Eulàlia Díaz-Ramoneda (Barcelona, 1994) és arqueòloga i antropòloga forense, i des del 2014 participa en projectes de localització i exhumació de víctimes de la Guerra Civil i del franquisme, principalment en excavacions al País Valencià, Andalusia i a les Illes Balears. Ara que fa noranta anys de l'inici de la Guerra Civil espanyola, ens explica com, tot i ser una repressió eminentment masculina, també s'han trobat dones a les fosses. L'assassinat de dones tenia un fort valor simbòlic i intimidatori, que servia per multiplicar el terror entre la població. Díaz-Ramoneda està graduada en Arqueologia per a la UB, és màster d’història Contemporània i Món Actual per la UOC-UB, Màster en memòria Social i Drets Humans per la UNED i màster en Antropologia Física i Forense per la Universitat de Granada. Membre de l’equip d’investigació d’arqueologia moderna i contemporània.
Eulàlia, vostè diu que els seus treballs estan orientats cap a l’estudi de la materialitat com a testimoni dels processos repressius. Què vol dir, exactament, aquest concepte?
L’arqueologia que nosaltres estudiem és el passat des de la materialitat, és a dir, des dels vestigis materials que queden d’aquest passat. El que fem és llegir tot allò que queda materialment del passat. Són les proves, els testimonis tangibles..., en el meu cas, les empremtes que està deixant sobre uns cossos la repressió franquista.
Eulàlia, és cert que a l’Estat espanyol hi ha entre cent mil i cent vint mil persones enterrades als vorals dels camins i de les carreteres? O és una xifra exagerada?
És molt difícil quantificar una xifra. Tenim un problema de quantificació. Per què? Doncs per què justament hi ha poca documentació. Són episodis que succeeixen en un context bèl·lic i això fa que no que quedi registre de moltes de les activitats delictives que s’hi van perpetrar. Pensem que parlem, no només dels que sabem que són executats, sinó també dels desapareguts, que intuïm que són en aquestes fosses. Aleshores, inferir una xifra exacta és molt complicat; però aquesta podria oscil·lar al voltant d’aquests números.
Si, al cap del temps, confirmem aquesta xifra, podríem dir que l’Estat espanyol ocuparia un lloc destacadíssim entre els països amb més gent desapareguda?
Pitjor encara. Gent soterrada de forma clandestina. I aquí radica la nostra feina. A treure a la llum, a poc a poc, molts d’aquests cossos. En els últims anys hem fet molta feina, però en queda moltíssima per fer. I com més temps passa, també més dificultat; per què el territori avança. Eixamplem carreteres, en construïm de noves, els cementiris es transformen i això fa que antigues fosses ja no puguin ser mai recuperades.
Les foses comunes de la Guerra Civil són un fenomen exclusiu de la repressió a la rereguarda franquista, o també n’hi ha al que va ser la rereguarda republicana?
Durant el conflicte, l’assassinat té un primer lloc com a sistema repressiu a ambdues rereguardes. La diferència és com es produeixen aquestes repressions. En un primer moment, en calent, hi ha molts assassinats, sobretot a la rereguarda republicana, cosa que intenta ser controlada per part d’alguns governs.
Catalunya és un bon exemple d’això, oi?
Barcelona és dels llocs amb més assassinats de rereguarda, en aquest cas rereguarda republicana. Però també hi ha un esforç institucional per a controlar-la. És el que històricament a vegades se’n parla com el fenomen de la violència descontrolada.
I on és la diferència entre aquesta violència i la que es practicava a la rereguarda franquista?
A la rereguarda republicana hi va haver fosses. La diferència és que, un cop acabada la guerra, el règim franquista, a través de la coneguda com a Causa General, es va encarregar de localitzar, exhumar i dignificar les restes que hi van trobar. Mentre que les fosses de la repressió franquista van restar ocultes, i són les que avui hem de treure.
Hi havia més fosses a la rereguarda republicana o a la franquista?
El volum de fosses de les rereguardes del conflicte no és comparable. La violència franquista és, quantitativament, molt més gran.
Quin era el perfil de les persones que cometien aquests assassinats?
És complex, per què no és un sol assassí o un sol perfil d’assassí. I aquí, també, rau la diferència entre els assassins d’una rereguarda i els de l’altra. A la rereguarda republicana solien ser gent del carrer, que se sumaven al moviment revolucionari, i fruit d’aquest moment es produirien uns assassinats en contra del que deia el govern.
... I a la rereguarda franquista?
Doncs al bàndol franquista, s’utilitza la maquinària estatal per a l’assassinat massiu i això té unes implicacions diferents en l’àmbit judicial. Alguns assassinats van ser comesos per la Guàrdia Civil i per l’exèrcit rebel. Però en el decurs de la guerra, molts d’aquells assassinats van ser comesos per civils que es van sumar a la rebel·lió. Ara bé, a diferència del que passava a la rereguarda republicana, les autoritats del bàndol rebel van encoratjar aquests crims.
Quan parlem de civils assassins a la rereguarda franquista, ens referim a falangistes o carlins?
En alguns casos, sí. Però en altres, serien civils que no necessàriament estaven enquadrats en cap mena de milícia paramilitar, sinó que es van sumar a aquelles columnes repressores en la comissió d’aquells crims. I això ho veiem, sobretot, en aquells territoris on la rebel·lió va triomfar en un primer moment, a través de la munició utilitzada en aquells assassinats, que podien ser escopetes de perdigons o qualsevol mena d’armes de foc que els civils podien tenir a casa.
En els seus treballs ha posat en relleu l’existència de moltes restes òssies de dones a les fosses de la rereguarda franquista. I això ens sorprèn, per què, en aquella època, la dona encara no havia assolit un nivell important de relleu públic, i prefigurem que en aquestes fosses només hi podia haver cadàvers d’alcaldes i de regidors.
És veritat que les fosses han estat un paradigma masculí. Però la presència d’aquestes dones a les fosses no és, necessàriament, perquè fossin figures polítiques, sinó per què tenien algun tipus de militància política o social. En aquella època, la taxa d’analfabetisme femení era molt elevada. I algunes dones van ser assassinades perquè ensenyaven a les altres dones a llegir i a escriure. En la ideologia franquista, el perfil públic de la dona era mal vist i castigat. I es va castigar dones per alfabetitzar altres dones, o per vestir pantalons, o per opinar en públic. Eren situacions que escapaven de la normativitat femenina que l’ideari franquista havia assignat a la dona. Tots aquests papers els veien com un càrrec contra les dones.
En la comissió d’aquests crims, podríem parlar, també, d’un tipus de violència vicaria contra les dones, pel fet de ser "l’esposa de" o "la filla d'"un enemic?
Sí. Exactament. L’imaginari franquista considerava la dona una propietat del pare o del marit. Per tant, atacar les dones dels enemics era una forma més de fer-los mal. Era un tipus de violència subsidiària. S’atacava a "l’esposa de" o "la filla d'"un enemic. Atacar la figura de la dona o el cos de la dona era una manera de fer mal a aquesta persona, a vegades oculta, que estaven buscant. I el que esmentava abans, les autoritats franquistes van encoratjar aquests crims. Només cal recordar el general Queipo de Llano, des de Radio Sevilla, animant a violar les dones republicanes.
Em ve a la memòria el cas de la sastressa mallorquina Aurora Picornell, assassinada la nit de Reis per un escamot falangista. Les fonts orals revelen que l’endemà, un dels assassins —un tal Mateu— es va moure per diversos bars de la zona exhibint la roba interior ensangonada de la víctima. En els seus treballs han trobat testimonis que evidenciïn que aquestes dones van ser torturades i violades abans de ser assassinades?
Els esquelets, a l'hora d'estudiar el què li ha passat a aquesta persona, tenen certa limitació, ja que no tenim teixit tou. Per tant, tot el que pugui deixar marques en teixit tou, nosaltres no ho podrem veure. Només veurem aquelles lesions o aquella violència que hagi deixat una marca en l'os. En el cas de les tortures i les agressions sexuals, si aquestes no comportaven, per exemple, fractures òssies, és molt difícil i hem d’acabar acudint a les fonts orals. En el cas d’Aurora Picornell, els testimonis indiquen que va ser torturada i violada, i assenyalen que els seus assassins van exhibir la roba interior de la víctima, un cop morta.
Quan els arqueòlegs forenses fan un aixecament d’una d’aquestes foses, combinen els dos elements, és a dir el que revela l’esquelet i els testimonis que venen de fonts orals i documentals?
En el procés tècnic, els arqueòlegs ens cenyim a les evidències. Intentem fer un tractament forense igual que es faria en un cas judicialitzat. Ara bé, més enllà de l’informe tècnic, fem unes memòries, separades de la feina purament tècnica, on detallem tota la recerca historiogràfica: les fonts orals, les fonts escrites. És a dir, amb tot el que tenim fem una reconstrucció de la història.
Les restes òssies de les fosses, revelen l’existència de tortures prèviament a l’assassinat d’aquella persona?
Hi ha alguns aspectes que ens ajuden a reconstruir una escena de la mort i es revela l’existència d’una violència prèvia. Per exemple, l’aparició de les mans lligades, o una posició forçada del cos que ens indica que aquella persona estava lligada. És a dir, que ens parla del captiveri prèviament a l’assassinat.
La Guerra Civil a ser un conflicte d’extermini físic de l’enemic. L’existència de les fosses comunes a les rereguardes, sobretot a la rereguarda franquista, es pot considerar el producte final d’aquesta estratègia d’extermini físic?
Jo penso que sí. És la culminació d’un procés d’eliminació física de l’enemic. De la persona d’idees contràries. De fet, des de l’inici de la guerra, s’avança la idea de no deixar enemics a la rereguarda. Aquest és l’objectiu, la neteja ideològica de la societat.
Quin paper hi juguen les dones, com a víctimes, en aquesta estratègia d’extermini?
Els assassinats massius no tan sols pretenien l’extermini físic de l’enemic, sinó que també crear un clima de terror. I l’assassinat de dones alimentava aquest clima de terror. Si bé quantitativament la xifra de dones assassinades és menor que la d’homes, hem de pensar el que significa, qualitativament, en aquella societat masclista de l’època el fet de matar una dona per les seves idees. Pel règim franquista, la dona no tenia reconeguda la seva capacitat de pensament crític. No se li reconeixia la seva capacitat per a fer política. Són poques les dones condemnades a mort per tribunals militars. Però, en canvi, s’optava per altres tipus de càstigs com els llargs presidis i l’aïllament social. Sí que se li reconeixia la capacitat per a ser una col·laboradora de la causa enemiga, ocultant persones buscades o fent tasques de correu. I es volia projectar un missatge amenaçador que advertia que s’eliminaria a qualsevol, fins i tot a les dones, que fos sospitós de dissidència al règim.
La cultura popular situa, generalment, les fosses de la Guerra Civil als vorals de les carreteres. És certa aquesta idea?
Fosses comunes de la Guerra Civil n’hi ha per tot arreu. Ara bé, sí que és cert que, a mesura que avançava el conflicte, es concentraven en certes ubicacions, vorals de carretera, cementiris, bosc, etc. A vegades, el cadàver o cadàvers quedaven a l’aire lliure i la climatologia, els fenòmens atmosfèrics i els animals salvatges eliminaven les restes. Altres vegades, els mateixos veïns de la víctima o de les víctimes soterraven els cadàvers i aquests són els testimonis que ens estan arribant.
A les tàpies dels cementiris? A Tarragona, per exemple, es van assassinar sis-centes persones a la muntanya de l'Oliva, prop de la tàpia del cementiri.
Sí, sí...; altres vegades era a l’interior dels cementiris, o fora, en algun lloc proper a la tàpia. En acabar la guerra, en aquells territoris que havien estat més fidels a la República, les fosses es concentren, bàsicament, al darrere dels cementiris de les capitals de província. Com el cas de Tarragona.
Per què?
Per què ja no són fosses puntuals de moments improvisats. Són fruit d’una repressió absolutament planificada. Formen part de l’engranatge repressiu franquista. Com, per exemple, la de Paterna, al costat de la ciutat de València, que és la principal fossa del País Valencià. A la fossa de Paterna hi havia 2.238 víctimes. A Paterna, el règim franquista va afusellar gent durant vint anys. Entre 1939 i 1959. Nosaltres ja hem exhumat 1.700 persones.
Quin és el perfil d’aquestes víctimes?
Durant els primers anys de la postguerra, hi ha un pic brutal d’afusellaments. És una repressió, principalment, política. En aquestes fosses més antigues hi trobem sobretot els cossos d’alcaldes, regidors, personalitats públiques del món de la cultura, de l’esport o de l’espectacle que s’havien significat a favor de la República.
I en les fosses de la postguerra avançada?
A mesura que avancen els primers mesos de la dictadura abunden diferents perfils de les víctimes. Hi trobem moltes persones sense responsabilitats polítiques i amb una rellevància pública molt menor. Són camperols, que simplement militaven en un partit polític o en un sindicat, o són veïns del poble, denunciats per altres veïns per motivacions personals, econòmiques i, a vegades, polítiques.
Aquestes persones – alcaldes, regidors, veïns del poble – van ser afusellades sense judici?
Hi ha alguns judicis durant la guerra. Però La gran majoria van ser afusellades sense judici.
Ni tan sols, acabada la guerra?
Acabada la guerra, el règim franquista va celebrar sistemàticament judicis sense cap mena de garantia processal. Els acusats no tenien dret a aportar testimonis per a la seva defensa, ni tenien dret a un advocat defensor. Ni tan sols a un d’ofici. En molts casos eren judicis massius, on es jutjaven moltes persones a la vegada. Judicis que no en tenien ni cap ni peus, ni proves de càrrec, ni temps per a demostrar res. Van ser assassinats legitimats per una justícia militar aplicada malament.
Eulàlia, a les fosses de la Guerra Civil, també hi ha restes de nens i de nenes?
No és el més habitual. El més comú són persones adultes. Sobretot en les fosses de la postguerra, però sí que hi ha alguns casos. Sobretot durant el conflicte i a la rereguarda franquista. Com el de famílies senceres que van ser assassinades. Casos en què el pare estava ocult —escapant de la repressió franquista— i les autoritats ocupants detenien, torturaven i assassinaven la mare i tots els fills.
El patró era aquest?
No. A Fuentes de Andalucía, un poble de Sevilla, per exemple, van segrestar un grup de cinc noies joves que serien conegudes com les niñas del Aguaucho. Hi havia quatre noies de 16, 17 i 18 anys. Dues eren germanes. Les van detenir per què havien brodat una bandera republicana. I perquè eren noies d’una gran bellesa física. Les van violar salvatgement i les van matar a trets. I les fonts relaten que l’endemà de l’assassinat —com en el cas d’Aurora Picornell— els assassins es van passejar pels bars de la zona exhibint la roba interior de les seves víctimes ensangonada i penjada a la punta del fusell.
Aquest cas em recorda al segrest, violació i assassinat de Maravillas Lamberto, una nena de 14 d’anys d’un poble de Navarra a mans dels seus veïns carlins i falangistes. El seu cadàver va ser abandonat al bosc, al costat de les restes del seu pare; i, al cap d’un temps, quan el van trobar els veïns, ja estava parcialment devorat pels animals.
El cos de la dona com a camp de batalla malauradament és una pràctica repetida al llarg dels conflictes de la història. Des de l’òptica masclista que les dones són propietat o responsabilitat dels homes de la família, l’agressió sobre elles es percep com un dany indirecte cap a ells, com una manera de fer-los mal.
Els territoris dels Països Catalans, especialment el País Valencià i Mallorca que és on vostè principalment ha treballat, hi ha més fosses de la Guerra Civil que en altres llocs de l’Estat espanyol?
Pel que fa a nombre de fosses, no. Els territoris més castigats són, probablement, els del sud; els primers que cauen sota domini de la rebel·lió militar i els primers on aquests tenen avenços. Ara bé, els territoris dels Països Catalans tenim el volum més gran i la taxa més gran d’exiliats.
Una darrera pregunta. Un cop vostès han fet una excavació d’un camp i l’exhumació de les restes òssies, que se’n fa d’aquest material?
Actualment, les restes són dipositades en memorials col·lectius i, en aquells casos en què és possible identificar individualment les restes, els lliurem a les seves famílies. Bé, els "retornem". La majoria d’aquestes restes són identificades genèticament, tot i que en alguns casos la identificació l’obtenim per altres mitjans, com ara les característiques físiques d’un individu. Jo crec que aquesta és la idea: retornar a la família les restes d’una persona que va ser sostreta del seu entorn, que va ser assassinada i que va ser ocultada.
Com reaccionen les famílies quan les hi retornen les restes d’una persona segrestada, assassinada i desapareguda fa quasi un segle?
Sí, fa quasi un segle... però aquestes persones, després de desaparegudes, van ser impulsades a una dimensió mítica en l’imaginari de les seves famílies. Això és ben natural. I nosaltres, que som l’eina d’aquestes famílies, els ajudem a recuperar les restes del seu difunt i a tancar el cercle. Els lliurem les restes d’aquell familiar, desaparegut o desapareguda, que tothom sabia que havia estat com a assassinat o assassinada, però que les autoritats del règim franquista —a diferència dels seus morts— mai no havien permès buscar i dignificar. És un moment molt emotiu.