Indultar un coronel de la Guàrdia Civil que, amb trets al sostre del Congrés, va intentar donar un cop d’Estat i que ni tan sols se'n penedia ja empresonat? Sí, el Tribunal Suprem argumentava que existien motius sobrats de "conveniència pública" per contribuir “a l’oblit d’uns fets que han de quedar ja en el passat”. Indultar els alts càrrecs públics que van muntar una banda que practicava el terrorisme d’Estat contra la dissidència política (basca)? Sí, també; la unanimitat dels magistrats va argumentar que existien “raons d’equitat” per a rebaixar-los la pena i quedar en llibertat. Indultar els dirigents independentistes que van posar unes urnes per consultar els catalans sobre la independència? No rotund i sense escletxes. Els magistrats de la sala segona adverteixen el govern espanyol que seria una “solució inacceptable”. Així són les coses, i aquest guió era del tot previsible sense necessitat d’estudis en dret espanyol.

Com també era previsible la pel·lícula que vindria després que el president Pedro Sánchez aplanés el camí a la concessió de la mesura de gràcia, argumentant que es guiaria per la “concòrdia” i no per “la venjança o la revenja”. La mateixa dreta que en el seu moment va indultar quinze membres de Terra Lliure —decret signat per José María Aznar— ara posa el crit al cel. Ja ho va fer a la plaça de Colón, abans del judici al procés, per la polèmica figura del relator en el diàleg entre l’Estat i la Generalitat. Els mateixos tres partits també van fer saltar totes les alarmes i incendiar-ho tot quan els presos polítics van començar a rebre els seus permisos per a sortir de presó, complint estrictament el reglament penitenciari. I ara redoblen la pressió, amenaçant de portar-ho tot als tribunals perquè ho revoquin. Querelles, mocions a tots els ajuntaments, recollida de signatures… i una nova fotografia de Colón.

I tampoc no hi ha cap gir de guió en la pressió interna. Han saltat els barons autonòmics habituals: l’extremeny Guillermo Fernández Vara i el castellanomanxec Emiliano García-Page. També les velles glòries de sempre, sense excepció: Felipe González, Alfonso Guerra… i fins i tot l’indultat pels GAL José Barrionuevo. L’únic contrapès, també és recurrent, el de l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero, que a diferència de la resta no ha intentat tensar l’ambient, sinó contribuir a un debat més reposat. El valencià Ximo Puig i la balear Francina Armengol li han donat un cop de mà.

Fins aquí el guió previsible, per recurrent. Davant d’això, amb els precedents de tremolor de cames, La Moncloa sembla haver fet un viratge cap a la determinació. Estan decidits a fer-ho, i per això ja han començat a preparar el terreny. Ho ha fet el mateix president Pedro Sánchez, però també s’hi està bolcant tot el seu govern, des de la vicepresidenta Carmen Calvo fins als ministres María Jesús Montero, Miquel Iceta o José Luis Ábalos. Fonts socialistes admeten que ja s’esperaven tot el que ha passat. Insisteixen que cal “encarrilar el conflicte” i sostenen que els presos polítics “ja han pagat prou”. Segons aquestes fonts, no només serviria per “pacificar” la situació a Catalunya per començar a dialogar. Fins i tot assenyalen que, des d’un punt de vista utilitarista, “eliminaria arguments de victimisme” de l’independentisme. Missatge inequívoc: comença un “nou temps” per fer el que no s’ha fet en una llarga dècada. “Ni revenja ni venjança”, en paraules de Sánchez.

Està clar que en una anàlisi DAFO com les que fan les empreses, la carpeta dels indults no cotitza gaire bé a curt termini. Amb l’extrema dreta portant la batuta del relat contrari, i amb alguns barons i velles glòries socialistes fent el joc al discurs més ultra, a La Moncloa són conscients que podrien pagar-ho car a les urnes a curt termini. Aquest mateix divendres, el diari El Español va publicar una enquesta bastant reveladora: el 80% dels espanyols –i el 72% dels votants del PSOE– estan per la “revenja”, contra la mesura de gràcia als dirigents independentistes. “Poques posicions del govern de Pedro Sánchez hauran concitat tant de rebuig entre els espanyols com el que aixequen els indults”, concloïa el mitjà de Pedro Jota. Però de Sánchez depèn que tingui dos anys sense eleccions damunt la taula (més enllà d’Andalusia).

Aquesta és una batalla a llarg termini. Pedro Sánchez i Yolanda Díaz s’han conjurat per esgotar la legislatura després de les eleccions madrilenyes. La victòria aclaparadora d’Isabel Díaz Ayuso va deixar dues lliçons: que la dreta més extrema està molt envalentida i que l’alternativa de Ciutadans es troba avui en concurs de creditors. I l'estabilitat passa per tornar al bloc de la moció de censura i la investidura, és a dir, a la majoria parlamentària d’esquerres i independentista, encapçalada per Esquerra Republicana. Unidas Podemos, que fa mesos que treballa en aquesta perspectiva, no deixarà altra alternativa. Res de “geometria variable”; un bloc sòlid de governança. La vicepresidenta tercera va aterrar al nou càrrec parlant de “reiniciar la legislatura”. És un camí més llarg, però que pot tenir beneficis polítics si es confirma la recuperació i s’avança en l’agenda de transformació.

La legislatura espanyola també està molt relacionada amb la catalana. Des de la plaça de Sant Jaume, el nou Govern Aragonès ha fet una prova de confiança de dos anys en el diàleg amb l’Estat. Però per obtenir resultats concrets i materials, no per pagar per anticipat i després quedar-se amb les factures pendents de cobrar. Si Sánchez es fes enrere, la legislatura espanyola quedaria en via morta, amb la retirada dels tretze diputats d’ERC. Però també Aragonès hauria de replantejar-se tots els seus esquemes poques setmanes després de ser investit.

Ara tot està en mans del Ministeri de Justícia, que vol preparar expedients individuals impecables des d’un punt de vista jurídic, davant dels possibles recursos que puguin caure. Ja se sap que no podrà ser total, només parcial. En paral·lel, el ministre Juan Carlos Campo té bastant enllestida la reforma del delicte de sedició, en el marc d’una modificació més àmplia del Codi Penal. Totes dues vies podrien fer-se coincidir per justificar la rebaixa del tipus penal amb la rebaixa de les penes dels presos polítics. En qualsevol cas, els indults es preveuen a l’estiu, abans de les vacances d’agost.

Pot acudir la dreta al Suprem?

Tant el PP com Vox i Ciutadans han amenaçat de portar la concessió dels indults al Tribunal Suprem. Hi ha dos precedents d'indults revocats pel Tribunal Suprem, per qüestions de forma. Però realment podrien presentar recurs contra aquesta decisió? En el cas de la formació d’extrema dreta, sí que va ser part del procés, però la legislació estableix que els qui poden acudir al contenciós administratiu són “els titulars d’un dret o d’un interès legítim”, generalment les víctimes de les persones indultades. Molts juristes consideren, doncs, que és una via morta per als partits de la dreta. Si el Suprem no prepara sorpreses, és clar.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat