Primer diumenge d'agost. A les 14:30 h, a la rampa que duu a la porta de la presó de Lledoners som a 39 ºC. Arriba un autobús ple amb les visites del diumenge. Famílies senceres que venen a veure el pare, un germà, el fill... Nosaltres som a la cua per accedir-hi, com tots ells. Al meu costat hi ha uns amics de Josep Rull, que m'expliquen que hi poden entrar paper i bolígraf. "A Estremera no es podia", comenten, mentre fem temps per donar el DNI. "Mirem que sempre hi vingui un o altre a les hores de visita". Volen que no se senti sol. Més endavant, hi ha el fill gran de Jordi Cuixart, amb la seva mare. És la primera vegada que ve a veure'l a Lledoners. A Estremera hi anava cada mes i mig.
La presó de Lledoners, on està internat Forn juntament amb sis líders independentistes més
I quan les agulles del rellotge passen de les 15 h, criden: "Forn", i ens posem a la cua per passar el segon control. Travessem una de les passarel·les alçades i, després de baixar unes escales, creuem un dels patis de la presó.
Entrem a l'àrea de comunicacions. Un laberint de locutoris tots fets de vidre. Nosaltres passem per un passadís i els presos per un altre, però s'intueixen perfectament les seves siluetes. La primera que distingim és la de Jordi Cuixart. El vaig veure entrar el 16 d'octubre a l'Audiència Nacional i des d'aquella imatge ja no n'he tingut cap més d'ell. La seva reacció és impactant, aixeca els braços com sempre ho feia a les manifestacions per saludar, amb els ulls brillants i un gest de fortalesa que fa feredat.
El locutori 19
De més lluny veiem Quim Forn, que ens fa senyals i va dient "dinou" perquè anem cap al locutori que ens han assignat. A l'entrada, és com si ens convidés a seure a casa seva. Controla cada moviment i cada espai. Agafa el telèfon i ens acosta la seva mà al vidre. I nosaltres també. Tot són somriures i la pregunta òbvia: "Com estàs?".
Està més prim i té la pell més bruna per les hores de sol. Està bé. Fort. No se n'amaga. "Tothom hauria de passar un temps a la presó", diu, rient.
"Aquí ens ha canviat la vida amb el tema de les comunicacions", explica. No té res a veure amb Estremera: "Allò era una tortura". Diu que tot el que veien als mitjans els "deshumanitzava" i lamenta com pot ser que la gent "s'ho cregui".
"Aquí estem tots junts. Estem bé", diu. "Es menja millor, el menjar és més bo", explica rient.
Tenim 40 minuts de conversa distesa davant nostre. Anem saltant d'un tema a l'altre. Des de les rutines a la presó —on dina amb Raül Romeva i Jordi Sànchez perquè Jordi Turull i Josep Rull fan el torn de la cuina i, per tant, dinen abans— o de l'equip de bàsquet que han fet tots set presos, tots els esmentats més el vicepresident Oriol Junqueras, fins al moment actual de la política.
"Vaig tornar [de Brussel·les] pels Mossos"
Quim Forn no es penedeix d'haver tornat de Brussel·les, malgrat que el 2 de novembre la jutgessa de l'Audiència Nacional Carmen Lamela l'enviés a la presó i el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena mai hagi considerat la possibilitat de deixar-lo lliure. Forn va marxar amb el president Carles Puigdemont i part del Govern a l'exili la nit del 27 d'octubre. El dia 31 va rebre la notificació de l'Audiència Nacional per anar a declarar i el dia 2 apareixia amb la resta dels consellers a Madrid. Ell i la consellera Meritxell Borràs van ser una presència inesperada. "Vaig tornar pels Mossos", explica a El Nacional. Forn no veia clar anar-se'n a l'exili i deixar davant els tribunals la cúpula política d'Interior ni el major Josep Lluís Trapero i la intendent Teresa Laplana. Trapero i Laplana ja havien declarat el 16 d'octubre a l'Audiència Nacional i Lamela finalment els va deixar en llibertat. Però la fiscalia demanava presó i aviat van arribar les citacions i els processaments per als homes de confiança del conseller: Cèsar Puig, secretari d'Interior, i Pere Soler, director general de la Policia. Tots ells ja estan pendents de judici, que no s'espera que sigui abans que seguin al banc dels acusats els consellers i els membres de la Mesa del Parlament.
"No vaig tenir gaire temps per pensar. Ben mirat, m'hagués pogut estar aquí el cap de setmana i pensar-ho tot més fredament, però vaig marxar i després vaig decidir tornar per assumir les meves responsabilitats com a conseller d'Interior", explica. Forn va entrar a la presó el 2 de novembre, i, malgrat que ha renunciat a tots els càrrecs polítics, no l'han deixat en llibertat pel risc de reiteració i pel risc de fugida. Ni quan la resta de consellers van sortir de la presó. Fa el mateix temps que Oriol Junqueras que està entre reixes.
"Ens hi estarem uns quants anys"
"Creuen que marxaré a Alemanya", diu mig somrient. De fet, en 40 minuts hem rigut i no hem plorat perquè, qui té dret a plorar quan darrera el vidre hi ha tanta força i les idees tan clares?
"Ens hi estarem uns quants anys", afirma, sense problemes, mentre explica que ara el més important és el judici. "Estem preparant el viatge a Madrid", diu amb total naturalitat. Totes les declaracions que han fet han estat a porta tancada i mai ningú, tret dels advocats, el jutge, el fiscal, l'advocat de l'estat i VOX, els han sentit. El seu missatge ple de força t'arriba quan tens l'oportunitat de parlar amb ells, ni que sigui a través d'un vidre, i de sentir els seus arguments irrefutables. S'entreveu un judici amb grans oradors defensant els drets de tot un país durant la vista, que podria arribar a final de la tardor. Serà un judici polític, almenys la línia de defensa serà aquesta. No hi ha cap altra opció. "Ens en sortirem!", exclama Forn amb la seva bonhomia i amb un somriure optimista, pensant en els que són dins la presó i en tot el país. Té clar que hi ha sortida.
Sense canvis a la fiscalia
Forn va fer un canvi de xip el mes de març. Va veure clar que no sortiria de la presó abans del judici i que un cop hi hagués condemna seria llarga. I, per tant, entoma l'estada a la presó amb el cap fred i centrat en el país i a buscar el desllorigador de la situació. No veu canvis en la fiscalia des que Pedro Sánchez governa Espanya. "Hi parles i són cordials, però després dins la sala, quan demanes la llibertat, et diuen que, pel temps que falta per anar a judici, que ja defensaràs allà la teva llibertat". No té gaire esperança que la fiscalia es faci enrere ni un centímetre i els acabi acusant de sedició en lloc de rebel·lió —també se'ls acusa de malversació.
De cop ens diu que anem ràpid a dir el que no ens volem deixar perquè el temps s'acaba i es tallarà la comunicació. I al cap d'una estona deixem de sentir-li la veu. Ens diem adeu amb la mà plana al vidre i sortim corrents per mirar si encara som a temps de tornar a veure en Jordi Cuixart i en Josep Rull. I sí. L'un alça de nou els braços i l'altre fa un somriure tímid mentre s'acomiada.
I sortim. Amb aquell sentiment de ràbia i de ser al davant d'una injustícia que no sempre es pot traslladar als articles periodístics quan es parla de fets, però que sí que pot aparèixer en les cròniques més personals. Tornem als 39 ºC a la porta de Lledoners i al camí groc que ens porta a una altra realitat.