak ja abandonat per Moscou a la seva sort, i en paral·lel amb la caiguda del Mur de Berlín, Klaus, decidit partidari de l’economia de mercat, es va incorporar al Fòrum Cívic de Havel, organització cívico-política que va pilotar la transició a la democràcia. Però el 1991 es va escindir del Fòrum Cívic i va fundar la seva pròpia organització política, el Partit Cívic Democràtic, amb el qual va guanyar les eleccions.
La separació, la millor solució
Si Havel va ser l’últim president de Txecoeslovàquia i el primer de la República Txeca, Klaus va ser l’últim cap de govern de la Txèquia federada amb Eslovàquia i el primer ministre de la Txèquia divorciada, entre el 1992 i el 1997. Entre el 2003 i el 2013 seria el president de la República, càrrec en el qual va succeir Havel. Si aquest va ser el líder de la revolució de vellut que va sancionar la fi del domini soviètic al país, Klaus ho va ser d’una separació igualment suau.
El 20 de juny del 1992, Klaus i Meciar van arribar a la conclusió que la millor solució per als interessos de la Txèquia i l’Eslovàquia postcomunistes era la separació, amb la creació de dos estats sobirans. L'1 de gener de 1993, Txecoslovàquia va deixar d'existir. La de Txèquia i Eslovàquia va ser una transició i una (doble) independència exprés: sis mesos. Havel va dimitir de la presidència perquè s'oposava al fet que l’acord no fos sotmès a un referèndum, a banda de la ratificació per part de les assemblees legislatives respectives, però després hi va tornar.
La de Txèquia i Eslovàquia va ser una transició i una (doble) independència exprés: sis mesos
El moviment independentista era més fort a Eslovàquia, però el país era en aquell moment més dèbil que el seu veí. Txèquia tenia el doble de població i territori i una llarga tradició industrial, que en el cas eslovac es reduïa a les fàbriques d’armament creades pels soviètics després del 1945. Potser per això, Meciar va proposar una tercera via: una reforma confederal de l’Estat txecoslovac amb presidències rotatòries, però Klaus va arraconar al seu interlocutor en un esquema de tot o res: o mantenir Txecoslovàquia o la separació. Meciar va apostar pel segon camí i Klaus va acceptar.
Ni Txèquia ni Eslovàquia s’han ensorrat després de separar-se de manera exemplar. Tots dos estats són membres de la UE i de l'OTAN. Les reformes econòmiques de tall neoliberal implementades per Klaus van fer emergir l’economia txeca, encara que després hi va haver crisis, com a tot Europa; i la menys avançada Eslovàquia ha conegut un creixement econòmic espectacular que ha situat el PIB per habitant gairebé al mateix nivell que el del seu veí. Els txecs ja no miren els eslovacs amb la supèrbia amb què ho feien abans.