A cavall entre la dècada dels 70 i els 80 va néixer al Bernabéu la llegenda de l'esperit de Juanito. Eren els anys de la decadència franquista, de la mort plàcida del dictador al llit, del traspàs de poders amb la monarquia borbònica, d'aquella transició -modèlica segons alguns i qüestionable per a tants altres-. El regnat del madridisme a Espanya era indiscutible (no com ara). El Reial Madrid internacionalitzava la seva supremacia a Europa amb un segell marca de la casa. Quan el donaven per mort i crucificat, ressuscitava. I ho feia encomanat al nervi, la passió i l'esperit guanyador del seu jugador emblema: Juanito. Aquell símbol de les remuntades s'ha seguit invocant al llarg dels anys, amb més o menys fortuna. Junts per Catalunya sap de què va la cosa. El seu Juanito es diu Carles Puigdemont. 

Aquest divendres sant creuem l'equador de la campanya i entrem a la fase final cap al 28-A, la decisiva. Junts per Catalunya hi arriba amb el vent en contra i sense que l'àrbitre, la Junta Electoral, hagi deixat jugar els seus davanters de referència: Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull. Davant la pressió ambiental, el col·legiat ha optat per modular l'amonestació i permetre'ls aparèixer durant uns minuts. Ho ha fet amb Turull i Rull aquest cap de setmana. I dijous passat, amb Sànchez, que ha repetit diumenge. La seva primera reaparició va ser revulsiva. Punt d'inflexió. El mariscal de camp Sànchez va pautar l'estratègia: esborrar línies vermelles, referèndum com a condició però no com a imposició, obertura al diàleg i bastir ponts amb el rival. 

Arribats a aquest punt, a les files de JxCat comença a ressonar amb força l'esperit Puigdemont. Aquell que va irrompre el 21-D, quan l'eliminatòria contra l'etern rival, ERC, semblava perduda. Les apostes els donaven perdedors, fins al punt que una enquesta de La Vanguardia, pocs dies abans, els pronosticava un resultat paupèrrim, catorze diputats al Parlament per més de quaranta d'ERC. La victòria final va ser per a Ciutadans, però ells van guanyar la disputa dins del flanc independentista. 948.233 a 935.861. Una diferència de 12.372 vots. Llegit en clau de suma: 1,9 milions d'electors a favor de la independència. Aquella nit, a l'habitació de l'hotel on l'equip de campanya de JxCat seguia l'escrutini connectat per videoconferència amb Carles Puigdemont hi va haver una bona festa. S'hi va sumar fins i tot Toni Comín, que havia jugat la final a l'equip contrari. 

La referència, mig milió de vots

"Anem a Madrid a plantar cara i a donar la cara", afirmen a Junts per Catalunya. Per fer-ho amb prou força, diuen, necessiten un resultat potent per poder condicionar la investidura, i la legislatura, de Pedro Sánchez. El càntic per animar la grada, "omplir les urnes de Puigdemont", respondre aquells qui neguen la independència i el dret d'autodeterminació votant per qui, segons les paraules del propi president Quim Torra, "lidera l'independentisme arreu del món". 

La gesta pinta difícil. Però ja van fer-ho una vegada. Als vestidors, l'staff tècnic no amaga el neguit que generen els sondejos. "Esperem no prendre mal, igualar els resultats que tenim ara a Madrid ja seria una victòria". 

El referent, les últimes eleccions generals, les de juny de 2016 -aquelles que es van haver de repetir-. Llavors a la papereta hi deia CDC. Van obtenir 481.839 i 8 escons. ERC va superar els 600.000 i va assolir un diputat més, 9, i grup propi al Congrés. Lluny queda el milió de vots i els 16 escons que va recollir Convergència i Unió el 2011. D'allò fa vuit anys. Ha plogut molt. CiU ha mort, UDC ha desaparegut i Convergència està en liquidació.