El 12 de desembre passat Mariano Rajoy posava data i lloc a la Conferència de Presidents Autonòmics: serà el 17 de gener al Senat. Aquesta, tal com demostren les posteriors declaracions dels membres del Govern espanyol, pretenia ser una més de les cartes que el executiu espanyol volia jugar, en el marc de l'anomenada Operació Diàleg, amb el Govern català, però el president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, va deixar clar des d'un primer moment que no tenia cap intenció d'anar-hi. La negativa de Puigdemont podria ser tan sols un més dels despropòsits que han acompanyat històricament les Conferències de Presidents, si no fos perquè és la primera vegada que la màxima institució catalana declina la invitació, amb la càrrega política que això comporta.

L'invent de Zapatero

José Luis Rodríguez Zapatero va arribar a la presidència del Govern espanyol amb la Conferència de Presidents com una de les propostes estrella que ja havia anunciat durant la campanya electoral. "Serà el complement idoni d'un Senat reformat", assegurava en el discurs d'investidura de l'any 2004. El cert és, però, que 12 anys després l'organisme tan sols s'ha reunit cinc vegades i gran part de la població ni tan sols el coneix.

Una prova d'aquest desinterès ciutadà i polític és que, sense anar més lluny, la trobada del gener serà tot just la segona que convoca Mariano Rajoy després de cinc anys al capdavant del Govern central. La primera va ser fa quatre anys, el 2012.

Sobre el paper, aquest és l'òrgan de màxim nivell polític de cooperació entre l'Estat i les comunitats autònomes i està al capdamunt del conjunt d'òrgans de cooperació multilateral. La seva creació va ser considerada en aquell moment com la iniciativa més important per al desenvolupament i la col·laboració entre les diferents autonomies, encara que a la pràctica mai n'ha acabat sortint cap proposta d'envergadura.

En la primera cita s'hi va debatre la participació de les comunitats en els afers comunitaris europeus i també el finançament de l'assistència sanitària; el 2005 es va segellar un acord sobre finançament sanitari; el 2007 es va elaborar un document sobre investigació, desenvolupament i innovació, i el 2009 es va debatre sobre ocupació, economia sostenible, agricultura, ramaderia i pesca. L'any 2012, ja amb Rajoy, els líders autonòmics van debatre el repartiment del dèficit.

Més gestos que decisions

Més enllà dels continguts que s'hi debaten, que són d'interès general de totes les comunitats i varien en funció de la voluntat del president del Govern central, les Conferències de Presidents Autonòmics sempre han anat acompanyades d'interpretacions sobre el paper que té cada un dels assistents. Així, per exemple, la primera de les convocatòries va ser especialment rellevant pel fet que era la primera intervenció del lehendakari basc Juan José Ibarretxe en un fòrum multilateral a Espanya. L'última vegada, l'any 2012, els focus es van centrar en Artur Mas, que en aquell moment ja havia iniciat el procés sobiranista. Mas va ser l'últim a arribar a la cita i tenia davant 11 presidents autonòmics populars, d'un total de 17.

Imatge: ACN

Absències amb simbolisme

La cita arriba aquesta vegada amb un escenari molt més complex per al Govern central: el Partit Popular s'ha quedat amb només cinc presidències autonòmiques, el PSOE en té 7 i, en el cas català, el Govern ha continuat endavant amb el pla sobiranista, que ha activat totes les alertes al nucli del poder estatal, decidit a respondre-hi judicialment.

En aquest context, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha deixat clar des d'un primer moment que no assistirà a la conferència, trencant amb el que han fet tots els caps de Govern que l'han precedit. Puigdemont defensa que abans de convocar una conferència de presidents autonòmics el Govern de Rajoy ha de complir amb el sistema de finançament caducat des de fa tres anys, i assegura que no assistirà a la trobada perquè així li recomana "l'experiència" i perquè en l'etapa postautonomista "no hi encaixen els comportaments més clàssics i fallits de l'autonomisme més ranci". Per a Puigdemont, Catalunya necessita un diàleg bilateral, tenint en compte que en l'última Conferència de Presidents al Parlament hi havia 14 diputats independentistes i ara n'hi ha 72.

També el lehendakari basc, Íñigo Urkullu, ha descartat acudir a la cita, ja que considera que les circumstàncies no justifiquen que hi vagi. El lehendakari considera, segons va explicar el portaveu del Govern basc, que ara "s'ha de remarcar la singularitat de l'autogovern basc" i va demanar, com Puigdemont, que la relació amb l'Estat "es vehiculi a través de relacions bilaterals entre l'Estat i Euskadi".

Imatge: Generalitat

Les absències de les dues nacions històriques, per bé que el context les podia fer previsibles, han provocat que la trobada quedi inevitablement debilitada davant l'opinió pública. Poques esperances es dipositen, a hores d'ara, en una cita que sembla condemnada a acabar igual o més buida de contingut que les anteriors.

Escenificar diàleg

De moment, la vicepresidenta del Govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, ha convocat per a dimecres tots els consellers de la Presidència autonòmics amb l'objectiu d'establir l'ordre del dia de la reunió i veure quines propostes s'hi poden debatre. Santamaría ha fet extensiva la convocatòria a Neus Munté, malgrat que tot apunta que no hi assistirà, en coherència amb la decisió de Puigdemont. I precisament per això durant la roda de premsa posterior al Consell de Ministres de divendres el portaveu del Govern espanyol, Íñigo Méndez de Vigo, va insistir que les crides del Govern espanyol al "diàleg" no es corresponen amb les manifestacions del president de la Generalitat. "Els absents mai no tenen raó", va afirmar.

També altres formacions polítiques com Ciutadans i el PSC han aprofitat per carregar contra el Govern català i denunciar el que consideren una falta de voluntat d'entesa, però des dels sectors sobiranistes s'apunta l'absència d'Urkullu com a exemple que no es tracta d'un enrocament polític de la Generalitat sinó d'un convenciment compartit que aquesta no és la via per encarrilar les relacions amb l'Estat.