El nacionalisme té dues ànimes, una liberal i saludable i una altra supremacista i malaltissa. L’independentisme català figura entre els primers, en contraposició als nacionalismes que enarboren Donald Trump o els partidaris del Brexit, segons escriu el director d’Opinió del Financial Times, Jonathan Derbyshire, en una crítica de tres nous llibres sobre la qüestió que publica el diari de referència dels mercats financers mundials.

El llibre que planteja aquesta descripció és Why Nationalism (El perquè del nacionalisme), de la politòloga israeliana Yael Tamir, antiga política laborista i deixeble d’Isaiah Berlin, un dels principals pensadors liberals del segle passat. Prologa el llibre Dani Rodrik, un dels economistes més influents en l’estudi de la globalització.

Derbyshire insisteix, tot comentant el llibre de Tamir, que “el secessionisme basat en reivindicacions territorials i el dret d'autodeterminació nacional formulats, per exemple, pels moviments nacionalistes catalans o kurds”, són vistos pels liberals “com a [nacionalismes] sans, doncs es basen en el principi d'autodeterminació, que és un artefacte [ideològic] de la Il·lustració que transfereix la idea de llibertat individual de la persona a la nació”.

Tamir es fa ressò de la distinció que Berlín solia fer entre el nacionalisme com una forma de pertinença basada en costums, llengua i institucions compartides, i el nacionalisme que considera que l'estat-nació és un organisme on els interessos del col·lectiu tenen precedència moral sobre els dels seus membres individuals.

Civisme i exclusió

En aquesta línia, Derbyshire esmenta un recent assaig de l’historiadora nord-americana Jill Lepore, on raona que la història dels EUA es pot entendre com una pugna entre dos menes de nacionalisme, un de liberal i cívic, que es recolza en la reclamació de la igualtat de drets, que Lepore associa al New Deal de Roosevelt; i un d’il·liberal i particularista, basat en l’ètnia i l’exclusió, encarnat per Donald Trump.

Segons Tamir, que aquí segueix Berlin, el poder moderador del liberalisme i la democràcia restringeix les pulsions excloents del nacionalisme, alhora que la legitimitat dels estats moderns depèn d’alguna forma de sentiment nacional, que ha de ser prou fort per a mantenir entre els ciutadans les obligacions mútues que els relliguen. Sense algun sentit que ‘ho farem entre tots’, els vincles de la democràcia liberal es desfan, com es veu ara en tants països occidentals.

Als “nacionalismes saludables”, explica Tamir, s’hi oposa el “nacionalisme dels menys afortunats, els que queden indefensos en el procés d'hiperglobalització”. Aquesta actitud, que molts comentaristes veuen darrere el Brèxit, Trump o els “armilles grogues” a França, reclama a les elits cosmopolites, beneficiàries del capitalisme transnacional “que avantposin la seva nació al periple global”. La distància entre aquesta mena de nacionalisme i la seva versió més patològica i xenòfoba és molt més curta, suggereix Tamir.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat