El líder de Podemos, Pablo Iglesias, i el secretari general del PSOE Pedro Sánchez, van anunciar que es reunirien aquesta setmana. No hi ha data fixada, per bé que la reunió pot ser el darrer intent per arribar a l'entesa, abans de trencar ponts i esperar fins el 3 de maig, quan les Corts es dissoldran i es convocaran eleccions. Ha passat més d'un mes des de la darrera reunió en persona, però l'Iglesias que trobarà Sánchez té els mateixos objectius que aleshores. És a dir, un govern d'esquerres "a la valenciana". Per la seva banda, el socialista estaria disposat a oferir-li una negociació bilateral amb el text de Ciutadans, segons fonts del partit. Tanmateix, la no abstenció és una estratègia que el líder dels morats no té voluntat de cedir, tampoc després d'haver posat fi a la pressumpta crisi interna, tancant files amb el cessament de Sergio Pascual, i el nomenament de Pablo Echenique, líder aragonès, com a nou Secretari d'Organització. Amb ell s'enceta al partit "un nou estil, una nova època, a l’alçada d’allò que viu el país", en paraules d'Iglesias. Però no és la primera vegada que Podemos s'ha de repensar i superar els sotracs de “córrer" alhora que "lligar-se els cordons”.
De l'esquerra fins al centre
La metàfora no és casual. Acostuma a ser utilitzada pel número dos de Podemos, Íñigo Errejón, per definir les dificultats que enfronta un partit que en pocs mesos va passar de moviment social i polític, acampat a la Plaza del Sol de Madrid, a la tercera força parlamentària. “En aquests dos anys ens han diagnosticat la mort fins a set vegades", acostuma a dir Errejón, irònic, per subratllar l'ombra perenne de divisió que planeja sobre la formació. Precisament, en aquest temps, lligar-se els cordons també ha passat per prendre decisions estratègiques, on la més important va ser virar cap a centre. Així, Iglesias va passar de fugir d'actes institucionals, a reunir-se amb el Rei, o elogiar el discurs del Papa de Roma al Parlament europeu. És a dir, que va passar de l'esquerra del PSOE, a ocupar-li també el seu espai ideològic.
La idea superava les tradicionals tesis d'Izquierda Unida (IU) de Julio Anguita, de qui Felipe González diu que el podemista "n'és un bon deixeble". Però de fet, algunes fonts afirmen que la decisió va provenir del secretari polític, Íñigo, inspirat en les tesis d'hegemonia d'Ernesto Laclau. És a dir, l'objectiu d'adreçar-se a una major part del seu potencial electorat.
Pablo Iglesias i Pablo Echenique, nou secretari d'organització / EFE
De l'abstenció fins el vot en contra
En conseqüència, la reunió amb Sánchez, que li estan "ajudant a preparar" l'economista del partit, Nacho Álvarez, i la diputada Irene Montero, podria ser clau per la configuració del partit d'ara en endavant. La incògnita és si l'estratègia de no abstenció, que és "unànime" segons el líder, és aquella que lliga els cordons per seguir corrents, o pot frenar en els propers estadis el creixement el partit. A aquests efectes, Errejón podria estar-hi treballant, com va declarar Iglesias, explicant que no estava "absent", sinó fent les tasques al capdavant de la secretaria política.
Segons algunes veus, la desaparició del número dos de l'espai públic havia coincidit amb el cessament de Sergio Pascual, en senyal de protesta. Dins del partit era la seva mà dreta, del sector errejonista, fet que hauria generat un debilitament de l'ala moderada de Podemos. Ara bé, ja el propi Errejón va escriure per carta que no existien "moderats i radicals", apel·lant a la unitat de les bases en temps d'agitació interna. Però per la seva banda, el líder d'En Comú Podem, Xavier Domènech, ja havia explicat que l'havia vist "afectat" per la marxa de Pascual, malgrat el número dos de la formació morada no dimitiria.
Així mateix, Pablo també vol que la "nova etapa de Podemos" no compti amb controvèrsies. "No crec que hi hagi d'haver pablistes, errejonistes, monteristes, carolinistes", indicava després de nomenar Echenique. De fet, la pròpia Montero va dir als periodistes que "no existien" les ànimes de Podemos. "La prova és que si llegiu els diaris, veureu que ni vosaltres mateixos arribeu a un consens sobre qui és de qui" va explicar per il·lustrar que li semblava "una casualitat" que es parli de crisi interna, "precisament, per la qüestió de si el partit s'ha abstenir o no". Ella n'extreia una voluntat de fer pressió.
Alhora, un dels sectors cridats a ser "els crítics", és a dir, els Anticapitalistes, va manifestar per carta també, el desig que Podemos no s'abstingués, oblidés la possibilitat de negociació amb el PSOE i comencés a treballar per ser un partit capaç d'assolir una àmplia majoria que li permeti guanyar les eleccions sol.
Errejón i representants de les confluències / Podemos
Dels cercles a l'estructura jerarquitzada
Precisament, el nomenament d'Echenique no és casual a efectes organitzatius. "Un Podemos més participatiu" és un dels objectius, que s'havia anat debilitant, i es vol fomentar. És a dir, que d'aquell partit que es va constituir en cercles com a "estri de protagonisme ciutadà", es va passar a què el llistat de diputats pel Congrés s'aprovés amb un 96% dels quadres fidels a Iglesias. Així, els cercles ciutadans havien deixat pas a una macroestructura multinivell on els cordons es van lligar com en els partits tradicionals, amb més domini de la cúpula. Això, malgrat en la presentación de Podemos el 17 de gener de 2014, Iglesias afirmava que no seria "un partit, ni una candidatura, ni un producte més del supermercat electoral".
Alhora, la lideralització en la seva figura va despuntar, després de l'aparició del seu rostre en les paperetes electorals en les eleccions europees. A aquesta situació i l'anterior s'havia arribat després de l'assemblea de Vistalegre del 2014, on van guanyar les tesis d'Errejón i Iglesias, de centralitzar les decisions. Els opositors van ser Echenique i Teresa Rodríguez, líder andalusa, qui assegurava "les eleccions no les guanya un secretari general, ni tres, ni 100, les guanya la gent i per a això la gent s'ha d'empoderar i participar en la vida de l'organització". Però amb la presa de possessió del primer, l'esperit participatiu es recuperarà, potser un intent de tornar a l'èxit inicial del partit.
Confluències crítiques i oficialistes
Més enllà de la hipotètica fractura interna, la dimissió de Pascual va ser atribuïda a una gestió "ineficient", a causa de la dimissió de 10 càrrecs, insatisfets amb la gestió a Madrid de Luis Alegre, del corrent anomenat pablista. "Hi ha hagut una pèrdua de confiança al capdavant del càrrec" va dir Montero, per bé que "manté el seu escó com a diputat". És a dir, que més enllà de la polèmica sobre si és errejonista o no, se'l culpa de ser incapaç de gestionar l'amalgama del partit.
Precisament, un dels èxits electorals de la formació són les anomenades "confluències", que es presenten sota l'empara de la llista general del partit, i els ajuden a maximitzar la seva representació al Congrés. A aquests efectes, la confluència valenciana podria ser reeditada, almenys, si del seu líder Joan Baldoví en depengués. També passaria amb la gallega, alhora que la catalana es presenta més abrupta a l'hora de prendre'n el control.
De fet, després que el diputat de CSQP, Albano Dante Fachin, anunciés que presentaria la seva candidatura, el líder de la formació es va veure abocat a moure fitxa, com va avançar El Nacional. Així, el diputat podemista Raimundo Viejo també en presentarà una, la candidatura més oficialista, per intentar lligar més curt les línies de la confluència catalana.
Amb tot, Iglesias arribarà a la reunió amb Sánchez havent lligat els cordons que li haurien de permetre seguir la carrera de creixement a la formació, per no haver-ho de fer més sobre la marxa. Ara bé, el dubte principal que enfronta Podemos és si l'estratègia de no asbtenció els durà lluny, o els posarà pals a les rodes per a la consolidació com a partit hegemònic de l'esquerra, com anhelen.