Quan en Franco va firmar les seves cinc últimes sentències de mort, diversos organismes internacionals van denunciar la violació de drets humans a Espanya, però només la premsa clandestina va poder informar dels fets. Han passat 43 anys i aquesta setmana a les Nacions Unides es torna a debatre sobre violació de drets humans a Espanya i la premsa i els mitjans convencionals han tornat a comportar-se com abans la premsa addicta al règim. Han relegat, manipulat o silenciat una informació que no té precedents des de la dictadura i que era òbviament d’interès no només per als catalans, perquè el respecte als drets humans a Espanya és quelcom que afecta tots els espanyols.

Hi ha dos fets que marquen la regressió democràtica. Un és la claudicació de l’esquerra política davant els poders fàctics i l’altre, la submissió dels mitjans de comunicació al poder polític. La democràcia emmalalteix quan els contrapoders deixen de funcionar i això és el que està passant a Espanya, una “democràcia defectuosa”, segons el generós índex de The Economist Intelligence Unit.

Entre la premsa de paper i els mitjans audiovisuals d’àmbit espanyol no n’hi ha cap que hagi adoptat una posició inequívocament crítica amb un govern espanyol, el de Mariano Rajoy, que té més fronts oberts que cap dels seus antecessors: atur, pensions, desigualtats, llei mordassa, llibertat d’expressió, repressió no només a Catalunya, a Múrcia, a València, a Lavapiés... i corrupció, molta corrupció... Això passa perquè les angoixes financeres han forçat els editors de diaris fins i tot a canviar de línia editorial en contra dels seus lectors, perquè ja no se sostenen per la venda d’exemplars, sinó pels suports financers beneïts o auspiciats des de la Moncloa.

La manca d’una premsa lliure és un problema que afecta no només Catalunya sinó tot Espanya, però l’actitud bel·ligerant dels mitjans envers tot el que envolta el procés català mereix una atenció específica. Els principals mitjans escrits s’han entregat en cos i ànima a construir un relat policial dels esdeveniments a Catalunya. Bona part dels informes de la Guàrdia civil sobre el procés estan elaborats amb retalls de diaris que contenen fets no contrastats i interpretats a la lleugera procedents de fonts policials. És a dir, no se sap on comença el periodista i on acaba el policia. I viceversa. És una retroalimentació que només té com a objectiu justificar a curt i a llarg termini tota la repressió que s’està practicant i que fins i tot Amnistia Internacional ha hagut de denunciar.

Ja ho deia aquell director del diari Abc, que “por encima de la verdad està la unidad de España”, però amb més coratge ho ha explicitat John Carlin a Vilaweb després de ser acomiadat del diari El País: “En el meu cas, sempre he deixat clar que no vaig a favor de l’independentisme, ni tampoc a Escòcia. Però no n’hi ha prou, amb això. S’ha de menysprear absolutament els independentistes, gairebé odiar-los i faltar-los al respecte de manera visible i sistemàtica. No n’hi ha prou d’anar contra la idea; s’ha d’anar contra les persones favorables a l’independentisme, i s’ha de donar suport a la posició del govern espanyol”. Efectivament fins i tot s’han publicat llistes negres de periodistes espanyols “cómplices del independentismo” i ho ha signat un periodista. Si la mateixa persona hagués fet la llista de periodistes anti-independentistes, l’haurien engarjolat per crim d’odi.

“Som periodistes, no som confidents”, cridàvem fa quaranta anys quan el poder polític pretenia que els informadors reveléssim les fonts per perseguir els resistents que consideraven “elements subversius”. Hi ha fotos de l’època que farien posar vermell avui uns quants que es feien passar per progressistes, que juraven i perjuraven haver fundat el Grup Democràtic de Periodistes i que ara s’han apuntat en cos i ànima al bombardeig mediàtic contra la resistència catalana o opten per un silenci davant dels abusos que els fa també culpables.

Un fet significatiu que serveix de conclusió és que al debat a Ginebra sobre drets humans a Espanya l’encarregat de defensar les posicions del govern de Mariano Rajoy no ha estat un representant estrictament institucional, sinó directament un periodista d’El País.