Carles president, Carles amic, Carles germà, on aniràs amb aquestes sabates, amb aquestes soles d’haver caminat i caminat, amb aquestes sabates de l’esforç? T’he vist per terra, a la casa belga entre dues portes blanques, com un rebel amb corbata, cosa que no els agrada, amb el serrell llarg, cosa que tampoc els agrada, però amb les sabates de caminar i caminar més encara, sabates de trescar. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea, després de sis anys de litigis, va reconèixer l’exclusivitat del dissenyador francès Christian Louboutin per fer servir soles vermelles a les sabates que ven. Són les sabates del luxe, les de la reina Letícia, amb la sola vermella dels privilegiats, que estrenen sabates cada dia i així no les gasten; les teves, president, són sabates de caminar, de l’austeritat catalana, les sabates de la vida de cada dia, la dels cansats que fan la feina. Fins i tot quan estan ajaguts a terra.

carles puigdemont exili terra

El pedestal són les sabates, deia en Joan Brossa, ben cordades, això sí, que un dia anava pujant unes escales de casa, amb les sabatilles a retaló, va caure i s’hi va quedar. L’erudit Pere Miquel Carbonell va morir també així, si fa no fa, però l’any 1517, a la Barcelona vella. Va relliscar per l’escala de cargol quan anava a menjar a la cuina i es va badar el cap, que la gent lletraferida és així, no sap mai on posa el peu i camina com si anés desesperada. Alguns Papes duen sabates totes vermelles en record dels màrtirs, perquè diuen que l’església es fonamenta en la sang dels primers cristians. En canvi, les botes dels soldats del Gran Exèrcit de Napoleó, el que havia de conquerir Rússia, eren unes botes industrials, totes iguals, és a dir, amb la mateixa bota per al peu dret que per a l’esquerre. No vull ni imaginar-me com devia ser la llarga marxa d’aquell gran exèrcit diminut comparat amb la immensitat de Rússia, amb allò als peus. Ni els peus castigats dels Mossos de l’Esquadra amb les espardenyes de vetes, més semblants als peus dels hòbbits o als peus de Pau Riba que als nostres. Diu la llegenda que els Mossos duen, des de sempre, copalta i espardenyes perquè no miren prim, perquè són tan professionals que castiguen per igual el ric que el pobre. Ja podeu comptar. Els Mossos duien espardenyes perquè el calçat militar era caríssim, molt més car que el trist copalta de l’autoritat armada. O dit d’una altra manera, que les espardenyes dels Mossos ens recorden que cal fer amb el que tens, no amb el que podries tenir, o amb el que hauries de tenir o amb el que tu dius que et mereixes. Que la dignitat de les espardenyes és la del poble tossudament alçat, la del poble que belluga, la dignitat dels que van vestits per fer feina i no per quedar més o menys bé a les fotografies. Per això m’agraden les sabates amb la sola fatigada del president Puigdemont. Les sabates no, però són exactament les mateixes soles fatigades del president Pau Claris, les mateixes soles guerreres de Pere el Gran, les mateixes de Roger de Flor. El capità dels catalans, sigui qui sigui, al llarg de la història, sempre duu les mateixes soles incòmodes, unes soles de batalla.

 

Jordi Galves
Diari de la revolta (42) Em podien haver matat Jordi Galves
Jordi Galves
Diari de la revolta (41) Pobra raça Jordi Galves