"No és moment de parlar d'això ara", es queixava un dirigent del Partit Popular sobre si hi hauria batalla successòria a la formació en els propers mesos i qui es postularia. Mariano Rajoy feia minuts havia anunciat la dimissió al capdavant del PP per accelerar la renovació amb un congrés exprés al juliol, amb la idea de rearmar el partit per als comicis autonòmics i municipals del 2019. A diferència del seu predecessor, José María Aznar, Rajoy marxava de la direcció sense assenyalar successor i prometia "estar a l'ordre, repeteixo, a l'ordre". És a dir, lleialtat absoluta al nou delfí popular. Tanmateix, fonts properes al líder asseguren que hi intervindrà el "mínim possible" i només per garantir que el relleu no esdevingui una guerra civil entre els aspirants amb més possibilitats.

El primer possible és Alberto Núñez Feijóo (1961, Orense) president de la Xunta de Galícia. Segons fonts populars, Feijóo va prendre la paraula molt emocionat durant el Comitè de Direcció Nacional aquest dimarts per acomiadar el líder. I de fet, ell és el principal baró autonòmic amb números per ostentar el càrrec, després que Cristina Cifuentes es veiés obligada a marxar per l'assumpte del mastergate i les cremes. Ara bé, aquest funcionari autonòmic de 56 anys i de llarga trajectòria a les institucions (més de 10 anys), mai s'ha postulat directament, però sovint ha estat assenyalat com una figura capaç de combatre l'afany regenerador de Ciutadans i Albert Rivera. La qüestió és que aquesta projecció es va veure enterbolida durant l'entrevista amb el periodista Jordi Évole, a Salvados, quan va veure's obligat a sortir del pas d'una fotografia amb un narcotraficant, en un iot, tot i que va dir que no sabia qui era —encara que era una personalitat que havia aparegut molt a la premsa—. 

Una altra potent candidata és l'exvicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría (Valladolid, 1971). Segona de la seva promoció d'Advocats de l'Estat, una de les oposicions més complicades per a la funció pública, amb 46 anys Santamaría ha estat durant més de 10 anys la mà dreta de Rajoy. A favor hi juga la projecció pública forjada durant el temps com a portaveu de la Moncloa, gairebé 5 anys, la valoració positiva que en fan les enquestes d'entre els companys de gabinet de ministres, el valor negociador que li adjudiquen partits com el PNB, i la possibilitat que la seva línia política suposi la continuïtat del fins ara president —és a dir, un PP escindit de l'ala liberal d'Aznar—. En contra de la candidatura hi juguen arxi-enemics com l'exministre d'Exteriors, José Manuel García Margallo, i els rumors apunten que ella hauria estat artífex que deixés de ser ministre. Margallo mateix va assegurar fa uns dies que faria "tot allò possible" perquè ella no arribés a portaveu del grup parlamentari. 

En darrer terme, apareix la ministra de Defensa i secretària general del PP María Dolores de Cospedal (Madrid, 1965). També advocada de l'Estat, Cospedal ha estat la principal mà dreta de Rajoy al capdavant del partit al llarg dels durs anys de la polèmica per l'acomiadament en "diferit" de Bárcenas, els discos durs, el 15-M, o el judici de la trama Gürtel. Encarregada de passar llista a les files del partit i fer la feina bruta com ara la d'acomiadar Cifuentes, Cospedal ha demostrat la seva valia política al capdavant del Ministeri de Defensa, quan en menys d'una setmana va demanar disculpes a les víctimes per l'accident del Iak-42. Tanmateix, la seva projecció pública ha estat menor que la de Santamaría, de les quals sovint s'ha dit que existeix una profunda rivalitat. Ambdues van protagonitzar la darrera imatge del 2 de maig, on no es van gairebé dirigir la mirada. Per aquest mateix motiu, s'especula que Cospedal podria invertir esforços a torpedinar la possibilitat que l'exvicepresidenta es faci amb el poder.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat