Manuel García-Castellón és el jutge que va instigar la croada contra Carles Puigdemont investigant-lo per terrorisme pel Tsunami Democràtic. La seva imputació va conèixer-se just quan el PSOE i Junts encarrilaven la recta final de les negociacions per a la investidura de Pedro Sánchez. I, durant la tramitació de la llei d’amnistia, el magistrat va utilitzar la instrucció per intentar torpedinar l’aprovació de la norma de l’oblit penal o, almenys, excloure’n el líder de Junts. Les seves maniobres van obligar a retocar el redactat per blidar el màxim possible tots els casos amnistiables i intentar garantir que el perímetre de la llei no quedés en paper mullat (malgrat el posterior desacatament del Tribunal Suprem). Finalment, la causa va quedar en paper mullat per un error formal que va desballestar la seva persecución. El jutge, que es va jubilar el passat mes de setembre, publica ara un llibre repassant la seva trajectòria: Habla, para que se conozca (Deusto, 2025). També el signen Ernesto Sáenz de Buruaga i Luis del Val. De fet, en alguns passatges no acaba de quedar clar qui verbalitza què.
El llibre justifica que la imputació per terrorisme “responia a la gravetat dels fets” i a la “persistència del moviment independentista a provar de subvertir l’ordre constitucional”. “Aquell 6 de novembre [el dia que es va saber que investigava Puigdemont], va sentir la coneguda soledat del jutge, i el pes de la seva responsabilitat. Sabia que tindria una enorme repercussió i que s’estava ficant en un problema en què els polítics entrarien de ple”, recorda el llibre. A partir d’aquell moment, va començar “l’operació d’Estat més gran” que “es recorda en democràcia” per “canviar el criteri d’un jutge sotmetent-lo als interessos estrictament electorals del partit al govern espanyol”.
La investigació va ser “molt complexa” i es va prolongar “gairebé quatre anys a causa de la necessitat d’analitzar els grans volums d’informació obtinguts als registres judicials, en particular els dispositius electrònics confiscats, que van requerir un minuciós treball d’extracció i anàlisi de dades”. “Al llarg del 2023, els investigadors van anar entregant per parts els seus informes al jutjat, que el jutge revisava, analitzava i estudiava. Per tant, no hi va haver ni sorpreses ni improvisacions quan al novembre va arribar a les seves mans l’informe definitiu”, afegeix. I justifica sense embuts, de pròpia veu, la persecució contra l’independentisme: “Intentaven confondre la gent, dient que allò era judicialitzar la política. És clar que es judicialitza tot el que s’hagi de judicialitzar! Els polítics, com qualsevol altre ciutadà, poden cometre delictes, també els mateixos jutges. [...] Judicialitzar la política és el mateix que judicialitzar qualsevol altre àmbit. Aquí tothom és ciutadà i ha de respondre pels seus actes”.
La imputació enmig de les negociacions amb el PSOE: “No es pot paralitzar un procediment per raons espúries”
Tornant a la tardor i l’hivern del 2023, el llibre recorda que a Espanya hi ha hagut una doctrina no escrita per no citar a declarar cap polític quan s’acosten unes eleccions per no influir en el vot. “És un costum que el món polític considera d’obligat compliment”, subratlla el llibre. En un primer moment, el jutge “va considerar posposar la citació per a la declaració voluntària” de Carles Puigdemont com a investigat (era eurodiputat i estava aforat) i va pensar que “potser era millor evitar l’impacte polític i mediàtic” per “preservar la causa”.
“No obstant això, retardar la declaració equivalia a adoptar un criteri jurídic per causes extrajurídiques, i no podia fer-ho. El seu concepte de la justícia l’obligava a oblidar-se de tot això i a centrar-se en els sòlids indicis que tenia a partir de l’informe de la Guàrdia Civil”, esgrimeix el llibre. “El que no es pot fer, quan els indicis són sòlids, és paralitzar un procediment per raons espúries”, argumenta el jutge. I justifica el seu full de ruta: “Si l’objectiu del jutge hagués estat perjudicar aquestes negociacions, ho hauria fet després que es tanqués l’acord polític, per dificultar encara més les negociacions”.
Atribueix l’arxivament de la causa contra Puigdemont pel Tsunami a la “manca de recursos”
Finalment, a principis de juliol del 2024, Manuel García-Castellón es va veure obligat a arxivar la causa perquè la instrucció s’havia prorrogat amb un dia de retard. Ell tenia a sobre de la taula la investigació sobre Marta Rovira i deu persones més, mentre que Carles Puigdemont i Ruben Wagensberg estaven investigats al Suprem. El cop de porta (obligat) de García-Castellón va desembocar en l’arxivament de les dues causes, que van quedar en paper mullat. Mesos després, el jutge considera que “hauria d’haver sortit a explicar la realitat dels fets, per posar fi a tanta manipulació”. És a dir, posar èmfasi en el fet que es tractava d’un error processal formal.
I ara aprofita el llibre per excusar-se: “Al llarg de la investigació, s’havien obert múltiples peces separades, cosa que va complicar enormement la tasca, ja que el jutjat no disposa dels mitjans materials suficients per gestionar tants casos d’aquesta envergadura. La perdurabilitat de tots aquests sumaris depèn en gran part dels funcionaris auxiliars i, en moltes ocasions, aquesta manca de recursos dificulta molt els processos”, lamenta. Això va fer que “ningú” s’adonés que el 29 de juliol vencia el termini “perquè el procediment era secret”. “L’absència d’un sistema informàtic fiable que alerti sobre els terminis d’instrucció dificulta la tasca del jutge: no oblidem que està pendent de centenars d’intervencions telefòniques i procediments oberts”, esgrimeix el llibre. “En aquest cas, ni la Fiscalia, ni el jutjat, ni els advocats van poder detectar el problema a temps, cosa que posa de manifest una deficiència estructural en el nostre sistema judicial”, rebla. “El jutge va ser el primer a lamentar-ho”, reconeix.
“Va ser molt trist veure l’Estat als peus d’un presumpte delinqüent”
“Per a García-Castellón, va ser molt trist veure l’Estat als peus d’un presumpte delinqüent”, recull el llibre. El jutge creu que, arran de l’acord entre el PSOE i Junts, va començar una “batalla sense quarter” contra la justícia espanyola “sense el menor respecte a la separació de poders de l’Estat”. “Sovint es donava a entendre que hi ha una camarilla de jutges que es reuneixen, com als clubs liberals del segle XIX, per fer caure governs”, afegeix. “Aquest oportunisme polític va fer augmentar la desconfiança de la societat envers l’estat de dret”, lamenta.
I, arribats a aquest punt, el llibre desplega una ofensiva dialèctica contra la llei d’amnistia: la presenta com la “major agressió” contra la Constitució amb “finalitats estrictament partidistes” i expressa que “confia” que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea la tombi. “No és que se’ls perdonés el seu delicte, sinó que era l’Estat el que els demanava perdó i assumia la seva pròpia culpabilitat”, critica. “Suposa reconèixer que va ser just el procés i injust el procés que el va reprimir, cosa que significa un cop mortal per a l’Estat constitucional”, afegeix. “Als separatistes se’ls permet saltar-se la llei, fins que el poder judicial els obliga a complir-la, moment en els quals els poders polítics els amnistien, no per l’interès general, sinó per set míseres vots”, postil·la.
Tampoc estalvia retrets a la sentència del Tribunal Constitucional. “D’acord amb aquesta interpretació, seria legítim tramitar una llei a favor de l’esclavitud”, argüeix. I creu que ha estat una reforma de la Constitució per la porta del darrere: “El Constitucional ha modificat a la pràctica, mitjançant certes interpretacions, l’abast d’alguns preceptes de la Carta Magna, cosa que equival a una reforma encoberta sense passar per les majories qualificades que exigeix la Constitució”.
La teoria “falsa i desballestada” del lawfare
Manuel García-Castellón també surt al pas de les acusacions de lawfare. Al llibre, considera que la “suposada existència del famós lawfare contra l’anomenat govern de progrés” és una “teoria falsa i desballestada”, expressa el seu “sorpresa i desconfiança” per la “tenacitat” del govern espanyol en el seu “intent de lligar curt el col·lectiu judicial” i critica que, amb les denúncies de prevaricació, “s’està jugant amb foc, atiat per un govern espanyol que actua per la conveniència política de guanyar-se els favors polítics de Junts, que sempre posa un preu molt alt a l’Estat”.
“El que és preocupant és que, des de les institucions públiques, es desqualifiqui aquells jutges que s’atreveixen a discrepar de determinats actes i se’ls acusi de prevaricació, lawfare o corrupció, i sense proves ni indicis”, verbalitza directament el jutge. “Els mateixos ciutadans acaben desconfiant de la Justícia. Aquesta desconfiança, al seu torn, engendra en ells el sentiment de desemparament i indefensió. Aquest és el verí que, un cop inoculat, facilita l’auge del populisme i l’extremisme, avantsala de la tirania”, afegeix.
“Les dinàmiques del procés sembla que s’han estès a la política nacional”
Manuel García-Castellón aprofita per disparar dards en direcció a la Moncloa. Considera que la Fiscalia General de l’Estat “s’ha convertit en un altre apèndix més del govern espanyol” i que, amb el temps, “s’han anat confirmant” les “sospites de parcialitat”, cosa que “ha deteriorat la imatge de la institució”. A més, denuncia que el ministre Félix Bolaños mostra la seva “manifesta deslleialtat als jutges”, creu que la credibilitat de les institucions està “sota mínims” i retreu una “ofensiva dolorosa, injusta i insòlita” contra la justícia espanyola amb el “clar objectiu de controlar-la i acabar amb la seva independència”. “Les dinàmiques del procés sembla que s’han estès a la política nacional”, argüeix.
“És l’operació per continuar amb el desmembrament de l’estat de dret que coneixem avui que es completa amb [...] tot el que es necessita perquè l’enderrocament de l’Espanya constitucional tiri endavant”, reitera. “L’actual degradació de la nostra democràcia és un procés conscient, a través del simultani deteriorament de la Justícia: la seva politització, la falta de respecte a la seva independència, la manipulació dels nomenaments, les pressions directes als magistrats i les desqualificacions”, rebla el jutge.
La “debilitat” del CGPJ per a “impedir el deteriorament” de la imatge de la Justícia
Finalment, també recela del paper que ha tingut el Consell General del Poder Judicial davant de les crítiques dels polítics. “No està dotat de mitjans eficaços per garantir la independència dels jutges i magistrats i impedir amb això el deteriorament de la imatge de la Justícia”, lamenta. I subratlla que la “debilitat” del CGPJ ha estat “manifesta” quan, després de “cada atac a la independència” de la justícia espanyola, “s’ha limitat a fer algun tipus de declaració genèrica sense cap efecte pràctic, més enllà d’evidenciar la vulnerabilitat del jutge afectat”.